La revista més vital

L’ombra grisa

Les enormes flames seguien cremant davant dels seus ulls, els crits d’horror del habitants amenaçats pel foc no paraven de ressonar-li pel cap, ja no quedava res de tot el que coneixia. L’ombra grisa ho observava des de la distància, en el seu rostre veia el dolor i la ira, i això l’omplia de satisfacció. En Daniel, amagat darrera d’un carruatge que encara seguia de peu, observava als homes de negre, que sobre els seus cavalls, arrasaven tot lo que trobaven al seu pas, amb grans torxes i espases afilades.

Amb llàgrimes als ulls va marxar corrent direcció al castell, amagant-se darrera de tot el que trobava, intentant de no ser vist. Va aconseguir arribar al castell a través del bosc. Finalment les muralles havien estat destruïdes després d’anys de guerres, lluites i centenars de batalles. Milers d’anys d’història cremats, destruïts i oblidats. L’ombra grisa el va seguir, coneixia perfectament aquelles parets, coneixia les seves històries, la seva gent, viva i morta, però mai havia viscut com un cavaller, ni com un príncep, i menys com un gran rei, tot i així, seguia essent el rei d’allà d’on venia, el rei d’aquells que no coneixien la llum.

En Daniel sabia que si creuava les grans portes que seguien en peu ja res tornaria a ser igual, el passat es convertiria en cendres com tota la població i deixaria d’existir. La gran ombra grisa observava el jove, per fi havia arribat l’hora d’acabar el que portava anys perseguint. El jove va sentir com els cavalls s’apropaven, si es quedava allà, moriria cremat igual que els seus éssers estimats, o li tallarien el cap com havien fet amb el seu pare. Mai podria oblidar la mirada de la seva mare, obligada a veure com mataven a l’home que estimava amb la lentitud i la tortura més lúgubre que podien, meditant cada moviment amb l’espasa.

Va sacsejar el cap per fer fugir els fantasmes que el perseguien i va entrar corrents dins de les muralles. Es va dirigir a la gran torre, va baixar pels passadissos secrets que només ell coneixia, estava envoltat de foc, fum i l’olor dels que havien caigut abans que ell. La ombra grisa esperava l’hora exacta per prendre-li l’únic que li quedava al jove i el que més estimava per sobre de totes les coses, la seva pròpia vida, però sempre de manera silenciosa, obscura i maligna. En Daniel es dirigia a les masmorres, sabia perfectament com escapar d’aquella població, va començar a caminar per un obscur túnel, ja gairebé estava arribant al final i ja olorava la victòria. Una vegada més havia aconseguit burlar a l’ombra grisa. Quan estava a punt de sortir, l’ombra, silenciosa, el va abraçar. Finalment, la mort se’l va emportar.

Temps de lectura: 2 minuts

0

Deixa una resposta