La revista més vital

La senyó Rosa IV

Aquesta vesprada fa calor. No és allò, però si deixa de bufar l’aire, és qüestió d’obrir el ventall. I la senyó Rosa ho fa que ni brodat. A cada obrir i tancar l’atifell el crac que se sent fa imaginar una destresa que ni pintada. Ella, quan n’és conscient, fa una riallada mentre s’engrunsa en recordar-se que una vegada el mossén la va posar en evidència davant de tota aquella colla de beates cardades perquè feia un soroll de mil dimonis en obrir i tancar el seu palmito, tan decorat ell amb unes roses cridaneres que semblaven ixir-se’n cap a fora des del seu fons negre. I aquelles puntilles que ella mateixa s’havia cosit per les vores a mode del merenga que posava quan carava les pastes al forn.

No hi va tornar mai més, a les Misses d’aquell mossén. Si li posaven la llengua damunt, que li la posaren. Tant li feia a ella. “Això podríem fer. A mi què m’han de dir? Ja sé massa aquí qui és cadascú i de quin peu coixeja”. I Rosa, desvanida amb aquells pensaments, se’n tornava cap al carrer de la pastisseria i obria la botiga. Allà al cap de dues hores hi anaven les que feia uns moments resaven i es pegaven cops al pit. I una demanava una mamella, un altra un sangenaro. Altres, les que més, volien palmeres de pasta fullada i en el moment de demanar la seua llepolia del diumenge li amolla que “ningú fa els pastissos com tu, Rosa. I tampoc hi ha qui se la vente amb més soroll, Rosa”. Ella va callar. “Mut i xitón. Ja t’apanyaré jo”.

Aquell cap no va parar de cavil·lar. Només la interrompien en el seu maldecap quan li entrava algun dels seus clients i els havia d’omplir les safates aquelles que ella vestia amb eixes camises de manera tan exquisida. Amb unes pinces totes platejades anava ordenant-les una a una, amb tota la cura del món, i per rematar i amb una traça que s’acabava el món, els pegava un volantí que semblava que totes aquells delícies anirien a parar per tot arreu del taulell. Però no. Era la seua manera de fer trontollar els llaços i així patentar el seu bon fer.

Quan es va fer l’hora, va tirar les cortines. Va passar el pestell i corregué les persianes de la porta de vidre. Perquè la pastisseria era tota envoltada de grans aparadors de vidre que la feien més transparent. Ella, la Rosa, no tenia res a amagar. I es va posar a reomplir les bomboneres totes redones. Unes amb els pictolins, les altres amb anissets que semblaven boles per fer tapissos d’uns colors molt apagats. Unes altres de bombons d’un xocolate negre com la pasta amb què el seu Biel tapava les juntes de les barques. Unes altres, les seues preferides, les reomplia d’aquells pirulís de sucre cremat amb el seu color d’ambre i n’agafava una i mirava al seu través. I la realitat se li feia més dolça i així anava fent una a una… Per al final de la correguda vindre-li al cap que sí, que ella era la millor pastissera de la contornada.

Rosa va fer el repàs a tot al forn com si d’un ritual es tractés. No fóra cosa que encara quan estava al cantó de casa, hagués de pegar mitja volta i tornar-se’n per culpa dels dubtes que després li arrossegaven l’ànima. Els llums i ara els torcamans ben blancs per demà, després el passador que pegava a l’obrador. En eixir calia tancar els mostradors per dins perquè Déu ens guarde que entraren insectes o alguna que altra formiga. Per últim apretava els passador tres vegades a mode de superstició i sempre amb direcció de dreta a esquerra i per fi, s’eixancava per passar la clau al fermall de la porta d’entrada.

Una vegada, Rosa va caure just quan ja feia la darrera de les accions. I es va obrir el nas que semblava Lluís Marçal, el que jugava a la boxa. No va anar al metge; li tenia feredat a aquella figura cara-xuclada i, a més, li costava Déu i ajuda parlar-li en castellà, i això l’emprenyava una cosa massa.

Al sendemà, en obrir la botiga li va entrar la mateixa que la va escarnir amb la qüestió del ventall. “Rosa, ara venem carxofes?”. I se la va tornar a guardar. Però la llumeneta de l’enteniment se li va encendre ràpidament i veloç, com un pensament. “Mira, reina que el fart no pensa en el dejú”. I li la va jurar ben jurada.

Massa sabia que a l’home de Paca li agradava tot el que es menejava. I no li feia fàstics ni a la carn ni al peix. I a vegades el Tonet de la Paca es fartava d’arròs d’estiu, d’aquell que igual se li posa lluç, que caragols. I això és que un vespre, pels volts de Santa Paula, en tancar la pastisseria, li tirà al darrere. I xino-xano, clavant-se a un portal, parant-se a mirar una botiga de vetes i fils, ara més ràpid i adés més moixa, enfilà el portal de la visita esperada. I Tonet, en dos girades de coll ràpides com un llamp, mirà a un costat i a l’altre i va muntar escales amunt fins arribar al seu objectiu. Rosa, de manera que no se li sentia ni l’alè, va deixar una carta per sota la porta de Toneta Rius, i tornà per on havia vingut.

Dos dies més tard, va apretar el passador tres vegades i de dreta a esquerra i s’eixancà per passar la clau. Va esperar que Tonet passés i el seguí. Ara camí del port. Eixe camí ja se’l sabia. Ara hui, tocava Maria la Perdiua. I amb tota la delicades del món, igual que quan canviava de lloc els pastissos, deixà una carta dins de la bústia de la Perdiua.

En arribar dissabte, Tonet ja venia content de fer-la petar amb els amics i de tastar els nous licors de la temporada. I Rosa li tirà al darrere. No pensava mai que aquest viatge seria tan llarg i en veure que aquell trajecte no s’acabava mai va decidir fer el contrari i esperar al cantó del fielato a que Tonet tornés amb companyia. Perquè, a no ser que tornara camp a través, no hi havia una altra manera de tornar cap a casa. L’espera fou agraïda. “Aguarda’t, no t’ho deia jo? Este s’entén amb Miquel. Ara t’apanyaré, Paca!”. I a corre-cuita i abans que Miquel no arribara a casa seua, ella s’avançà i li deixà anar per sota la porta una carta.

A les dotze del diumenge, va entrar Paca a dur una cassola per coure al forn. Rosa la va distraure. “Toca, xica, espera’t i fes-me companyia. Total, això estarà cuit en un tres i no res. Si en compte d’un caliu és un infern, este forn hui”.

I xarrant xarrant, es va sentir fora de l’obrador com una veu coneguda. Era Tonet i en això, i puntuals com un rellotge, que arriben Toneta Rius, Maria la Perdiua i Miquel. Tots tres abillats com un braç de mar. Guapos de veritat de diumenge. Tonet no sabia on clavar-se. Tots els colors del món li van il·luminar la cara. I en això, Paca que ix amb la cassola entre les mans. Rosa que deixa anar una nota, de tal manera que Paca, la va poder llegir de manera clara, com a ella li agradava. I la va entendre igual que se li entenia a ella quan sentenciava, perquè no tenia pèls a la llengua:

“T’espere diumenge a la pastisseria del carrer la Mar.  Sóc Tonet. Voldria tindre un detall amb tu. Tot no siga pegar-nos un apretó. Ens vegem allà a les dotze i mitja. Discreció i bona lletra”.

La cassola se n’anà a terra, L’esclafit es va sentir fins més enllà de la contornà, i Rosa, amb tota la bona fe del món, li deixa anar un palmito entre les mans ara lliues de Paca. “Ai filla, pren, que falta et fa, no siga cosa què, pobreta meua”.

Temps de lectura: 7 minuts

7+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close