El catedràtic de la Universitat de València, Vicent Josep Escartí (Algemesí, 1964) va guanyar amb la novel·la El mas de les ànimes el reconegut premi Enric Valor de Novel·la, lliurat el 2019. Al jurat hi eren Anna Esteve, M. Àngels Francés, Gonçal López- Pampló, Isabel Marcillas, Rafael Poveda, María José Agudo i César Augusto Asencio.
El desolat soterrar d’una senyora propietària Maria Celidònia Palop Alemany, l’any 1936 en un poble imaginari prop de Xàtiva pel que es va sabent inicia la narració. No hi va anar ni una persona. Ni una persona viva, es diu, però infinitat d’ànimes del cel, ben conegudes de la difunta, que ella mateixa havia acompanyat en llurs sepelis. Com altres autors que en obres recents, Rosa Calafat en I la mort tindrà el seu domini, Irene Solà, en Canto jo i la muntanya balla, Jaume Fuster, en Quan arriba la penombra, o Anna Moner, en La mirada de vidre, Escartí també dona veu a presències incorpòries i esperits, els missatges dels quals són atesos per la protagonista amb gust i bona disposició.
Dels 12 capítols que conformen la novel·la, el primer és una mena de posada en situació, i el darrer fa de repàs. Entremig transcorre tota la vida, la llarga i sorprenent vida d’una xiqueta que va nàixer l’any 1799, filla d’una altra xiqueta de tot a penes 15 anys, mentre el pare restava en una mena de somni nodridor, ja que es va mantenir com si dormís, ni menjava ni bevia, durant els mesos que va durar l’embaràs. I mentre la xiqueta creix van passant governs, monarquies i repúbliques, tempestes, guerres llunyanes i més properes, temporades de sembra i de collita, la gent va anant-se’n i tornant, hi ha casaments, i naixements, i morts naturals i no tant… fins que Maria Celidònia (el nom de la qual es repeteix quasi a cada pàgina) para de fer anys, a l’edat de 33. Però encara haurà de sentir plaers immensos i tristors infinites, canvis de conreus i de paisatge, i fins i tot es comprarà un Chrysler perquè passegen tots els seus avantpassats, que encara que enterrats de molts anys, li feien molta companyia tothora.
Escartí sembla fer l’ullet a qui llig amb aparicions fugaces com ara la de l’historiador Nicolau Primitiu cercant vestigis arqueològics ibèrics pel mas, que Maria Celidònia li nega, tot i que és posseïdora del tresor de monedes d’or, d’una dama ibera a la qual venera com una mare de déu, i de la figureta d’un guerreret, com el de Moixent, que té ja guardada a la caixa per quan l’enterraran.
L’autor palesa la seua condició de professor fent de la reiteració de conceptes un recurs present a tots els capítols, i assegurant-se que qui llig ha comprés totes les subtileses plantejades i “esdeveniments màgics”, i tot això fa la lectura un poc enutjosa per insistent. Això no obstant, la detallada aproximació antropològica i històrica a totes les etapes que va superant la longeva Maria Celidònia s’endevina fruit d’una documentació acurada. El lèxic utilitzat, ric i lluent, la selecció d’antropònims, la descripció dels treballs, dels atifells, dels aixovars, de les robes, de l’arquitectura i la construcció, del terme… i tot el que envoltava la protagonista i la seua gent és extraordinàriament remarcable, i fan que la lectura resulte enriquidora i gratificant.
coberta
Vicent Escartí
El mas de les ànimes
Autor/a: Vicent Josep Escartí
Núm. col·lecció: 303
Pàgines: 232
ISBN: 9788490262993
Format: 13 x 20,5 cm
Enquadernació: Rústica
Coberta: Carles Barrios. Fotografia cedida per Ramon Mora Galbis
PVP: 19,95 euros
Imatge de l’article: Figureta ibèrica, segle II aC. Cerro de los Santos, dama asseguda de terracota. Museu Arqueològic Nacional
Temps de lectura: 3 minuts
