La revista més vital

La porta que tanca els sentits

       Al meu caríssim Amadeu,

per tanta física i metafísica

del goig compartits

En haver travessat les portes

que menen al Palau de la Saviesa,

arribem a la que tanca tots els sentits,

però no clou el viatge.

 

Llavors teixirem una vela lleugera.

Inflada amb un buf més lleu encara

per envolar-nos enllà de tota frontera.

 

Coratge de tallar amarres, l’únic art.

Entendre que ja no hi valen àncores

de terres remotes ni cap lligam sensual.

 

Arrere resten la por i el desig infeliços,

endavant governarà la nau

la confiança absoluta.

Sentirem dolor, melangia embriaga;

prendrem comiat, amb una llàgrima,

de la vella casa, de la nostra gent.

Gojosos saludarem l’avenir

de qui ja ens espera.

Llavors farem la més gran troballa:

l’amor exaltat als homes i al món,

maldestrament

sufocat entre vels d’ignorància.

 

Però si els fats cruels ens atrapaven

sota el mal impietós i terrible,

preguem al bon Jesús d’encarnar-se

a la nostra consciència.

Que l’odi no siga mai el darrer sospir.

 

Aleshores entendrem el gran misteri:

que tot saber dels homes és va

i a l’altra banda riu el Gran Secret.

Temps de lectura: 1 minuts

0

Deixa una resposta