fbpx
La revista més vital

La signatura del demiürg

Malgrat que no havia esdevingut novel·lista fins als vint-i-molts, aquesta anècdota submergida en els replecs del calendari no havia estat, ni de bon tros, un escull perquè en Gervasi Gilabert arrasés en el mercat literari català tot just estrenar mil·lenni. I és que aquest prolífic narrador d’històries frapants va donar-se a conèixer a la multitud inquieta de lectors en llengua catalana la vigília de Nadal de 2007. Aquell mateix vespre, el jurat escollit per determinar qui es mereixia el guardó literari amb més solera del país va sorprendre tots els presents al Palau Sant Jordi quan el president del mencionat tribunal, l’omnipresent Bernat Sanahuja, efervescent conseller de Cultura, tallava la cantonada de la plica vencedora i recitava, davant del formigueig de periodistes dels distints mitjans de comunicació, el nom i el cognom de la jove però imminent estrella de la nova narrativa catalana: Gervasi Gilabert.

Embutxacar-se els 50.000€ del premi va suposar l’esbravament econòmic que l’arriscada vida d’en Gervasi freturava des que, a començaments de segle, es llevà una matinada d’agost i decidí que aquell mateix dia abandonava la seva vulgar i monòtona feina de pixatinters en una multinacional i començava a escriure de forma enterament professional. Pensava dedicar-hi les mateixes hores que malbaratava a l’oficina cada matí a inventar-se nous personatges, nous arguments, nous escenaris. L’únic però era que la seva única font d’ingressos serien els imports corresponents als premis literaris i, en menor mesura, els drets d’autor que encara cobrava per les tres novel·les publicades fins aleshores, totes editades gràcies a diversos premis de segon rang a través d’editorials foranes de la ciutat comtal. Se’n sentia molt ufanós, emperò.

La triada de llibres ja publicats i consolidats als estocatges mínims de les principals llibreries de l’estómac de la urbs havia catapultat en Gervasi a un estat intermedi per a tot escriptor novell: aquell en què a tothom li sona el teu nom però no sabria dir-te, exactament, per què. Encara que havia provat d’immiscir-se amb belles paraules en altres vessants literàries —com el conte, el poema o el guió—, tan sols se sentia del tot sencer quan s’enfrontava al centenar, pel cap baix, de folis buits davant de la pantalla del seu desfasat ordinador. Senzillament, en Gervasi necessitava aquell espai de planes per poder plasmar, amb un mínim de dignitat, la història que anava embastant a mesura que avançava en el nus de l’argument fins que assolia el clímax i el conflicte espetegava contra l’esguard inquiet del lector que ja s’havia rendit, moltes planes enrere, al domini de la imaginació literària d’aquell incipient però prometedor novel·lista, el qual, segons resava la contraportada del llibre en qüestió, havia estat guardonat amb diversos premis de narrativa arreu del país; fins i tot, havia creuat la sibil·lina frontera del País Valencià, Andorra i les Illes Balears.

L’insòlit handicap que provocava que en Gervasi no fos, encara, un autèntic mite de les paraules ben ordenades era que cap de les novel·les que havia engendrat no compartia cap lligam amb l’anterior. Com que no acabava de definir ni el seu estil ni la tipologia de les seves colpidores històries, la massa de lectors no sabia a què atenir-se cada cop que s’apropaven al taulell de novetats de qualsevol llibreria i giraven la portada per tal d’emprendre el sorprenent i fresc relat d’en Gervasi Gilabert, aquell barceloní de trenta-i-pocs que escrivia tan bé però que li mancava encara aquell punt de seguretat amb el to que caracteritza els semidéus assentats a la trona dels clàssics, per sempre més, en llengua catalana.

Tot es capgirà, emperò, quan en Gervasi va recloure’s al seu estudi de l’antiga vila de Sant Andreu de Palomar i va començar a escriure el primer capítol de la seva primera grandíssima novel·la, titulada provisionalment L’enigma de Gisela, un angoixant thriller escenificat a l’Eixample i protagonitzat per un escriptor de moda que es veu xuclat per la seva companya sentimental, una ambigua i perillosa fotògrafa de premsa. La citada història, a mig camí entre la novel·la impactant del consagrat Ferran Torrent i la novel·la àgil i ben documentada de l’admirat Lluís-Anton Baulenas, es basava en la relació tortuosa entre ambdós personatges i la dependència del noi cap a la noia. De ritme frenètic i passatges quasi cinematogràfics, Els afalacs del no-res, títol definitiu de l’obra, va resultar escrita en el vertiginós temps d’una cap de setmana, amb pont inclòs. En Gervasi Gilabert no va poder arraconar-la des del mateix moment que va escriure’n el títol en un document de Word. Quan la va donar per acabada, es refugià en el savi consol de la seva anciana mare. Aquella història li havia remogut l’entranya: massa.

Així doncs, el nou autor de culte de la literatura catalana ja tenia nom i cognom, cara i ulls, un passat envejable i un futur sense barreres. En Gervasi Gilabert, emperò, va continuar la seva sacsejada vida com si res no hagués mudat l’impacte de la notificació del premi narratiu de més renom de la nació. De tarannà rialler, en Gervasi no va fer mai fàstics ni a protagonitzar entrevistes, ni a compartir la seva saviesa literària a inacabables col·loquis ni, sobretot, a signar exemplars de la seva darrera i triomfal novel·la, Els afalacs del no-res.

Precisament aquell vespre de divendres, vigília de l’altra festa nacional, el seu editor encenia el tret de sortida de la història de 200 fulls que havia deixats ben garratibats els membres del jurat del Sant Jordi. La cita era en una cèntrica i emblemàtica llibreria de la ciutat, la concorreguda i excitant Casa del Llibre.

A quarts de set, en Gervasi va rentar-se i va canviar de vestuari per tal d’arribar del tot dinàmic a l’encontre amb l’exèrcit de famèlics lectors que s’esperaven, des de la nit anterior, a la porta de la citada llibreria per tal d’adquirir la primera tanda d’exemplars en rústica de Els afalacs del no-res, sentenciat per la crítica com el segon best-seller de la incipient era de la narrativa postmoderna en català.

Quan el novell escriptor torçava el xamfrà de passeig de Gràcia amb Aragó, va espantar-se de debò: la corrua de voraços lectors ja donava dues voltes senceres a l’illa. Tot seguit en Gervasi es va veure obligat a empassar saliva, respirar fons i pensar que tot allò tan sols era el començament. Quan abans en prengués consciència, millor per al seu organisme vital.

Abans que la presidenta del seu club de fans —no en tenia pas constància, que se n’hagués creat un, ves quin disbarat!— alertés la resta de lectores adscrites a tal organització de lletraferides, el seu editor va emergir de sota la munió que entorpia el trànsit pel lateral de pujada de passeig de Gràcia. Acte seguit, va engrapar-lo de la solapa de la seva americana de pell —negra i desgastada— i li va cridar a cau d’orella:

—Tranquil, Gervasi. Confia en mi…

Amb aquesta relaxant frase encara surant-li a l’oïda, en Gervasi va endinsar-se en el rovell de l’ou de la mà del seu pare literari. Un cop acomodats al voltant de la mesa d’honor que havia de presidir l’acte de presentació en societat de la novel·la d’en Gervasi, el president de la taula, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de la ciutat, va agafar el micròfon i va demanar calma, molta calma i una mica de paciència a tots aquells frisosos lectors que intentaven avançar en la cua per la força. Hi ha llibres per a tots, els havia assegurat el polític. En va fer curt, emperò.

Després de l’avorrit protocol de parlaments enfarinats de mítings de campanya per part dels distints polítics convidats per a l’ocasió, li tocà el torn a l’editor d’en Gervasi, el qual va parlar meravelles del noi i va certificar, amb el cap altiu, que gràcies a la seva editorial i al premi que finançava l’obra d’en Gervasi Gilabert sortia de les tenebres. Els aplaudiments van intercalar-se entre els xiscles de les lectores més sexuals de l’escriptor, les quals es desfeien per tal d’apropar-se-li el màxim possible. D’entre totes, emperò, n’hi havia una que guardava un secret a la seva ambigua entranya.

Sort dels guàrdies de seguretat que treballaven, habitualment, a la llibreria, si no l’establiment s’hauria esfondrat de bones a primeres. Ja feia més de dues hores que en Gervasi Gilabert signava un exemplar rere l’altre de la seva tremenda novel·la Els afalacs del no-res, la trepidant història que havia embogit el gruix de lectors potencials de la capital i, fins i tot, de les rodalies. Esgotat però no pas cansat, en Gervasi somreia cada cop que preguntava al seu fan de torn:

—A qui el dedico?

I així va continuar fins que la seva estilogràfica es va quedar sense tinta i va haver de canviar de bolígraf. Fou una de les empedreïdes lectores la que li va salvar la vida en aquell tens instant del preàmbul de l’esclat de la seva trajectòria com estrella de la narrativa actual. La noia, de físic de fantasia i cara de conte de fades, va atansar-li un bic cristall blau —de fet, el que preferia per defecte el noi— quan en Gervasi ja s’havia palpat totes les butxaques del seu cos. Després d’agrair-li el gest, l’escriptor va fer-li la pregunta de rigor. Però ella no va contestar el que figurava al guió preestablert.

—La veritat és que he vingut per enraonar amb tu. En privat —matisà l’enigmàtica lectora.

Lluny d’acoquinar-se, en Gervasi va acceptar-li la invitació i va comentar-li si li anava bé xerrar quan acabés aquella marató de firmes sobre tapa dura. La resposta aleshores sí que fou l’esperada:

—T’espero al bar de la cantonada.

Penombra d’argent era un bar musical que ell prou bé que coneixia, així que no havia de sorgir cap imprevist logístic que dificultés aquella trobada post-literària. Al cap d’una hora i escaig, el darrer exemplar de Els afalacs del no-res s’esgotava i la gentada que encara romania sense ell se n’anava cap a casa amb cara de pomes agres. Calia reeditar-la l’endemà mateix. Un altre rècord que havia caigut gràcies al brutal talent d’en Gervasi Gilabert, l’escriptor en auge. L’home que havia de dirimir un possible altercat sentimental a la vista.

Quan en Gervasi va aconseguir escapolir-se dels petons i encaixades de mans del seus lectors més enganxosos, va enfilar passeig de Gràcia amunt fins que va entrar al bar musical en què hi havia quedat trobar-s’hi amb aquella noia tan galdosa que no havia fet cua per demanar-li un autògraf, sinó que feia tota la fila d’haver-hi anat per proposar-li una nit luxuriosa. I bona falta que li feia, pobre noi: recordava clarament la darrera vegada que havia fet l’amor; en aquell llarg període de temps, havia escrit quatre novel·les. Per aquest patètic motiu, la seva obra estava farcida de relacions fatals, de dones estranyes, d’homes maltractats. Masclista, l’acusaven els uns. Realista, el defenien els altres.

Després d’emmirallar-se un segon, en Gervasi va empentar la porta d’entrada de Penombra d’argent i va buscar, entre el tel de foscor que arrebossava l’antre musical, els llavis molsuts de la noia que minuts abans l’havia convidat a aquell inusual encontre. Va trobar-la, per fi, encaixonada en un reservat a l’altre vèrtex de la pista de ball. Vestia tota de negre, duia ulleres de pasta i s’estava mirant, per fer temps, una immensa carpeta amb nansa. Quan la noia va adonar-se que en Gervasi ja hi havia arribat, va desar de qualsevol manera el contingut de la carpeta i va aixecar-se per saludar-lo. Dos petons a la galta. Seu. Gràcies. Què vols prendre?

—Un Martini blanc. I tu, ja has demanat? —li preguntà l’escriptor en facetes nocturnes del tot humanes.

—T’estava esperant…

Aquell somriure tan exagerat denotava que la noia no hi tocava gaire. Però, malgrat aquella percepció psicològica, en Gervasi va intensificar el seu festeig. La crua realitat era que es delia per allitar-la el més aviat possible. S’hi hauria d’esforçar, emperò.

Quan el cambrer va portar les begudes, en Gervasi va accionar la seva particular i inesperada caixa dels trons.

—Encara no m’has dit com et dius…

Un altre somriure deforme. Abans de contestar-li, no obstant, la noia va tastar la seva copa. Va escopir-ne el glop, seguidament, dins el mateix got. Per què ho havia fet, es preguntava encuriosit en Gervasi. Aviat va sortir de dubtes.

—Gisela.

—Perdona, no t’he escoltat bé. La música està un pèl alta…

—Sóc la Gisela, Gervasi. Em pensava que ja te n’havies adonat a la llibreria.

Era ella. Mai no se l’havia imaginada tan maca. Ni tan atractiva. Ni, sobretot, amb aquell somriure tan rar que no semblava d’aquell món. Perquè, de fet, ni ella ni el seu somriure hi pertanyien.

—Però com…

—No tens cap dret a preguntar-me res. Sóc jo la que he fet l’esforç de venir. Ara et toca el torn de callar, escoltar i respondre. Ja m’has fet prou mal…

Mal? Quin mal li havia pogut fer a un personatge que ell mateix havia engendrat en el seu cap? Ara no li vindria amb aquella revelació tronada del filòsof foll que resava que tot el que s’inventava existia en la mesura que algú s’ho imaginava, oi?

—És un pèl inexacte aquesta afirmació, però en síntesi és això.

No pot ser, algú m’ha enverinat aquest vespre, mentre signava els exemplars de Els afalacs del no-res.

 —No, Gervasi: ningú no et vol cap mal. Ni els d’aquí, ni els d’allà. T’ho puc ben assegurar. Tot plegat és un assumpte particular: entre nosaltres dos—li confirmà la tal Gisela, ferma en la seva revolucionària tesi.

Però com podia aquella noia llegir els seus pensaments? Aquella exasperant situació començava a catalogar-se de bojos, de totes-totes.

—Pensa-hi per un moment, Gervasi: si tu m’has creat, si tu saps tot el que faig, tot el que dic, tot el que penso, què et fa pensar que jo no conec el mateix de tu?

El raonament l’havia agullonat per dins. Va refugiar-se en el Martini. Va demanar-ne’n dos més.

—Però el que encara no entenc —va barrinar, per fi, en Gervasi, destarotat— és què vols de mi…

—No gaire, Gervasi: només que em responguis un parell de preguntes. I que em facis una promesa.

—Quina, si es pot saber?

—Primer m’has de contestar les tres preguntes que m’estan matant des que em vas vomitar damunt la pantalla del teu ordinador, Gervasi.

—Dispara…

—Per què jo?

Aquella sí que era bona! Un personatge que ell havia creat, perquè li havia donat la gana i punt, li exigia una explicació a aquell part literari! Dos glops de Martini més tard, en Gervasi va fitar la Gisela i li va confessar:

—Ets la dona perfecta que sempre he somiat tenir al meu costat. Contenta?

—A mitges —prosseguí la noia—. Bé, segona pregunta: Per què no vas donar-me l’oportunitat de canviar i estimar-te?

I al capdamunt li parlava de sentiments, l’ésser metafísic! Amb la llengua alliberada per les pessigolles de l’alcohol, en Gervasi va llançar-se pel penya-segat que representava estar parlant amb algú que no existeix però que tu has parit. La ironia de l’art.

—Mai no vas estimar-me. Des del primer dia vas utilitzar-me per al teu profit. Vas xuclar-me, Gisela. Vas estar a punt d’acabar amb mi. I això no t’ho podré perdonar mai, encara que hagis vingut des d’on carai se suposa que hi vius. Que et quedi molt clar… —va retre-la amb l’esguard embotit de menyspreu.

—No saps el que dius, Gervasi. Aviat et demostraré que tot el que m’estàs explicant és una mentida rere l’altra. Bé, continuem. Tercera i última pregunta: Per què no vas acabar amb mi, si tant de mal t’estava fent?

Bona pregunta, va capir el noi, totalment entregat a aquella disbauxa entre dimensions. Li havia de contestar, i ràpid si no, no se n’aniria contenta. I necessitava que marxés, el més aviat possible. Ja no aguantava ni un segon més aquella estrambòtica situació.

—No podia matar-te, Gisela. T’estimava quan et vaig parir i et continuo estimant ara, més que mai. Tots els humans tenim el dret a destrossar-nos la vida d’alguna manera: doncs jo he escollit estimar un amor platònic de tinta i paper. Contenta?

Van fitar-se immediatament. Ell intentava clissar-hi un canvi de ritme, un àpex de bondat humana, una guspira d’esperança per confiar-hi de nou, encara que fos a l’altre costat. Però la Gisela, ben lluny de concedir-li una segona oportunitat, va tornar a oferir-li el seu monstruós somriure i va castigar-lo tot mostrant-li el contingut de la carpeta que remenava quan ell acabava d’entrar al local.

—Mira’t això, Gervasi. I pateix com he patit jo tot aquest temps —va amenaçar-lo la protagonista femenina de Els afalacs del no-res.

Tot seguit, en Gervasi va buidar la carpeta damunt la llefiscosa taula. Era un àlbum de fotografies. Instantànies en blanc i negre —com la pròpia Gisela— d’ells dos. La boda i el convit. Lluna de mel a Àsia. I el bateig de la seva filla.

—Te n’adones, Gervasi?

Sí, se n’havia adonat de seguida. Per aquest motiu no s’atrevia a obrir el pap. No li sortien les paraules, a ell, el mag de la frase espontània. Sense el teclat no era ningú. Però sense els seus personatges, tampoc.

—I ara, què se suposa que he de fer? —li preguntà amb la mirada tan perduda que ell mateix començava a difuminar-se en blanc i negre.

—Et concedeixo una segona oportunitat, Gervasi. Arregla-ho, encara ets a temps…

Pronunciades aquestes dures paraules, el fantasma de la Gisela va esquitllar-se rere un plec de l’ambient. Quan ella va dissipar-se per sempre més, en Gervasi va ressuscitar.

Transcorreguts set dies des de la presentació de la novel·la més venuda de tota la història de la narrativa catalana, en Gervasi Gilabert va palplantar-se al despatx del seu editor i va suplicar-li que li publiqués aquell original que li tremolava entre les mans. Lògicament, va sol·licitar-li 24 hores per llegir-se-la amb un mínim de seny i el convidava l’endemà per sopar i, de passada, per comentar-li què li havia semblat aquella nova història, la qual estava convençut que esdevindria un nou supervendes.

L’endemà, doncs, a l’hora prevista, en Gervasi Gilabert i el seu editor van trobar-se al restaurant més car de la ciutat. De seguida, emperò, en Gervasi va notar que el seu editor estava desencisat. Abans de tastar els entrants, l’empresari de les lletres va recriminar-li:

—Què és aquesta merda, Gervasi?

—No l’hi ha agradat? —esgarrifat, l’escriptor.

—És indigne de tu, fill. No és possible que l’hagi escrit la mateixa ment brillant que va enginyar-se Els afalacs del no-res. Què et passa, Gervasi? Se t’ha pujat l’èxit al cap? Què hi pinta, a hores d’ara, una nova història de la tal Gisela? Que no t’adones que així mataràs la teva fulgurant carrera, fill? Per què ho fas fet? M’espantes, de debò t’ho dic: et miro als ulls i només hi veig por. De què, Gervasi?

Per moltes vegades que l’hi intentés explicar, ho arribaria a comprendre? Ho podia arribar a entendre algú, en aquell terrenal món? Les postres van quedar ajornades per a un altre dia. De fet, no van tornar-se a veure.

Quan va arribar a casa, en Gervasi Gilabert va encendre ràpidament el seu vell però funcional ordinador i va obrir un nou document de Word. Aquell cop, no obstant, hi escriuria un conte, no pas una nova novel·la. No s’hi veia en cor; massa espai per tan sols plasmar-hi una idea, un succés ras i pla: començaria a traçar la seva pròpia mort.

Temps de lectura: 17 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close