Fora, un cel blau, net i clar lluïa i campava pertot sobre muntanyes –i possiblement també sobre la mar remota. I tanmateix, Paula, Ferran i Lluís no veien el blau del cel a tall de sentir-lo una realitat sensual penetrant; el patien com una llosa de plom asfixiant, emmarcat com un quadre alié a l´espai tancat i impenetrable que habitaven. Un accident de la història, l´aparició d´un nou virus que s´havia convertit en pandèmia mundial, els havia obligat a confinar-se en un pis no massa gran, això sí, amb dos banys, als afores de València.
–Què hi ha ahí fora? –Va amollar amb un toc d´angoixa Ferran, tot prenent el café de sobretaula, costum entre ells, i fent petar la xarrada pel goig de raonar.
–Els carrers buits, com en una pel.li de ciència-ficció, de catàstrofe postnuclear. No hi ha res, millor dit, no hi passa res, no hi ha ningú, sembla com si tot estigués mort, s´ha esvaït la realitat. –feu Lluís, en mode literat existencialista.
–Crec –expressà Paula amb un retret tendre- que carregueu massa les tintes, fruit de les vostres fantasies fictives. Hi ha tota la construcció-ciutat, per començar, hi ha la tragèdia que es viu als hospitals i les alegries immenses que s´hi viuen pel triomf de la vida, hi ha el vast cosmos, el cosmos encara no s´ha enderrocat, hi ha, com deia Blake, l´infinit en la palma de les nostres mans.
–“To see a world in a grain of sand
And a Heaven in a wild flower,
Hold Infinity in the palm of your hand
And Eternity in an hour”. –Va citar i recitar Lluís, a qui plaïa sempre el rigor i la precisió de fonts literàries encara que es parlara en col·loquial.
Feia uns dos mesos que estaven reclosos. La prohibició d´eixir s´havia fet tan imperiosa que ja no es consentia ni baixar a llançar el fem o fer les compres essencials: un servei municipal ben ordenat s´encarregava de repartir el menjar per les cases i recollir el fem. El bitxo –com anomenaven el virus- s´havia fet l´amo absolut de l´espai públic del país, com un monstre cruel sortit de la pantalla. Però era un monstre insensible: no es veia, ni s´olorava, ni es tastava, ni es tocava, ni se sentia…
-Una broma de mal gust de Déu –així vaticinava Ferran, que professava antropologia a la Universitat de València.
—Perfa, Ferran, per què a la mínima te la pires per la metafísica? –va colpir Paula, però sempre amb colps suaus-. A Déu, li la bufem els humans i les nostres misèries. Com més el desitgem dins, intercedint per acabar amb la tragèdia de la mort, més se n´allunya de nosaltres, més ens desempara; com més el foragitem del nostre real quotidià i creiem que és una pura ficció –estèril i inútil- més ho amara tot i més real-tàcit el podem sentir –i de vegades percebre i tot.
–Juvenal diu que anem amb compte amb això de demanar als déus la satisfacció dels nostres desitjos perquè la podem cagar, en cas que se´ns concedisca, i després penedir-nos-en. Segons això, tenim que Déu o els déus volen satisfer i frustrar alhora els nostres desitjos. –Ferran va tirar de lliçó de Juvenal per defensar-se del colp de Paula.
–Això és. –feu Paula
–Hòstia, xe Paula, i després et queixes que si ens posem metafísics –amollà burler Lluís. I van riure tots tres
–A mi, sincerament, no m´interessa la metafísica; això no vol dir que no senta Déu com a real i efectiu-movent, hi tinc fe, però la cosa principal per a mi és que tot és vida, i cada acte de vida flueix amb un flux d´energies singulars i infinites, i la meua ment, talment instruments musicals –piano, arpa, guitarra- juga la infinitud d´harmonies –o caos silenciosos, d´aquest flux. –Reblà Paula, que volia desmarcar-se de l´espiral abstracta.
–Mira-la, la que té aversió a la metafísica i va de mística –se´n foté Ferran.
–Tinc la sensació –agafà carrereta Lluís- encara que potser me´n vaja per la travessa, que ara estem vivint una realitat ahí fora –la tragèdia dels hospitals, el combat extrem entre la vida i la mort, i una no-realitat; això és: vivim un buit de realitat.
–Això m’ha fet recordar el llibre És real la realitat? de Paul Watzlawick –va reforçar Ferran.
–Déu meu, quines parides! –esclatà Paula-. Tu, Ferran, ja no pots amollar els teus rotllos sobre l´essència del ésser humà i la societat als alumnes, i eixa ferida a la teua verborrea narcisista et fa desbarrar sobre la realitat. I tu, Lluís altiu, com que sense la promiscuïtat social, no tens matèria per a bastir les teues ficcions –i a més et falta el clec per a satisfer la teua exigent demanda de vanitat artística, et lliures a la queixa del real-existent. Els mascles soleu recórrer a les abstraccions per dissimular el vostre afany de domini i d´egos-altres.
—Collovaris, Paula –es va defensar Ferran d´immediat d´un colp massa colpidor i va afegir en mode afirmació-interrogació retòrica-, vols dir que tu no t´avorreixes com nosaltres, que a tu no t´entra el desfici després de dos mesos d´estar com en una presó, i no t´angoixen les notícies, sabent que al dia moren milers de persones i que no hi podem fer res, sinó estar tancats, papar, mantindre-se, fer humor per a alimentar-nos d´humor, per no caure en la depressió…?!
–Nyas coca, t‘ha tocat o t´ha fet aire?! –Lluís es delectava, sempre amatent a remarcar els bons colps dialògics.
–Sí, mira, ja m´has tocat el tendre, vaig a entrar al drap, vaig a fer polèmica. –Paula es va escarotar una mica, però estava disposta a aguantar el tipus
–Més fusta, açò és la guerra! –Lluís estava exultant en previsió d´un bon combat.
–Sí, és real la realitat. Però el real –jo m´estime més dir-ho així- de la realitat es fonamenta en part en suposicions que són fulcre de fets i accions i viceversa, fets i accions i fenòmens obren bretxes a noves suposicions. I a l´endemig d´aquest tragí s´aixequen les conviccions, les creences; però no fem mal d´erigir fets i conviccions, el mal és que les considerem torres hieràtiques incrementable, palaus d´ideologia hermètica…-Paula s´enlairava.
–I per què hauríem de necessitar tancar-nos en el palau de l´engany de la ideologia? –Ferran esperava que Paula desplegara les seus ales de bon enteniment.
–Ah, perdona –Lluís, sempre precís-, de l´engany i de la ideologia.
–Por –feu Paula seca i concisa-. Por. Por transvestida d´un fals afany de saviesa, por a la mort, por a la manca de sentit de la vida: la vida és un absurd, però fins i tot aquest sentiment no deixa de ser absurd en tant que mera suposició. Hem arribat a un punt que la ment ens menteix –i desmenteix, contínuament, als humans. En castellà razona–miento ho expressa amb sana ironia.
–Una broma pesada del Dimoni! –se li escapà a Ferran
–Deixa´t de favades de déus i de dimonis, Ferran, no sigues xiquet beneit –Paula ja es veia forta.
–Ei Paula, que faig broma; per mi Déu i el Diable són metàfores de la realitat.
–La realitat! Parleu de la realitat com si fora una cosa, una pilota que podeu agafar amb les mans. Dieu: ahí fora, la realitat… Ni que vosaltres estiguéreu separats d´allò real, que fóreu aliens amb el real…
–Ens estàs dient fantasmes? –Lluís ja flairava per on vindria la nova destralada de Paula.
–Sí, sou uns fantasmes –no dubtà Paula en el tall-, uns alienats.
–Jo no soc un alienat, jo soc molt conscient de la realitat, la necessite per fer el meu art; com vaig a fer novel·les si no tinc matèria de fets de la gent? –Lluís, ara, una mica més seriós ja entrava més a fons en la polèmica.
–I jo què? Si no puc comunicar amb alumnes el fruit de les meues recerques…-Una tènue, però sentida queixa deixava anar Ferran, donant a entendre el desastre tràgic de la carència de públic. I continuà en gran envestida- I tu Paula, a qui transmetràs la tècnica del ioga, la pràctica i la visió del budisme que practiques, el producte de les arts decoratives que realitzes, la música que crees amb la guitarra, la sensibilitat del piano, de l´acordió que toques; de qui més aprendràs l´art culinari que tant t´apassiona, si només convius amb dos tararots com jo i el Lluís? Et creus autosuficient? –I va afilar encara més l´atac-. Què passaria si, com molt altra gent, visqueres a soles? Almenys ara ens tens a nosaltres dos per donar-te la vara i amollar-te parides, que a tu molt sovint et peguen tort, segons tu, per la teua capacitat i sensibilitat major que la nostra d´experimentar finament i subtil allò real, o acompanyar-te en el silenci…
–Tira-li peixet! –Lluís s´estremia de goig per la castanyada de Ferran.
–Sí, Ferran, menes raó, almenys us agraïsc el silenci! No, menes bona cosa de raó: no existeix l´individu.
— Perdona que el talle el dir, crec que açò ve a pèl –feu un incís Lluís per referir John Donne– “No man is an island entire of itself; every man
is a piece of the continent, a part of the main” .
–Sí, Lluís –féu Paula amb la tendresa d´un to de veu dolç sempre que se li feien incisos de gran volada-, molt agraïsc ara les paraules de John Donne, t´agraïsc el tall. No, això de l´individu és una ficció que van començar a inventar els il·lustrats.
–Certs il·lustrats –sempre Lluís matisant.
–Ens necessitem tots, no pot haver-hi, no hi haurà el darrer home com creuen els fantasiosos de l´heroisme humanista ultrançat. Inclús en les pel·lis de ciència-ficció postcatàstrofe nuclear més tètriques, sempre en queda una petita colla de nuclis familiars, una parelleta… En termes de supervivència, i vivència humana, podem parlar del penúltim ésser humà, perquè n´hi haja dos almenys, la parelleta… Quan un ésser humà ha esdevingut el darrer, abans de morir, ja ha mort. –Paula, ara, tornava a recuperar un to tendre i suau, tot vessant tota la calidesa afectiva de la qual de vegades era capaç d´amollar.
–Sí, i el pobre feliç o infeliç d´Adam? Com ho portava abans de tindre parelleta? No era el darrer sent “el primer”? –Li la va clavar al fetge sarcàstic a Paula.
–Hahahah –rigueren Lluís i Paula-
–Ja, però Adam ja feia parella amb Jehovà…-Retrucà Paula.
–Ni Jeovà ni Jeové. Déu està en un nivell, i el desgraciat d´Adam en un altre, i a més: què en direm de la solitud del Déu monoteista: és que Déu no s´avorreix de tanta “solitud”? Almenys els politeistes fan com els del poli amor: s´entretenen a fer-se malifetes i “liaisons” vàries –Ferran ja estava desbocat amb tanta càrrega de sarcasme que abocava als parers de Paula i el seu enteniment d´amor per les coses humanes. Quan més li calia, quan més li venia a tomb, amb una gran destresa oportunista, Ferran tirava mà d´antropologia mitològica, i era capaç d´afonar qualsevol mena de discurs…
–Crec que Ferran mena raó, bona cosa de raó… Jehovà s´inventa Adam, vull dir, el crea, Adam es queixa, aleshores Jehovà pensa per a ell: “Ostres, este està tan a soles com jo, acabarà mal del perol, i a més, com faré dir a un poeta valencià, que tampoc no estarà massa bé del perol, “cascú cerca i requer a son semblant”, vaig a crear-li, bé, crear-li no, a arrancar-li, perquè no es queixe, no siga cosa que m´isca un empastre, una costella, un tros de carn de la seua carn, i que s´entretinguen a jugar al Lago azul com faré fer en una pel·li del s. XX després de l´inventat fill meu”. I Adam i Eva, la parella inicial, per no avorrir-se, s´inventen Déu, amb la qual cosa, veieu com té raó Watzlawick quan diu que “és impossible la no comunicació”? –Lluís aprofitava l´antropologisme de Ferran per ordir arguments per a qualsevol mena de relat o conte. I per clavar-li-la ben estacada, escometé Paula encara més-.
I si el darrer home encara és viu, per què hi hauria d´estar mort? Això és una contradicció, Paula! Ara ja no vas de metafísica ni de mística, ara vas de maga, o pitjor, de bufà, ara flipes!
—Hahahaha! –Paula encaixà els colps amb força humor, acció i sentit que compartien tots tres i que els feia ser unes amistats electives, és a dir, que congeniaven.
–No és una contradicció, això de morir abans de morir. El qui mor, encara que tot sol, en l´estima d´algú, no mor, el qui mor acompanyat sense estima, mor tot sol. És un fet real que la ment és constitutivament “con”, que vol dir unió, dualitat dialogia, conjunció… Per què creieu que practique ioga?
–“Jo vull morir en pèlag d´Amor” –Va exclamar en un moment d´èxtasi el nostre estimat Ramonet Llull-Lluís les empomava al vol.
–No podem saber de la tragèdia dels vells que ara estan morint a soles, no podem saber-ne ni del real –com a tu t´agrada anomenar, Paula-, ni de la realitat, com jo dic. No podem saber si moren o moriran aconhortats per l´estima rebuda, encara que absent, perquè absent és el toc, o desolats, desesperats, infernals perquè manca el toc, l´abraçada, el contacte físic en el moment del trànsit. Crec que per això mateix estem vivint una de les situacions més tràgiques de la història humana…
-A Ferran, ara, se´l veia prou apenat i una mica trist, pensant que tenia els dos pares en una residència-. Un dels jesuïtes del meu col·legi pintava l´infern com estar completament tot sol, i això per a l´eternitat, per això creia en Déu, per la companyia…
–Déu és la realitat? –falcà Lluís com un punyal.
–No ho sé, hi ha dies que m´alce panteista, hi ha dies que m´alce deista transcendent, d´altres atea, d´altres agnòstica, d´altres dimonialista…
— Paula, tu el que tens és un cacau… En això de la teua teoria del real…
–Jo crec que el que vol dir Paula és que Déu és un invent –apuntà Lluís.
–Sí, un invent necessari –refermà Paula
–I qui no té necessitat d´eixa invenció? –ironitzà Ferran.
–Doncs perfecte, a qui no li calga, per què pegar-li la vara? –Acordà Paula-. Ara, ni ateus ni teistes posseiran mai una suposició-fulcre confortable on seure el flux-trànsit a la mort de les seues existències.
–Xe quina ratllada! –Ferran ja donava mostres de desconnectar.
–Alguna cosa crec haver copsat del que vol dir-nos Paula. Tot és real, el pan-realisme. –Feu Lluís per animar una mica el cotarro.
–Sí Lluís, això és, tot és real i tot és dins, no hi ha “ahí fora”. El sofriment d´ahí fora està ací dins, el flux de l´univers està ací dins, la buidor dels carrers està ací dins, la mort, però també la vida en el seu punyent i joiós batec està ací dins, i si la compassió fa niu dins nosaltres, ara, ací tancats, farà que nosaltres estiguem dins dels hospitals, morint i vivint amb els malalts, bregant amb els qui breguen estarem dins amb tots els petits herois que breguen per la nostra subsistència i ens fan reals...ment i cos, una sola realitat tot i que contínua i discontínua alhora…i així totes les dualitats de l´existència.
–I si el patiment és asimètric i asincrònic? De fet, ho són…i si l´empatia total o parcial no és més que una enganyifa rousseauniana? -Objectà Lluís.
–Quàntica! -Exclamà Ferran de joia per la bella troballa de Paula i per l´objecció de Lluís.
–Quanta subtilesa! –ironitzà Lluís.
–Quant que us estime, amics, en aquesta hora terrible, quant que us estime! –Feu Paula.
I s´agafaren tots tres de les mans
-Paula –digué Lluís, esta vegada sense conya- ens estimem!
Somoguts per l´enderroc d´amor vessaren llàgrimes contingudes.
A fora, el blau de plom havia donat pas a una fina pluja i un vent benigne que visitaven afables la casa per la finestra del dormitori.
Temps de lectura: 14 minuts
