fbpx
La revista més vital

La senyó Rosa III

Cada dia que s’alça ve a ser bessó de l’altre i obri les mallorquines pintades de verd de bat a bat i no tem el vent ni les pluges que assoten els vidres quan plou de la mar. I tira les cortines perquè així la llum que hi entra li dóna al saló un aire com més senyor. Tot seguit arruixa les plantes que ja se’n van i es van fent grogues, perquè no és que faça massa fred, no. Sap? Però aquestes plantes són d’aquelles de temporada que el veïnat ha anat donant ara una llavor, ara un esqueix i que la senyó Rosa prèviament i durant uns quinze dies ha posat a remull en un got dels alts, dels de beure els martinis negres amb un glaçó que encara usa cada diumenge al migdia. I junt amb l’aigua hi llança un grapat de llentilles de les negres perquè diu que els fillols arrelen abans. I la senyó Rosa té aquells cossiols tan ufanosos a mode de jardí botànic del barri i que li donen un quefer més de bon matí. I ella no té cap mirament de llançar l’aigua balconada avall. “Tota la vida s’han regat les plantes i que sap què? Que la gallina de dalt caga la de baix”.

Hui, però un succés li ha trencat les voltes. I una merla, grossa ella i d’un negre ben encés que lluïa el seu bec un pic força ataronjat, se li ha posat a l’ampit de la finestra i l’ocellot cantava amb eixa melodia com de flauta que desperta mig carrer i l’ompli de goig als entretemps. I la senyó Rosa no l’ha espantada. S’ha assegut en la seua engrunsadora ara tota vestida amb capçades de punt de ganxo, com abillada ja per a l’hivern i la mira i pensa com haurà anat a parar aquell ocell allà, a la seua casa i ves per on. Quan sempre han estat les aus més porigoses i que feien aquells xiscles tot desafiant les soques dels tarongers mentre en un tris tras es feien trossos i trossos de bancals volant a dos pams de terra.

I li ha vingut a la memòria quan Biel… El seu Biel se’n va anar cap a l’altre món. I ella no mai el va poder veure. Ni  poder-se’n acomiadar, veges tu. Ni saber que aquell diumenge fou la darrera abraçada, ni unes últimes lletres a les cartes que discretament anaven a parar a bústies de confiança. Ni estant de cos present allà a Sant Antoni, a l’illa d’Eivissa, li va poder dedicar ni que foren dos parenostres, valga’m Déu!  El seu Biel, que en glòria estiga, aquell tros de pa beneït que no mai de la seua vida havia estat feliç de debò i que tan poques vegades l’havia feta feliç a ella…

Rosa Tur ve d’Eivissa com tants altres que conformaven aquelles cruïlles de cases voramar i que semblaven torres de guaita tan blanques amb finestres com deformades i sempre, sempre mirant al mar, com si tiraren a faltar el seu país petit al qual no mai tornarien. I encara a hores d’ara s’escriu amb parents que alenen les ones que naixen a les illes i vénen a mercè dels bons aires a esclatar en mil trossos a la nostra platja, d’enfront de les cases de Baix la Mar i just a tocar de la casa de les mallorquines verdes i els cossiols de la Rosa Tur. I tots els anys, poc dalt o baix, cosins ja llunyans rebien dues o tres cartes i algun calendari que després els costava Déu i ajuda plegar i posar recte perquè la senyó Rosa els plegava tan redons que semblaven les neules que ella cada capvespre plegava i coïa al forn pastisser. Hi havia un mariner hereu de l’estraperlo i que s’anomenava Biel i la senyó Rosa li deia Garbiel i així entre rialla i rialla, perquè si tenien cap inquietud comuna tots dos, la senyó Rosa i el Biel, era la de bescanviar mots per tal de deformar-los i crear-ne de nous que sonaven a diccions de sainet. I així, així, juga que jugaràs, van encendre una petita flama que entre remordiments, tira i arrunses i mata’m que et mataré i que si sí i  que si más, allò es va convertir en una foguera que ni els ruixats més fastigosos que queien durant les seues absències, era  impossible d’extingir. I Biel es va convertir en el correu i l’enllaç que unia totes dues branques, la de la Rosa a Dénia i els seus parents a Eivissa. I no cal dir que el correu que Biel enviava sempre anava a parar a bústies alienes ja pactades anteriorment per tal que la seua dona, na Tonina, no se n’assabentés en veure’l carregat amb els sobres i calendaris i darrerament amb més d’una cistella carregada de taronges i pastissets que Rosa els feia arribar i que el sant Job del Biel dipositava en la caserna de la confraria només tocava terra.

Un bon divendres, el Biel ja venia tocat del moll i, en pujar les escales de Rosa, va començar a canturrejar la marsellesa i a poc a poca anava pujant de to la cantinel·la. En sentir-lo, la senyó Rosa a corre-cuita va obrir tot seguit la porta per embutir-lo d’un grapat que li va esquinçar la camisa pel botó de la butxaca i entre el rasssss de l’esgarrat i el pum de  la portada,  el pom de la porta de baix  amb dos bons tocs que feien un ressò sinistre entre les estretes parets de l’escala, la portella  que pega a la plaça i que és per on sol passar el veïnat i la gent forastera. I quan Rosa obri, es troba amb un “aquente de l’orden” que venia tot decidit a enxampar el músic de la marsellesa i com es va saber després, de la internacional i de l’himne de Riego. I com que no en va tindre prou es va encarar a un home repentinat amb bigoti més que retallat i amb sabates ben lluentes de xarol i li va espetar a la cara “tu, feixista. Quines sabates. Véns de la barca? Lleva’t que m’enlluernes”. I eixa nit en Biel, en compte d’acaronar la seua amiga, va abraçar els ferros de la presó. I no cal dir que fou la primera i última vegada que a la senyó Rosa se li va escapar una paraula més alta que les altres davant la gent. I si ja parlava poc ara ves i busca-li qui t’ha pegat. I així així, xino-xano pels seus dies, anava tirant-se a l’esquena les xarrameques de llavador que li esguitaven la consciència cada vegada que hi pensava amb l’afer del seu Garbiel.

La senyó Rosa a l’endemà va anar a traure i donar la cara pel pres i de camí cap a casa ja li va advertir que com a penitència li faria pintar la façana de color verd, com aquelles cases que lluïen tant entre els bancals de vinya i que així ell en estar ben endins de la mar la podria fitar de lluny i sempre se la recordaria. I Biel, vaja que ho va fer i com a premi, una bona estona de riure jugant als seus jeroglífics lingüístics. La Rosa li tenia preparats uns paperets, tallats amb tota la cura del món i en cadascun lluïa una lletra d’aquelles que les monges li havien ensenyat a fer, amb eixa cal·ligrafia tan enrevessada  i  igual tenia si a la “j” li deia cota o si a la “t” li deia to, era una lletra de monja i bonica, preciosa i prou. Quan el Biel va acabar l’enigmàtic joc va aparéixer el preuat vers que enxamplava els seus lligams i els nugava cada vegada més forts, com un amor intel·lectual al qual tan difícil és d’arribar i que alhora será el més ferm de tots els qui es passegen pels bulevards del nostre viatge a peu.I així el Biel convertit en un Edip decidí a resoldre:  “en las fransias se baila el canacan i el de ivisa pone la mano en mi pan” i es van fer fats a riure i aquell dia amb el seu finestral ben obert les riallotes es degueren sentir més allà del carrer de dalt i la senyó Rosa va rondinar “bon revulsiu per a tanta gentola amb els fetges en brasa”  i com cada diumenge al vespre, una bona abraçada i un bes de comiat. Però aquesta vegada un melòdic cant de merla els amenitzava el ball de comiat.

I Rosa Tur s’alçà de l’engrunsadora i es va posar d’enfront del mirall i s’arreglà el figó ara tot esbullat i es va passar la pinta de ferro per la clonxa i es va trobar la dona més bonica. Sense adonar-se’n una goteta salada li va regalimar galta dreta avall i sense saber per què li vingué al cap “Carmen de Espanya valiente” però també el record d’aquelles imatges que el seu Garbiel li contava i que la feien somiar cada vegada que li parlava de França i dels costums i d’aquelles dones que fumaven i anaven als bars acompanyades d’homes que les feien riure i bevien pastis, que era com la cassalla però més elegant. I que quan ja la vergonya que era verda i un burro se la va menjar, s’havia esbandit dels seus cors, anaven a la plaça i tots plegats entonaven la Marsellesa i adoraven a “Marianne”.

Biel no tornà mai més i no era per culpa dels temporals i dels vents que viatgen a Itàlia, no. Ja sabia ella que aquella nit d’autos, li passaria factura. I com Rosa deia,  la sang se li va fer aigua i va derivar en un mal roïn.

Ella, la senyó Rosa s’oblidà de l’illa i dels seus parents i no encomanà mai més cap calendari i ara l’absència de paraules va anar acompanyada de la manca de llàgrimes i el seu cor es va enfortir. I va tancar per sempre més la finestra que pegava a llevant, la seua espillera per on veia vindre aquella barca alguns divendres al capvespre i que li duia la vaixella més bella del món. I hi posà un “vesillo”, blanc com la calç amb què emblanquinen a les illes. I no adorava Marianne perquè ara cada nit abans de jeure’s refeia i desfeia aquella frase que mai seria compartida i que amb tanta esperança tenia preparada per a la pròxima vegada… la pròxima vegada, valga’m Déu!  I  llegia en veu baixa intentant recordar la cara del seu Biel: “Amor de monca i pet de fraile tot es aire”. I sense pena ni glòria es va girar, va passar la mà per sota del coixí i es va enrecordar que no havia eixugat la roba estesa i entre els clic clacs de les gotes d’aquella bugada que es desfeia en plors balconada avall, es va adormir.

Temps de lectura: 9 minuts

12+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close