fbpx
La revista més vital

La Universitat Jaume I en les 500 del rànquing de Xangai

Aquest estiu de 2017 hem conegut una fabulosa notícia. La Universitat Jaume I de Castelló (UJI) ha entrat en el Academic Ranking of World Universities (ARWU), més conegut com a rànquing de Xangai (www.shanghairanking.com), que es considera el principal índex de qualitat universitària a escala global. Concretament, apareixen en la prestigiosa llista 500 universitats, d’unes 20.000 inspeccionades. Nombroses notícies han destacat el fet que una universitat relativament desconeguda com l’UJI ha entrat en la llista, copada als primers llocs per universitats nord-americanes principalment, on només han accedit 11 institucions espanyoles (amb 12 holandeses i 6 israelianes, per exemple). Alguns informadors s’han adonat que l’UJI està “entre les 500 millors universitats del món” gràcies al paràmetre d’investigadors altament citats.

Els criteris de valoració d’ARWU són molt clars i específics. Aquests criteris (i el percentatge amb el qual contribueixen a la qualificació total) són: 1) Premis Nobel que han cursat estudis a aqueixa institució (10%). 2) Premis Nobel (20%) i 3) investigadors altament citats (20%) que treballen a aqueixa universitat. 4) Articles publicats per membre de la institució en les revistes científiques més importants, Nature i Science (20%). 5) Articles publicats en la resta de revistes científiques que complisquen uns criteris de qualitat mínims (20%) i 6) productivitat per càpita avaluada com a nombre de publicacions dividit pel nombre d’investigadors de plantilla de l’entitat (10%). Són criteris purament focalitzats en la recerca desenvolupada a la universitat, ja que es considera que les universitats capaces de desenvolupar la investigació més creativa i puntera són també les que atrauen a més alumnes i poden formar-los de la millor manera. A nosaltres ens sembla que és interessant explicar aquests criteris, ja que a més de permetre entendre com l’UJI ha aconseguit aquest gran èxit, la reflexió aporta informacions importants sobre el funcionament de la recerca en el món actual que no hauríem d’ignorar per més temps, si volem que el sistema universitari valencià es consolide en aquest rànquing.

Taula 1. Universitat espanyoles en ARWU i la puntuació en HiCi.

 

 

Criteria IndicatorCodeWeightUJISpain Ranking
Quality of EducationAlumni of an institution winning Nobel Prizes and Fields MedalsAlumni10%0 
Quality of FacultyStaff of an institution winning Nobel Prizes and Fields MedalsAward20%0 
Highly cited researchers in 21 broad subject categoriesHiCi20%18.92
Research OutputPapers published in Nature and ScienceN&S20%1.524
Papers indexed in Science Citation Index-expanded and Social Science Citation IndexPUB20%21.423
Per Capita PerformancePer capita academic performance of an institutionPCP10%21.43
Total  100%  

Taula 2. Criteris de valoració d’institucions universitàries en ARWU

Highly cited researchers

Mentre que el significat dels premis Nobel és ben conegut, la dels investigadors altament citats (Highly Cited, HiCi, http://hcr.stateofinnovation.com/) no ho és tant i és important en aquesta discussió, ja que malauradament les universitats espanyoles no compten amb premis Nobel. La recerca que es fa, perquè siga científicament vàlida, ha de comunicar-se, i els investigadors ho fan publicant-la en les revistes especialitzades, que és on entren els criteris 4, 5 i 6 del rànquing. Tota recerca està basada en investigacions anteriors que han estat al seu torn publicades i que han permés desenvolupar-la. Així, cada publicació cita aquestes publicacions anteriors com a punt de partida i per a donar suport als resultats obtinguts. Si una publicació és molt citada, vol dir que ha influenciat molts investigadors i la recerca en la seua àrea. Així les publicacions altament citades són aquelles que estan dins de l’1% de les publicacions amb més cites d’una àrea de coneixement concreta, i els investigadors altament citats són aquells que han publicat més articles d’aquest tipus en els deu darrers anys. És important destacar que aquests criteris s’estenen a totes les àrees del coneixement des de les humanitats i les ciències socials fins a la medicina, passant per les ciències físiques.

El 50% de la valoració d’ARWU, formada pels tres primer criteris, es focalitza en comptar o no amb els científics més destacats del món, i aquest fet ens explica moltes coses de la recerca actual. La investigació actual és altament especialitzada i requereix nodrides plantilles, equipament sofisticat, tenir accés a bases de dades de pagament o poder viatjar fins a on està el nostre objecte d’estudi o per a col·laborar amb altres investigadors; en definitiva, la recerca actual requereix un alt finançament. Al segle XXI no val només tenir una ment brillant com passava als primers temps de l’era científica. Ara, sense recursos abundants, simplement no pots estar en l’elit científica, pels requeriments abans exposats. I és molt important, aquesta elit, no simplement per motius de prestigi sinó per motius més mundans, motius econòmics, que ara explicarem. En tant que aconseguir els objectius d’un projecte requereix un important finançament, les institucions que més diners dediquen a la investigació, com la Comunitat Europea, donen molt pocs projectes però amb molt bon finançament. Així les recompenses (com les subvencions de projectes) són molt grans, però estan reservades a un nombre reduït de guanyadors que presenten credencials notablement difícils d’aconseguir. És una selecció brutal que ocorre en molts vessants: en la competició per grans projectes, en la publicació en les revistes dominants, etc. En aquest context, les agències distribuïdores forcen seleccions exigents que eliminen d’entrada una majoria de participants, i s’imposa el the winner takes it all en moltíssims camps. Un exemple són els projectes de recerca multimilionaris que es concedeixen a un investigador/a específic (no a una institució) per l’organisme European Research Council (ERC), als quals opten tots els camps de recerca. L’ERC s’ha convertit en una acreditació de gran prestigi, i en l’UJI sols hi ha un investigador ERC, Ivan Mora Seró.

Això no obstant, els diners no passen directament als científics sinó a les seues institucions, a través de les quals es gestionen les diferents despeses del projecte. La universitat es queda un percentatge dels diners del projecte per a gestió i suport als investigadors; entre altres coses, per a donar-los un espai on realitzar les seues investigacions. Les universitats capdavanteres del món, les primeres del rànquing, en són completament conscients i de fet l’obtenció de projectes d’investigació és una base fonamental del seu finançament. Així fomenten la presència de l’elit científica en la seua plantilla que els assegura al mateix temps visibilitat i un finançament altament competitiu.

Una vegada explicats aquests fets ja podem comentar com l’UJI ha entrat aquest any a l’ARWU. Analitzant els criteris u per u, hi ha un índex on l’UJI destaca notablement, que és el d’investigadors altament citats (HiCi), amb Juan Bisquert (seleccionat en 2014, 2015 i 2016) i Ivan Mora Seró, tots dos del Departament de Física i membres de l’Institut de Materials Avançats (INAM), a més de Víctor Flors, del grup de recerca Metabolic Integration and Cell Signaling. Els dos últims han entrat en la llista en 2016 i, en total, això fa tres HiCi en l’UJI, que és un nombre enorme per a una universitat menuda. Per exemple, es pot veure que la Universitat de València no en té cap, i això fa que l’UJI estiga més alt en ARWU que la seua progenitora. Els científics molt citats formen un club exclusiu, com hem comentat abans. La llista que destaca, d’entre tots els científics del món, els 3.000 que han realitzat les contribucions més significatives en anys anteriors, en totes les àrees de coneixement, es renova anualment, el que implica la necessitat d’una recerca capdavantera constant per a continuar sent-hi. Recentment ha aparegut la llista de l’any 2017 i els tres científics HiCi de l’UJI romanen en ella. Per tant, podem anunciar a hores d’ara que l’any que ve l’UJI també estarà al ARWU. Però, que passarà d’ací a dos anys? Podem estar a l’elit científica per molt de temps?

El món de la recerca actual, impulsat per aquests fonaments, obligarà les institucions universitàries i de recerca a preparar-se per a aconseguir les acreditacions restrictives que determinen el sector dominant i supervivent de cada domini acadèmic. És com formar medallistes olímpics, que és totalment diferent que aconseguir que moltes persones facen footing un parell de dies a la setmana. Nosaltres, que com acabem d’explicar som científics destacats de l’UJI, naturalment hem obtingut aquesta valoració amb l’ajuda inestimable dels investigadors dels nostres grups i amb el suport de moltíssims recursos de la Universitat. En els últims anys, de fet, s’han establert algunes accions efectives en la direcció de millorar la qualitat i grans acreditacions de l’UJI. Per exemple existeix una valoració pública dels grups d’investigació, d’acord amb els dos criteris principals: publicacions d’alt nivell i captació de recursos. També hem d’assenyalar la creació del nostre institut INAM que, com es veu, pot donar un rendiment enorme en termes de productivitat i visibilitat. Però el nostre diagnòstic ara no és del tot positiu. L’UJI presenta enormes debilitats estructurals que indiquem a continuació i que, a parer nostre, han d’afrontar-se de manera valenta.

L’UJI es va formar en un temps on la competitivitat, la visibilitat i la selecció per acreditacions exigents no eren tan manifestes. Des d’aleshores ha existit una transformació radical de les condicions en què es realitzen les produccions acadèmiques de rellevància mundial, com comentàvem abans, i l’UJI no s’hi ha adaptat adequadament (com tampoc no ho han fet la majoria d’universitats espanyoles; per això, cap d’elles apareix dins de les 200 millors del món). Tot i això, una part de la plantilla ha anat aprofitant oportunitats de manera que actualment la producció de grans resultats i captació de grans projectes en la Universitat Jaume I és pràcticament obra d’una minoria molt menuda, que hauria de ser recolzada.

La primera debilitat de l’UJI és l’estructura de gestió econòmica i suport de la recerca, totalment arcaica i obsoleta, que no està orientada a la necessitat de grups ambiciosos, i desanima aquells grups inquiets que podrien evolucionar cap a un gran rendiment. La gestió de la recerca moderna és molt complexa i sense personal de suport molt professionalitzat és impossible mantenir un ritme productiu. Sense un suport adequat, els investigadors més ocupats han de fer molta gestió per si mateixos, i dedicar un esforç molt gran a sobreviure en l’espessa selva burocràtica. La segona debilitat és la falta efectiva de sistemes de captació de talent i de creació de nous grups investigadors que puguen competir al nivell ERC, per exemple. Aquí també contribueix decisivament la inexistència de programes i formats legals en la Comunitat Valenciana per a la contractació i promoció d’investigadors, com la Fundació ICREA catalana o la Fundació Ikerbasque en Euskadi. Certament l’UJI podria fer alguna cosa pel seu compte, però si es fa seriosament, hauria de destinar almenys un 30% dels recursos a consolidar una selecció molt menuda d’equips interns prometedors, i crear-ne de nous, amb recursos adequats. La tercera debilitat important és la falta d’influència de la Universitat Jaume I en les polítiques científiques del govern valencià. Això s’agreuja pel fet que en les escales més altes del govern no existeixen persones amb comprensió de les complexitats de la gestió científica, per la qual cosa les polítiques queden en mans de lobbies agressius en els quals l’UJI no participa.

Ara les bones notícies. L’UJI no està condemnada irremissiblement a no ser un lloc d’èxit segons els estàndards globals. La raó principal és que es tracta d’una comunitat menuda que pot seguir exemples d’èxit de sistemes avançats de recerca en Catalunya i el País Basc, que sense dubte són els territoris capdavanters. La visió clau que cal adoptar és la creació sistemàtica de novetat significativa en alguns segments específics, per oferir innovacions que formen un valor únic i distintiu, capaç de situar-se internacionalment i competir en condicions d’igualtat amb altres centres mundials. Amb accions ben conegudes es podria doblar el 5% de la plantilla, altament productiu, fins al 10%, el que faria que el rendiment en termes de rànquings i altres marcadors de prestigi fóra espectacular i consolidable. Per exemple, invertint en científics joves ben formats que siguen candidats reals a guanyar ERCs, amb la qual cosa es pot formar un sistema sostenible d’ingressos milionaris, que revertiria, de manera global, en la institució mateixa. I, també, donant suport decisiu als grups actuals que no es resignen a l’etapa artesanal i volen accedir a un nivell competitiu de resultats. La idea és consolidar un cercle virtuós en el qual, recolzant els grups d’elit i creant-ne de nous, s’aconsegueix més finançament i, amb més finançament, es pot ajudar a altres grups de l’UJI a incorporar-se a aquesta elit.

Un equip rectoral convençut podria ressaltar els enormes beneficis que proporciona una elit hiperproductiva, capaç d’incrementar notablement el pastís a repartir, si se’ls tracta com necessiten i els deixen fer. En el present l’UJI es troba en aquesta disjuntiva, i sabem que alguns (pocs) directius actuals comprenen la magnitud del repte. Les eleccions vinents al rectorat seran un moment clau per definir el futur de la universitat castellonenca. Virar en el sentit de millorar-se i actualitzar-se, crear els instruments per a competir, multiplicar els ingressos i el posicionament global és possible. Si no es fa res i tot segueix com està, acabarà sent una basseta cada volta més estancada. Un petit dinosaure que espera feliç el seu cometa destructor. O bé, pot tractar d’evolucionar a mamífer. Els pròxims candidats a rector o rectora haurien de ser molt específics i explicar les seues intencions amb plans concrets.

Finalment, aportem una reflexió més general. La llista ARWU de 2017 mostra una universitat basca, dues madrilenyes, i tres catalanes. De valencianes també n’hi ha tres, igual que Irlanda! El País Valencià apareix com una força significativa en recerca universitària en el context d’Espanya. És un fet ja sabut per altres indicadors que hauríem de ressaltar i difondre. Lamentablement, sobre la base d’aquesta realitat no s’ha format un sistema consolidat de recerca valenciana, ja que no hi ha programes propis que permeten la captació i manteniment de científics d’alt nivell. Sembla que ningú s’ha preocupat de fer un ICREA valencià, per proporcionar un marc estable de creixement als centres de recerca i universitats valencians. Existeix una base sòlida, com hem comentat, per la qual cosa esperem que prompte es cree un sistema robust, revisat per assessors independents i recolzat per totes les forces polítiques valencianes, per consolidar la producció de ciència valenciana, el que sense cap dubte redundarà en tota la societat. Creiem que excel·lir en ciència i triomfar amb els paràmetres de qualitat acceptats en el món avançat ha de ser un factor clau en una societat moderna. Els valencians, que  podem formar una minipotència científica, no hauríem de consentir perdre contínuament les nostres pròpies oportunitats.

 

Versió estesa de l’article publicat en Levante (2017 09 16):

http://amp.levante-emv.com/opinion/2017/09/16/uji-500-xangai/1615917.html

Juan Bisquert i Ivan Mora Seró

Temps de lectura: 13 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close