La revista més vital

La porta que tanca els sentits

       Al meu caríssim Amadeu,

per tanta física i metafísica

del goig compartits

En haver travessat les portes

que menen al Palau de la Saviesa,

arribem a la que tanca tots els sentits,

però no clou el viatge.

 

Llavors teixirem una vela lleugera.

Inflada amb un buf més lleu encara

per envolar-nos enllà de tota frontera.

 

Coratge de tallar amarres, l’únic art.

Entendre que ja no hi valen àncores

de terres remotes ni cap lligam sensual.

 

Arrere resten la por i el desig infeliços,

endavant governarà la nau

la confiança absoluta.

Sentirem dolor, melangia embriaga;

prendrem comiat, amb una llàgrima,

de la vella casa, de la nostra gent.

Gojosos saludarem l’avenir

de qui ja ens espera.

Llavors farem la més gran troballa:

l’amor exaltat als homes i al món,

maldestrament

sufocat entre vels d’ignorància.

 

Però si els fats cruels ens atrapaven

sota el mal impietós i terrible,

preguem al bon Jesús d’encarnar-se

a la nostra consciència.

Que l’odi no siga mai el darrer sospir.

 

Aleshores entendrem el gran misteri:

que tot saber dels homes és va

i a l’altra banda riu el Gran Secret.

Temps de lectura: 1 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close