La revista més vital

La partida

−Torna-li! Ja van cap al mas. Cucala els hi deu haver enviat a portar-li provisions. –Va pensar resignadament el xiquet, amagat darrere d’unes roques al capdamunt del tossal que, des d’una posició alta, dominava el camí que accedia a la masada. Anava fent-se fosc i l’estel del pastor ja senyalava l’hora de plegar. El cel mostrava per ponent els morats i els turqueses del dia que s’acaba.

La rabera que guardava el xiquet la tenia pasturant a la sopalma contrària, invisible per als homes de la partida. Se’ls va quedar mirant, com caminaven sense pressa a la vora de la paret de pedra que limitava una foia de bancals. Des que les partides rondaven per les muntanyes, no havien parat de requisar-los menjar. Va adonar-se que n’hi havia que eren del poble i s’hi havien unit quan van passar els carlistes anunciant la revolta. Però eren molt joves. Què els movia a aquella vida? ¿L’expectativa d’un futur impetuós que ja veien arribar desfermat i que els passaria per damunt i no comptaria amb ells? ¿La por del nou ordre que s’imposava i que els excloïa? ¿O era, simplement, l’efecte de la joventut? El xiquet havia sentit dir que havien mogut la guerra en favor de no sé quin rei. El pare ja l’havia advertit: si veus que arriba una partida, para compte i amaga’t, que no et vegen, que no se sap mai les intencions que duen.

−Ja sé que van armats, que duen sabres i pistoles però, la veritat, aquells homes no em fan gens de respecte.– Es va dir el xiquet, insinuant un mig somriure, sense perdre cap detall dels moviments de la partida. Portaven matxos i una burreta del ramal per a poder carregar-los amb el que anaven furtant pels masos. Es va fixar en qui comandava el grup. Tenia una cara redona, alt com un pi, barbut de dies, però mostrava uns ulls negres que delataven una certa bonhomia. Era l’únic que se’n salvava: n’hi havia un tot malforjat, qualsevol de les bèsties que duien hauria passat per més humana que ell. Un altre, mig desguitarrat, era la desproporció feta vida. Els braços li penjaven fora mida i, quan feia una passa, desarticulava el cap amb l’estarrufament de tot el cos. Dels altres, val més no parlar-ne. De pinxo, no n’hi havia cap.

Al mas ja feia estona que els havien vist i s’havien tancat dins. Quan els de la partida van plantar-se a la porta del mas van cridar:

 –Obriu, hem d’emportar-nos provisions. A veure què teniu! –Va fer el que anava per davant, amb una veu que no va sonar gens imperativa.

–Què voleu ara? Que no heu tingut prou amb les altres vegades? –Es va sentir un so nasal que eixia deformat pel forat de la tronera que hi havia dalt, a l’esquerra de la porta. Per dins es podia mirar si algú s’acostava a l’entrada, col·locar-hi el canó de la carabina i tirar, si era el cas.

–Vinga, va home, si tornem sense res, el brigadier ens pelarà les orelles! –Va informar el facciós i allò va sentir-se com una súplica desesperada.

–Ja us heu endut sis pasterades seguides. Què us heu pensat? Que pastem per a vosaltres? Que també hem de menjar ací, els de casa.

El xiquet, ajupit darrere d’una matissa, va comprendre que son pare renegava. No havia entès les seues paraules exactament. A través de la tronera la veu s’aprima i, des d’on es trobava, era incomprensible. Però sabia interpretar els renecs del pare: eren el símptoma evident de la claudicació. La porta del mas es va obrir en un punt.

–Mireu com fiquen les fogasses a les alforges –Va dir el xiquet a les ovelles i a les cabres que seguien a la seua­–. Què haurem de fer ara? Tornar a pastar? La mare deu estar ben tufada. A veure qui és el valent que li diu res en dos dies.

Era una escena un poc ridícula, tot plegat. La gent del mas els ajudaven més per llàstima que per una altra cosa. El pare havia tret la bóta de vi i tot. El germà gran es va posar a xarrar amb els requetés de coses que solen interessar als joves. I la mare s’havia plantificat a la porta del mas amb el morro tort. Quan el pastoret feia cap a l’entrada del corral a tancar la rabera, la partida ja havia traspost, darrere de la foscor.

(imatge: pintura d’Augusto Ferrer-Dalmau)

Temps de lectura: 3 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close