fbpx
La revista més vital

La tomba de les històries trobades

Després d’un dinar d’aniversari d’aquells que et fan descordar el botó dels pantalons, la meva família i jo vam acabar al cementiri. No com a cadàvers, s’entén. Per fer baixar el dinar, a les tietes els agrada anar a caminar pels afores del poble. Normalment hi van soles perquè els altres solem estar molt ocupats fent la migdiada o jugant a cartes.

Aquell dia va ser diferent. A principis de març feia un bon temps inusual i el sol començava a donar una escalfor tímida. Lluitant contra la mandra de mitja tarda, ens vam aixecar, ens vam cordar els pantalons i les vam acompanyar. Voltant pels caminets i gairebé per accident, vam passar a prop del cementiri del poble, un lloc força apartat i solitari. Ja que érem allà, l’àvia va proposar anar a visitar la tomba del seu marit i com que no teníem res més a fer i l’estofat ens havia pres les ganes de discutir, vam anar-hi sense rondinar. Era de les primeres vegades que hi entrava. De petita hi havia estat un parell de vegades per Tots Sants, però vaig deixar d’anar-hi perquè no acabava de veure el sentit de l’excursió.

Després d’uns minuts netejant el nínxol de l’avi amb un drap improvisat, vam decidir caminar per les diferents sales i ens paràvem de tant en tant davant d’aquelles antigues coneixences de la meva família que havien mort prematurament o per edat. Amics d’escola, familiars llunyans, algun amic del bar a qui l’alcohol havia perjudicat més del compte… Totes les persones que recordava de manera borrosa de la infantesa o de fotos en blanc i negre. I després aixeques la vista, i veus els altres nínxols amb noms, fotos, flors recents i mústigues, plens de gent que ni coneixes ni coneixeràs. Un cementiri és un lloc de nostàlgia, un lloc d’històries perdudes.

Unes setmanes després d’aquesta visita, protegint-me de la pluja i per fer temps abans no arribés una amistat amb mala puntualitat crònica, vaig entrar en una llibreria i vaig sortir-ne amb Cementiri de butxaca.

Abans de parlar del llibre, una mica sobre l’autor: Ramon Solsona va néixer l’any 1950 a Barcelona. Després d’exercir com a professor es va dedicar a la literatura i al periodisme. Actualment és col·laborador en diversos mitjans de premsa escrita com La Vanguardia i l’Avui, i locutor a RAC1. També ha escrit guions per sèries de TV3 com Agència de viatges (1993) i Estació d’enllaç (1996).

Com a escriptor ha tocat diversos gèneres, però cal mencionar especialment la seva obra com a novel·lista. Entre les seves obres literàries més destacades hi trobem Les hores detingudes, una novel·la publicada el 1993 que va guanyar els premis Crítica Serra d’Or (1994), Prudenci Bertrana (1994) i Lletra D’Or (1994). També L’home de la maleta, guanyadora del premi Sant Jordi de novel·la el 2010.

Cementiri de butxaca es va publicar l’any 2006, es tracta d’un llibre breu on consta una recopilació de relats curts sobre les històries dels morts d’un cementiri. Confesso que en un principi esperava històries de fantasmes, d’aquelles que fan que caminar per casa quan és fosc i estàs sola sigui més desagradable que de costum, sobretot si ets una persona poruga per naturalesa.

No obstant això, em va sorprendre gratament haver-me equivocat. Lluny de les històries de fantasmes, els relats narren els motius que van portar a la mort als diversos protagonistes del llibre. En poc temps podem treure una impressió de les seves vides, les seves impressions, opinions i vivències. Tot i la brevetat dels relats, la majoria tenen un aire molt íntim i és fàcil que els protagonistes et captivin amb poques frases. A més a més, encara que la temàtica que uneix els relats pot semblar pertorbadora, Cementiri de butxaca té un sentit de l’humor molt viu, a vegades un pèl macabre, que dóna a les pàgines un toc optimista sobre la vida i la mort. Alguns dels relats tenen un punt una mica gamberro, que et fan passar pàgina amb un somriure. I d’altra banda, et fa emocionar i recapacitar sobre la brevetat de la nostra estada a la Terra i de com vivim el nostre dia a dia.

Històries d’espies, de músiques, assassins, filantrops… Tots tenen una cosa en comú: la mort no perdona. Un dels punts forts d’aquesta lectura és que cada relat és autoconclusiu i no cal llegir-lo en ordre, especialment si (com jo) ets una persona impacient que s’enamora primer dels títols. No obstant això, llegir-los tots també té el seu encant perquè l’autor regala petits detalls i frases d’interconnexió entre les històries. Curiositats sobre com les accions d’una persona poden afectar, moltes vegades de manera accidental, els desconeguts amb qui topem dia rere dia.

Abans d’acabar, m’agradaria fer una menció fugaç dels quatre relats que d’una manera o altra més em van impactar. La tomba de la vigilant del museu és una història d’una dona enamorada dels quadres que vigilava i a qui fa companyia abans i després de morir. La tomba del senyor Lluís és un misteri, d’aquells on hi ha persones amb qui tothom pot confiar però que un dia se’n van i dins teu queda una certa nostàlgia per algú a qui mai vas acabar de conèixer. La tomba dels pianos és una història claustrofòbica, sobre la passió d’una artista per la seva feina. La tomba d’un antic nòvio de la tia Rosario és l’exemple perfecte de les coneixences del cementiri, històries inacabades, de la influència en la teva vida de persones que coneixes a mitges.

Anys després d’un passeig de mitja tarda amb la família, anys després de llegir-me Cementiri de butxaca, només puc concloure que aquest em va donar allò que més s’aproxima al que no vaig poder trobar un dia de principis de març al cementiri apartat d’un poblet petit: històries trobades d’aquells nínxols de gent que mai coneixeré.

 

Coberta del llibre

 

Títol: Cementiri de butxaca
Autor: Ramon Solsona
Any de publicació: 2006
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-0705-2

Temps de lectura: 5 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close