Ha començat l’estiu a casa nostra. Ve a ser tot plegat com el dia en què Tirant obrí la finestra del Palau on Carmesina guardava el dol del germà i que va fer botar els vestits negres i eixugar la suor dels pits cristal·lins de les donzelles ploroses de Constantinoble. A casa nostra, la calor enganxosa que s’arrapa a la pell engroguida encara ja ve per quedar-se unes setmanes. És enjorn i em sent bé. Café en mà, contemplant un trenc d’alba poc lluït per les boires grises que saluden els primers esculls de la Marina. Veus de joves beguts que ressonen pels carrers tranquils i s’agafen i es freguen els cossos relliscosos i que fan pudor de rom negrita i tabac i el soroll del poal que arrossega l’escombraire del barri. La rosada encara s’atreveix a deixar-se caure sobre les teules d’aquelles que en diem romanes i que són planes. D’aquelles que fan esgolar-se l’aigua sense cap mirament. Així ràpida, ràpida, no siga cosa que. I m’encisa esbrinar el verd pàl·lid de la molsa que s’enganxa a les teulades i que ressuscita a cada contacte amb la humida atmosfera. I com m’agrada! I em sembla la combinació perfecta si ,a sobre d’aquesta, s’adorm una fulla o qualsevol altre viatger que hi puja a mercè dels vents. No es mou ni un bri d’aire, hi ha molta calma i m’agrada aquesta solitud.
A poc a poc, les finestres s’obrin amb el seu soroll inconfusible tac tac i les àvies, perquè sempre són elles, efectuen la maniobra mecànica de cada dia tot enganxant-les a les parets perquè després s’alça el vent i les empeny una i altra vegada contra els murs, pam pam, fins a arribar a asclar-les. Hi ha àvies amb els seus figons ben fets, de senyora. N’hi ha d’aquelles amb els cabells d’un lila claret, d’altres que no es pentinen fins a arribar a eixir de casa i altres que apareixen amb un pèl llarg, melena blanquinosa que evoca altres temps més favorables a l’embadaliment físic. La senyora Rosa ha eixit camí de la fleca, com fa cada dia al matí i tanca la porta sense cap mirament, com cada matí, i la porta fa un clac suau, sec que m’anuncia que no dec encantar-me, que he d’anar movent i que encara és un dia feiner. Una parella de coloms es refreguen els colls i ell quan ho creu convenient intenta anar més lluny i ella pren el vol i ell la segueix amb una forta embranzida i els perd de vista. Damunt la barana de la senyora Rosa uns teuladins copulen i les oronetes s’aboquen al niu per provar el seu primer vol… I és bonic i em sent bé. Estem a l’estiu.
L’aire sembla que va agafant alé i mou els llençols allà dalt del terrat i em semblen banderoles que fan salutacions als déus i són tan blancs, d’una blancor que fa mal als ulls i que evoca temps de safareig i hores de conversa de bugada. La senyora Rosa ja en torna i tot ho ha vist però d’un sol cop d’ull. Sempre mira els mateixos llocs i pense que la tranquil·litat de la monotonia li dóna aquesta força i vitalitat. És de les que duu figó i sempre he pensat que es deu gitar a dormir amb el cabell ja fet i una vegada et creues amb ella et saluda alçant el cap i sols et diu un sec i curt “ale” que vol dir molt però ocupa poc. I ja ens entenem. La senyora Rosa era pastissera. I mai parlava darrere el mostrador i et demanava les coses apujant el cap i quan ja t’havia preparat la safata ben cordada amb les pastes i amb aquelles tires de cartó perquè no s’enganxaren al paper, parava la mà i et tornava i et deia “ale” i tornava a alçar el cap tot mirant un altre client.
Veig els gossos i els amos dels gossos i caguen i pixen i s’emboliquen les corretges a les cames i els parlen millor que els parlen als altres amos dels gossos, perquè escolte, no es diuen ni bon dia entre els amos dels gossos. I els gossos sí que es diuen el seu bon dia tot olorant-se els genitals i m’han dit que els gossos es coneixen així, i que quan més pudor fan més s’agraden i que quan es lladren és perquè han canviat de flaire i no arriben a reconéixer-se’s perquè els han tret la personalitat i això els empipa i es fan veure’s com a estranys. “Oh pobret, que l’has esquilat al Tobi?” “Sí, ja fa calor, tu”. I tot seguit ja tens al Tobi i a la Nuca vinga el lladruc i els renecs perquè és clar, no es coneixen ja. I els amos enceten el dia d’aquesta manera, ja veu, amb conversa de gossos. Perquè me’ls conec a tots els cans del carrer, sap? I d’alguns de més enllà perquè venen a passejar-los per aquí i ens assequen les plantes i els arbres dels jardins i fan aquells racons tan ennegrits on la senyora Rosa tira una polseta groga. I ara volen denunciar-la, la senyora Rosa, perquè això del sofre és maltractament animal i ella se’ls mira sense que els amos dels gossos ho noten, aixeca el cap, arrufa la barbeta i pensa un “que et foten”.
Davalle les escales i tanque la porta. La meua porta no es tanca com la de la veïna, que ja sap com ho fa. A vegades he d’empènyer-la perquè el sol l’ha eixamplada i és que com li deia, ja estem a l’estiu i l’estiu aquí és un estiu com Déu mana. Cerque el cotxe mentre la senyora Rosa em mira i jo no la veig. Ha caigut un pollet de teuladí de la teulada de la molsa i un gos vol acaçar-lo. Jo l’agafe i el llance a l’aire però no vola i s’ha quedat enganxat al balcó de la senyora Rosa.
Enfile el camí cap a la feina i el café comença a fer el seus efectes i les oronetes fan el seu aprenentatge i la teuladina, ella, s’haurà quedat prenyada de quatre ous i el colom s’haurà fet a la coloma i els amos dels gossos estaran parlant-los dolçament cosa que no han fet abans amb els seus fills i les mallorquines estan ben falcades i els llençols blancs estan més blancs, el sol ja bada les pedres i la senyora Rosa ha estés el torcamans a l’ampit de la finestreta de la cuina i haurà agafat el teuladí i se l’haurà posat en una caixeta d’aquelles que encara té de quan estava a la pastisseria i li ha posat cotó-en-pèl perquè es pense que és al seu niu i un adhesiu que posa “espero que te guste” com quan embolicava els merengues i això m’ho pense jo, sap? Perquè a la senyora Rosa ningú no la veu però tothom imagina el que fa. Dic jo.
Temps de lectura: 6 minuts
