Al meu caríssim Amadeu,
per tanta física i metafísica
del goig compartits
En haver travessat les portes
que menen al Palau de la Saviesa,
arribem a la que tanca tots els sentits,
però no clou el viatge.
Llavors teixirem una vela lleugera.
Inflada amb un buf més lleu encara
per envolar-nos enllà de tota frontera.
Coratge de tallar amarres, l’únic art.
Entendre que ja no hi valen àncores
de terres remotes ni cap lligam sensual.
Arrere resten la por i el desig infeliços,
endavant governarà la nau
la confiança absoluta.
Sentirem dolor, melangia embriaga;
prendrem comiat, amb una llàgrima,
de la vella casa, de la nostra gent.
Gojosos saludarem l’avenir
de qui ja ens espera.
Llavors farem la més gran troballa:
l’amor exaltat als homes i al món,
maldestrament
sufocat entre vels d’ignorància.
Però si els fats cruels ens atrapaven
sota el mal impietós i terrible,
preguem al bon Jesús d’encarnar-se
a la nostra consciència.
Que l’odi no siga mai el darrer sospir.
Aleshores entendrem el gran misteri:
que tot saber dels homes és va
i a l’altra banda riu el Gran Secret.
Temps de lectura: 1 minuts
