L’Akina i la Kamiko es troben a la plaça de la bomba com cada cap de setmana. Tenen setze anys i aprofiten els dissabtes per a reüllar turistes jovenets prop del monument que dona nom al lloc. Els fan gràcia els ramats d’estrangers que passen obedients tot seguint el pastor-guia que omple l’aire sufocant d’explicacions. Avui qui fa el paper és una dona d’uns cinquanta anys amb un paraigües virolat que assenyala el camí a una colla obedient i prou discreta –les dues noies han presenciat de vegades autèntics espectacles d’empentes, crits i tomballons entre els turistes–. Tots els assistents es situen a recer del sol en una de les cantonades de l’immens espai quadrat. Semblen molt disposats a escoltar la història que les dues amigues ja coneixen de memòria. L’altaveu de la guia espetega unes quantes vegades abans que surti la seva veu.
–Just al davant tenen la famosa bomba Little Boy dins el sarcòfag de màxima protecció que el nostre govern ha fabricant i millorat al llarg dels anys. Tots vostès es preguntaran per què no va explotar i no els en puc donar una resposta, ningú no pot. Va ser llançada sobre la ciutat per l’exèrcit americà l’any mil nou-cents quaranta-cinc per posar punt i final de la forma més abominable al conflicte oriental en la segona Guerra Mundial. Va quedar incrustada a terra tal com la veuen ara amb tota la seva potència mortífera intacta, per sort nostra i de tot el Japó. En més de setanta anys ningú s’ha atrevit a tocar-la i el govern nipó ha preferit exposar-la en aquest memorial custodiat nit i dia per vuit soldats en relleus de quatre hores. La plaça no permet el trànsit rodat de cap tipus i no es pot sobrevolar l’espai aeri d’aquest punt concret. Els soldats tenen ordre de disparar a matar a qualsevol que gosi apropar-s’hi a menys de dos metres. Poden fer fotografies si volen, a distància i sense flaix.
Els turistes contemplen les brillantors de la caixa de kèvlar de més de mig metre de gruix per cada costat. Dins s’intueix una mena d’obús gegantí, vertical, del qual només se’n veu aproximadament la meitat.
–Tu creus que la bomba és autèntica? –li xiuxiueja l’Akina a la Kamiko.
–Què dius! Això ho va portar el govern en temps dels meus avis per atraure turistes a la ciutat. Segur que és més falsa que el color dels meus cabells – la Kamiko sacseja l’arc de Sant Martí que mostra el seu serrell – No veus que amb una explosió així hauria mort tothom? I els que haguessin quedat ni t’explico la de malalties que tindrien i que heretarien els seus fills…que no, impossible. A més, no s’arriscarien a tenir-la al bell mig d’una plaça, oi? Seria massa perillós.
–Però com no va arribar a explotar no sabem l’abast del mal que hauria fet. Potser només haguessin caigut els edificis del voltant. Es veu que en queien moltes de bombes quan la guerra, només que aquesta és més grossa.
–Però no eren nuclears. Ja saps el que ens han ensenyat a l’escola, aquesta és molt destructiva perquè és NU-CLE-AR. De nucli. De nucli de l’àtom. O alguna cosa així.
L’Akina llança una pedreta als peus d’un dels guàrdies que no s’immuta.
–No et farà cas.
–Doncs és prou bufó. Anem a prendre un gelat? Et convido.
Setanta-tres anys abans, un sis d’agost i en el mateix precís instant en que les noies llepen avui la maduixa glaçada, el pilot i copilot del bombarder Enola Gay es miraven desconcertats l’un a l’altre. L’estupefacció els va acompanyar tota la vida.
Temps de lectura: 3 minuts
