fbpx
La revista més vital

La síndrome del narrador nul

En Toribi feia anys que ja no anava fent el passerell. N’havia après, a base de gaiatades. Però l’enveja continuava devorant-lo. Se’l va trobar tot passejant per la Rambla. Per tal de festejar-ho, s’encabiren a la terrassa del Zuric. Un te amb llimona ben gelat, i tu?

—A mi porta’m una aigua amb gas, sisplau.

—Tio, com et va la vida? Quan feia que no ens vèiem, des del…?

—… 2009. Juliol de 2009 —concretà l’Ovidi, amb un espurneig de bombolles a la mirada.

—I què, la literatura? Encara escrius?

—Doncs mira, precisament d’això et volia parlar… Saps, aquest Sant Jordi he guanyat quatre premis. I amb el mateix conte!

—No fumis! De debò? Felicitats, noi; estàs imparable…

Davant el sobtat rubor de l’Ovidi, en Toribi li burxà el voraviu.

—Però deixa’n algun per als altres, acaparador!

—Pots comptar-hi… És la primera vegada que en guanyo un. Un cop de sort, suposo. Potser mai més no torno a guanyar-ne cap. I tu?

—Jo? De moment res. La veritat és que tampoc no m’he presentat a gaires. Tinc por. Em sembla que encara no estic prou preparat. Em falta una bona història. Un conte que rebenti els concursos literaris. Un com el teu. A propòsit, de què va? —li va plantejar en Toribi mentre escurava la darrera gota gelada de te.

—Mira, és un… Escolta’m, no me’l voldràs fotre, oi?

—Què t’agafa ara? Per qui m’has pres, Ovidi?

—Ho sento. M’he passat. Tens raó, perdona’m. Però és que he sentit coses que…

—Tio, que jo sempre he anat de legal. No em coneixes encara? Que et vaig fallar alguna vegada a l’Aula?

—No, que jo recordi…

—Sempre et deixava llegir els meus exercicis, abans que a ningú. Que no érem espàrrings?

—Sí… No em facis cas, de debò…

—Una altra ronda?

—Pagues tu.

Durant deu escassos minuts, l’Ovidi li contà el relat, fil per randa. Era bo, molt bo. No li estranyava pas que hagués estat premiat. Multipremiat. Es notava d’una hora lluny que el noi hi havia treballat de valent, que s’hi havia ficat tot ell, que s’havia oblidat dels factors aliens, com les amigues, els col·legues, el futbol. Arribaria a dalt de tot. Ningú no podia aturar-lo. Si no li ocorria cap desgràcia, esdevindria la nova estrella de la literatura catalana. I aquell conte n’era la mostra.

—Impressionant, noi. M’has deixat garratibat, t’ho ben asseguro.

—Gràcies, Toribi. Ets un bon amic.

—De res. Per cert, vols que me’l miri? No em costaria res, si vols… T’ho dic, més que res, perquè sempre hi trobava alguna falteta que altra…

—Tens raó. Sempre has sigut millor que jo en l’ortografia. Té, estàs de sort, en porto una còpia. Just ara me n’anava a la copisteria de Tallers per fer-ne una dotzena de jocs. Aquesta setmana s’acaba el termini de tres concursos, un a…

Ja no se l’escoltava. Només sentia com s’obria la carpeta, com els quatre folis li acaronaven les mans, com el seu cognom era cridat dalt d’un escenari. En un rampell d’última hora, en Toribi va engrapar el seu conegut literari per l’espatlla i li preguntà:

—Escolta’m, has anat alguna vegada al Registre? Em sembla que està per Calàbria…

—L’han canviat de lloc, ara està a Muntaner, dalt de tot. No hi he anat, encara. Quan tingui els deu primers contes en faré un recull i els duré. Cobren 3 € i escaig per exemplar. Si vols, podríem anar-hi plegats. Què me’n dius?

—I tant. Truca’m. Em farà molta il·lusió acompanyar-t’hi. Cuida’t, Ovidi. Adéu.

Siau. La història que minuts abans li havia narrat l’innocent de l’Ovidi li estava regirant l’enteniment. A la tarda no hi treballaven. A l’endemà, a primera hora, a les nou en punt, s’hi palplantaria. 3€ i escaig i tot solucionat.

Se l’havia llegit divuit vegades. Cada cop li agradava més. Era superb, harmoniós, perfecte. Cap errada, ni una. L’acció dels personatges era la justa. I això que el conte era dels de sang i fetge, els més difícils de mesurar. Aquell psicòpata de les sandàlies de goma era l’assassí més original que havia vist en sa vida.

No es penedia de res. Si no ho hagués fet ell, se n’hauria aprofitat un altre.

Quan només mancaven cinc minuts per a les nou, en Toribi, fet una baldufa, malhumorat i ullerós, s’esperava que algun funcionari torracollons es dignés a obrir la porta principal del Registre de la Propietat Intel·lectual. Un quart d’hora més tard en sortí, vomitant. Va anar, de cap, al lavabo del bar de la cantonada. Encara li ressonaven les orelles quan la funcionària li havia preguntat És vostè l’autor?

I ell havia contestat Sí, sóc jo mateix.

Alleugerit tant de l’estómac com de l’amor propi, en Toribi va córrer cap a la impremta que hi havia a Via Augusta amb la Diagonal, on les feien a millor preu. Amb cinquanta còpies, per anar fent boca, en tindria suficient. Abans de l’estiu podia guanyar-ne un bon grapat. Les vacances li sortirien de franc.

No hi havia cua, millor. Un rètol fluorescent on es llegia NO FOTOCOPIEM LLIBRES li recordava la diversitat de delictes derivats de la literatura, de la bona literatura; com el relat breu que abraçava contra el seu pit. De sobte, el cel es cobrí amb un estol de núvols de tempesta i la claror del matí va esmunyir-se un segon abans que la dependenta li’n demanés el nombre. Cinquanta, gràcies.

Després d’abonar-ne l’import en Toribi, covat per l’escalfor dels fulls acabats d’imprimir, s’adreçà cap a casa seva, mig Eixample enllà. Aquella mateixa tarda començaria a enviar-lo a tots els concursos de contes curts. Si l’arronsava li’n quedaven tres i mig; i si l’estirava, set. Així optaria a molts més diners.

Hi flairava una fragància nova, diferent. Com de tinta tendra. Un prim deix a llibreter de vell. A quiosc endiumenjat. Immediatament, va connectar-se a Internet i llistà les bases dels premis que finien terme abans de cloure el mes. Catorze. Encara en faria curt. Si calia, ja tornaria a baixar.

S’encaborià amb el teclat, la pantalla i la impressora durant ben bé un parell d’hores. La sentor a llibreria a l’engròs s’anava expandint, cadenciosament, cap a tots els racons del seu estudi. Se’n sentia impregnat. Va barrinar que era l’aroma de l’èxit, de la primera publicació, del primer xec al portador.

Al cap de tres anys, L’assassí de les sandàlies de goma havia guanyat tots els premis haguts i per haver. Encara no l’hi havien publicat. Però una editorial, la més prestigiosa, li havia ofert un contracte milionari si era capaç d’escriure’n nou més i presentar-los un recull tancat.

Es va recloure al seu estudi durant tot un mes. Recuperà històries inacabades del calaix. Fins i tot, va escriure’n de noves. Altres relats sobre assassinats, també protagonitzats pel mateix pertorbat. Ara una novel·la. Allargà el conte original de l’Ovidi tant com va saber. I se’n va sortir prou bé, per no haver incubat mai aquell argument de pel·lícula.

Gràcies a l’operació de màrqueting de l’editorial, el llibre es va vendre, va reeditar-se quatre vegades i triomfà al mercat. Acabava de néixer una estrella.

Llavors fou quan l’Ovidi tornà des de les terres de l’oblit.

No li va parar gaire esment. Explicà el cas al seu editor, però a l’inrevés. Aquest li recomanà que deixés aquella anècdota en mans dels seus advocats. No va arribar a assistir al judici; se suïcidà mitja hora abans.

La mort de l’Ovidi no tingué gaire transcendència. En canvi, la desconeguda —fins aquell moment— cara d’en Toribi Amer començava a escalar posicions en el rànquing de figures multimèdia del mes. Entrevistes, col·loquis, aparicions fugaces a tertúlies sobre la narrativa contemporània catalana. Ja li n’exigien una segona entrega. Un altre supervendes, li auguraven. I s’hi va posar amb tots els sentits i un esborrany de supèrflua genialitat literària.

Aquell cop, emperò, li costà una eternitat engegar la història, la continuació de L’assassí de les sandàlies de goma, la segona part de la saga que un milió de lectors ja reclamaven a la llibreria del seu barri. S’havia bloquejat. Aquell personatge ja estava prou saturat. Era un conte i prou. I a més no era pas seu. Però allò ningú no ho podia demostrar. Ni l’Ovidi, que devia estar maleint-lo des de la tomba. És llei de vida, què vols que et digui?

Va castigar-se sense menjar. No es ficaria res per la gola fins que la inspiració el sacsegés i escopís, com a mínim, un capítol. Dues ratlles. A la tercera, esborrava el paràgraf i hi tornava. S’adormí. En una mà, el ratolí; a l’altre, el seu talismà: l’original enquadernat robat a l’Ovidi.

Sentia com algú obria i tancava calaixos de la cuina. Però ell no podia fer-hi res per impedir-ho. L’havien lligat amb els cables de l’ordinador i li havien tapat la boca amb els capítols desestimats i cel·lofana, de la gruixuda. Un zumzeig d’electrodomèstic va anguniejar-lo. Frenètic, panteixava sense entendre un borrall d’aquell macabre escenari. Un so tou, flonjo, irascible, l’alertà. Davant seu, impertèrrit, un desconegut, unes accions espargides que se li apropaven. Aquell personatge no podia enraonar de cap de les maneres. No disposava de veu pròpia. Però va encendre el botonet del ganivet elèctric. En Toribi, per la seva part, negat de pànic, resistí les tres primeres estripades. A la quarta va decidir que ja havia lluitat prou i es concentrà, únicament i exclusiva, a contemplar les sandàlies de goma que es maculaven dels borbollons de sang que gotejaven del seu masegat cos.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close