Una de les visites obligatòries per a tot aquell turista que s’acosti per les terres tarragonines és el monumental Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Aquest gran conjunt arquitectònic construït a partir del 1150 i declarat Patrimoni de la Humanitat el 1991, destaca per ser el panteó on reposen les restes de bona part dels sobirans de la Corona d’Aragó anteriors a la controvertida unió dinàstica dels Reis Catòlics. I un dels seus hostes més reconeguts i admirats és el rei Jaume I el Conqueridor el qual reposa en un dels bells sepulcres que es troben al creuer de la catedral de Poblet. No obstant, el que potser no sàpiga és que, dins de la tomba reial hi ha un cos, però… dos caps! Com pot ser això? Era Jaume I un alien bicèfal? Doncs no, un rebombori terrible, una mica de barra i l’atzarosa història de Poblet en tenen la culpa.
Diuen que alguna cosa tindrà l’aigua quan la beneeixen, i quan a la reialesa catalanoaragonesa els va donar per ser enterrats en massa -8 reis, les seves múltiples dones i més de 100 nobles emparentats- al Monestir de Poblet és perquè alguna cosa van veure en aquell lloc a mig camí entre Lleida i Tarragona ubicat a peus de les muntanyes de Prades. Fos el que fos, els monjos de l’Orde del Cister que es van encarregar de construir el monestir quan Catalunya era encara en part musulmana, van gaudir de la gràcia real (i de les seves generoses donacions) el que els va convertir en un dels cenobis més rics i influents de la Corona. El fet de ser capaços de netejar els insignificants “pecadets” reials segur que va tenir molt a veure, i seria la raó que va portar Jaume I, després de cansar-se de batallar contra moros i castellans per Mallorca, València i Múrcia, a fer-se monjo cistercenc el 1276. Jaume I va morir abans d’arribar a Poblet, però amb tots els honors hi va ser enterrat.
El temps va passar i, amb ell, les monumentals ampliacions del recinte monacal -referent estilístic de bona part de l’arquitectura gòtica del final de l’edat mitjana al nostre país- i els enterraments reials. No obstant això, el casament de l’hereu aragonès (Ferran) amb l’hereva castellana (Isabel) el 1469 i l’enterrament de tots dos a la catedral de Granada, va significar, malgrat les públiques simpaties del Trastàmara envers el monestir tarragoní, la fi dels enterraments dels reis de la Corona d’Aragó a Poblet i la pèrdua de la seva anterior influència política.
El cenobi cistercenc, malgrat el seu nou estatus, no va perdre el renom, i les seves riqueses, derivades de les donacions reals i de les rendes de les seves múltiples propietats, es van convertir en llegendàries. Això va fer córrer el rumor (com una fake new a l’ús avui dia) que el monestir guardava tresors inimaginables que havien estat amagats pels monjos. Uns tresors que més d’un anhelava amb afany però que la vida monacal continuada a la fortificada Poblet des de mitjans del segle XII, no feia possible obtenir-la. Però l’arribada del conflictiu segle XIX donaria la volta a la situació com un mitjó.
El monestir de Poblet es va acabar veient embolicat en tots els conflictes bèl·lics del segle, sent afectat per saquejos de les tropes franceses el 1809, els seus monjos exclaustrats entre 1811 i 1813, un nou saqueig durant el Trienni Liberal (1820-1823) i un altre més el 1834 amb la Primera Guerra Carlista. La cirereta d’aquest caòtic pastís la va rebre el 1835, quan el decret de desamortització de Mendizabal va obligar a l’exclaustració definitiva dels monjos que encara es mantenien al monestir, cosa que va deixar el cenobi en una situació de total abandonament. O el que és el mateix, que Poblet es va convertir en una barra lliure on tothom qui va voler, va arrasar amb el que va poder. Literalment.
Fins a tal punt va arribar l’espoliació que tot el que era susceptible de ser venut o col·leccionat s’arrencava, encara que fos a cops de martell. Uns, per ignorar el valor del que tenien entre mans, d’altres per simple cobdícia, d’altres amb l’excusa que no es perdés i d’altres per trobar els fantàstics tresors amagats pels monjos, entre tots van fer tal destrossa al monestir que l’únic que va quedar en peus va ser el que no es van poder emportar. Les bellíssimes sepultures reals finament treballades en alabastre de Beuda, havien estat reduïdes a trossos i les restes dels cadàvers dels reis i nobles catalanoaragonesos allí enterrats des de feia segles -sospitosos de portar valuosos ornaments i joies – van acabar vilment escampats per terra com escombraries en un abocador. Dos anys després, el 1837, Antoni Serret, el rector de l’Espluga de Francolí -poble al què pertany el monestir- avergonyit per l’indigne espectacle, decideix recollir en uns sacs les restes dels cadàvers exhumats i guardar-les en caixes a la sagristia de la seva parròquia. Una autèntica vergonya que sembla no immutar a cap administració, ni aquí, ni a Madrid.
El coneixement dels fets per l’opinió pública del moment fa que l’ajuntament de València reclami les restes de Jaume I, cosa que fa reaccionar els responsables polítics i eclesiàstics catalans, que decideixen traslladar el 1843 les restes a la catedral de Tarragona, inaugurant-se el 1853 una tomba per donar cabuda al Conqueridor. Les restes recollides per Serret estaven totes barrejades , i es van reagrupar seguint les característiques històriques que es coneixien dels diversos monarques, entre les quals destacava el de Jaume I, que se sabia que era “un pam” més alt que el normal de la seva època i que tenia una ferida de fletxa al front, rebuda durant la conquesta de València. El cos es va reconèixer amb certa facilitat, però el cap, que estava separat, no era tan senzill de reconèixer, endossant-li un crani que presentava una profunda ferida al front. Recompost d’aquesta manera, allà que hi va quedar.
La inacció estatal i local fan que l’estat de Poblet, en total abandonament, no faci més que empitjorar, fins que, el 1921, el rei Alfons XIII visita el monestir i li cauen els pebrots a terra de veure com estava allò que, en altre temps, havia estat el panteó reial de la Corona d’Aragó. De resultes d’aquesta “agradable” visita, Poblet es declara Monument Nacional i s’inicia una tímida restauració, que no serà de debò fins després de la Guerra Civil quan, el 1940, el règim franquista permet el retorn de monjos benedictins al monestir i inicia una restauració de debò de tot el conjunt arquitectònic encaminat a tornar els cadàvers reals al seu emplaçament original.
Franco, en un gran acte de propaganda del règim i amb tota la pompa possible, fa que el 1952 el cos del rei En Jaume i la resta de reis i nobles catalanoaragonesos siguin retornats als seus sepulcres a Poblet. Uns sepulcres que havien estat restaurats per l’escultor Frederic Marés, el qual, fent un autèntic treball de bojos, va aprofitar els més de 500 fragments originals que havien sobreviscut i que representaven tan sols el 2% dels sarcòfags originals. No obstant això, en el moment de ficar Jaume I al seu nou taüt, els especialistes van arribar a la conclusió que aquell cap atribuït al Conqueridor un segle abans no podia ser el seu, de manera que, buscant-hi, van trobar un altre crani amb una ferida de fletxa a la templa, però més lleu, que van considerar que seria la corresponent. L’únic problema era que hi havia diferents opinions entre els especialistes i, davant la dissensió, van agafar el camí del mig, és a dir… fiquem els dos caps al sepulcre i que sigui el què Deu vulgui. I des de llavors allà que hi segueixen.
El cos bicèfal del rei en Jaume continua descansant eternament en el seu estimat monestir de Poblet aliè a les seves anades, vingudes i vilipendis diversos tot esperant que, algun dia, algú li caigui la cara de vergonya i tingui a bé gastar-se una mica de diners per veure si el llegendari rei aragonès té el cap que li correspon o se li ha de posar un meló al seu lloc. Està vist que la política, la propaganda i les galtes de marbre de Carrara dels qui utilitzen la seva figura de forma hipòcrita i interessada, poden més que el deure moral de retornar la dignitat perduda a un dels sobirans més importants de la història, no només de Catalunya, Aragó o Espanya, sinó de tot Europa.
Temps de lectura: 7 minuts
