Al meu caríssim Amadeu
Després de travessar les portes
que ens menen al Palau de la Saviesa,
arribarem a la que tanca tots els sentits,
però no clou el viatge.
Aleshores construirem una vela lleugera
i amb un buf encara més lleu l’inflarem
perquè ens envole enllà de tota frontera.
L’art raurà només al coratge de tallar amarres,
i entendre que ja no hi valen àncores
de terres remotes ni cap lligam sensual.
Arrere resten la por i el desig infeliços,
endavant pilotarà la nau
la confiança absoluta.
I sí: sentirem dolor; no, melangia embriaga;
prendrem comiat, amb una llàgrima,
de la vella casa, de la nostra gent,
per l’encontre del nou i de qui ja ens espera.
Gojosos saludarem l’avenir.
Aleshores descobrirem la més gran troballa:
l’amor exaltat als homes i al món,
maldestrament sufocat entre vels d’ignorància.
Però si els fats cruels pretenien atrapar-nos
sota el mal impietós i terrible,
pregarem al bon Jesús d’encarnar-se
a la nostra consciència.
Que l’odi no siga mai el darrer sospir.
Aleshores entendrem el gran misteri:
que tot saber dels homes és va
i que a l’altra banda riu el Gran Secret.
Temps de lectura: 1 minuts
