La senyó Rosa II

Potser caldrà rellegir o, en el seu cas, llegar de primeres la primera part: La senyó Rosa. Es troba dins de la col·lecció Pous de memòria. A la pàgina de www.descriu.org

——————————————————————————————————————————

…I com tot en aquest passar dels dies, es relaxa i acaba per adormir-se fins que qualsevol il·lusió es transforma o resta substituïda per una altra.

El balcó de la senyó Rosa fa hui una cridòria extraordinària i el batec de les ales i els colors dels ocells que rellisquen per la barana i malden per aconseguir alguna molla que la pastissera els amolla combinen a la perfecció amb la tímida imatge que la tardor ens ofereix als mediterranis. I és un temps d’espera i que ens renova la vida i les ànimes a cada ruixada i ens empeny a olorar fins ben endins les molses umflades i els garrofers amb les seues flors prenyades de libidinós sucre. I m’aboque al balcó i la meua mirada ja morbosa d’emocions guaita com si volgués pegar el crit d’alarma per una fragata plena a vessar d’emocions pirates. I em vénen al cap tantes il·lusions que han caigut per la borda i pels sotavents i barlovents, i que s’han desfet entre l’escuma blanca de les realitats mundanes. I, així, així… la meua nau va solcant els cavallons d’aigua que formen les mil i una fanecades de les meues possessions fins arribar a un port on oferir els meus domassos disposats a adornar el més bell dels palaus que miren a la nostra mar. I això és la vida i els seus aliments. Perquè la curiositat pareix la gana i aquesta provoca l’experiència. No creu?

I per damunt de les celosies de la llotja de la senyó Rosa s’eleven ufanosos els dompedros multicolors i un gesmiler que malda per sobreviure dins d’un cossiol rebentat per unes arrels neguitoses que cerquen llibertat. I hi ha una clavellinera amb aquelles poncelles totes roges, sap?, d’un grana que insulta els sentits més vulgars. I dos petits claus suporten els braços d’un roser crucificat a qui els vianants admiren com un Crist que expira flaires antigues quan s’encomana al seu pare. I les roses són d’aquelles d’abans, perquè no em dirà vosté que les coses d’abans són d’aquelles coses bones, ja sap, no? Ja m’entén. Cada rosa fa desenes i desenes de pètals fins arribar a una plenitud redona i umflada com un ventall. I enmig d’aquest jardí que les darreres pluges han reviscolat, una engronsadora de caire elegant i que sembla inventada pel millor dels enginyers li serveix de trona a la propietària que escalfa, cada vesprada i a la mateixa hora, un coixí tot folrat de seda tornassolada i que a mi em fa recordar el coll dels coloms quan parrupegen per damunt de les teules descolorides pels rajos infernals del sol de l’estiu i que rellisquen les seues ungles a cada pas mentre consumeixen les seues hores cercant aquí i allà el difícil manà i fan aquells colors tan metàl·lics que cap pintura encara no ha aconseguit expressar. Ara un colom negre, ara un de blanc, ara un tacat i ara un de pigat, i tots amb aquells reflexos que embogeixen i fan tornar a la infantesa quan a l’escola girava la mirada cap a mons riallers i elegants de tan diferents que els trobava dels meus mestres grisos i enfosquits per haver-los furtat la dignitat.

…I un ciclat, cap rapat i amb una serp virolada tatuada que li naix des dels dits i es passeja fins al coll i a tocar d’orella on mostra la seua bífida llengua, es fa selfies. I ara la bandera per damunt, i ara per sobre dels muscles i ara prem la seua filla, criatura, entre els seus bíceps i que són l’orgull de la seua muller, molt racial i cridanera ella. I allà que van els selfies i de sobte alça la veu com si pregonara el millor dels manaments i crida: “Espanya!”. I la senyó Rosa se’l mira i fa així amb el cap, i s’arregla el figó amb les dues mans, com preparada també a pegar un crit infernal per abocar les seues inquietuds, i veig que la vella s’alça del seu impol·lut seient i torna a eixir. Un grapat de panses és el seu berenar i va posant-se-les una a una i a poc a poc dintre la boca, com si cadascun dels grans bruns i dolços, adés tan borratxos de suc, tingués un gust ben diferent.

I la senyó Rosa es mira el veí i s’engrunsa amb l’energia que li dóna el combustible de la història viscuda i amb l’altra mà va amollant petites molles que els teuladins s’engulen sense cap mirament. I el ciclat se la saluda i ella se’l torna a mirar i amb la mirada, perquè la pastissera no parla debades, no sé què li vol dir. S’aixeca amb un aire molt jovial per la seua edat i tot seguit i amb eixe aire altiu que la pastisseria li va inculcar durant molts anys, quan sense amollar un mot preguntava el “què desitja” als clients que venien santificats de missa dotze, estén un cobertor molt blanc balconada avall, quasi a tocar la barana del pis de sota i que enlluerna les mirades. I lentament i acurada, tot passant les puntetes dels dits per damunt i aixafant els plecs de la tela de fil erta d’almidó, ofereix al món la seua cridòria.

I la senyó Rosa, satisfeta, mira el veí, fa amb el cap aquell gest que ja sap vosté què i recupera les poques panses que els teuladins li han deixat, pren seient damunt de tots els colors de la vida… i una a una i a poc a poc va engaldint-se-les, tot assaborint les distintes dolçors.

Temps de lectura: 5 minuts