fbpx
La revista més vital

La vida (in)justa

La vida no era justa. Aquella era la principal conclusió a què havia arribat després de quasi trenta minuts de tempesta mental. Sabia que tot hauria d’acabar, tard o d’hora; després de tot portar una doble vida estava abocat al fracàs. Però havia imaginat un final molt millor, o almenys digne: signar un examen amb el seu veritable nom, per exemple. O, en el millor dels casos, anar a arreplegar el títol amb la seva vestimenta natural, i no amb aquella roba de segona mà que havia comprat a un robavellaire al principi de la seva aventura. En canvi, i a causa d’un descuit imperdonable, aquella bogeria finalitzaria tan sols un any després d’haver-la començat. O potser degut a la cruel providència. Després de tot, quantes possibilitats hi ha de què el Rector vaja a fer les seves necessitats a les latrines dels estudiants i no al seu tocador privat? Però no valia la pena seguir lamentant-s’hi. Era millor concentrar-s’hi en la ràbia que la cremava per dintre, mentre l’excel·lentíssim la feia esperar fóra del despatx. I no perquè estigués fent quelcom important, sinó perquè formava part del “modus operandi” en aquells casos.

Va alçar el cap en sentir passes a prop. El mateix rector, amb el semblant seriós típic dels acadèmics amb poder, la va convidar a seure dintre del despatx. Era el primer cop que el visitava, va haver de reconèixer que era força impressionant: aquells mobles negres tan recaragolats amb alguns incunables dintre, la gran taula del despatx i les cadires del mateix color, el quadre amb el retrat del Rector al darrere… tot dissenyat per crear el degut ambient. Les pauses i la teatralitat estaven pensades per mantenir aquest efecte.

—Com he d’adreçar-me a vostè? – Naturalment, el Rector parlava primer

—Raimon Penya

—No, aquest no, el seu autèntic nom.

—Concepción.

—Senyoreta Concepción, he de dir que estic francament decebut. El que ha fet és un atemptat molt greu a la integritat de la sagrada institució de la Universitat Central de Madrid. Ni té a dir que des d’aquest moment queda expulsada com a oient de la Llicenciatura en Dret.

—Faça com crega convenient – Va dir amb el cap cot.

—No té res més a dir?

—Ho lamente molt. No tornarà a passar. Puc marxar ja? – El Rector, clarament decebut, va donar-li permís amb la mà. En aquell precís instant tota la ràbia que tenia acumulada es va manifestar de cop – Sap què? Sí que tinc una cosa a dir. Perquè no vull que pense que marxe d’aquest edifici trista i decebuda. En realitat, em vaig alleugerida. No me n’havia adonat fins ara, però estic ben tipa de mentides i enganys.

—La mentida pot ser un pecat venial o mortal, depenent del seu objecte. Quan es confesse se sentirà alleugerida.

—I vostès? El seu pecat? Perquè tampoc estan lliures d’aquesta màcula. Tots vostès.

—Aquestes acusacions a la noble institució de la Universitat són molt greus, però com sóc persona de seny vaig a permetre que s’explique.

—Porte un any assistint com oient a les seves classes, i he de dir que tot és molt impressionant. Uns discursos excel·lents, on s’omplen la boca de paraules com la llibertat, la igualtat, la fraternitat… dels ideals del liberalisme, de l’autonomia de la voluntat… I jo dic, Predica aquesta institució amb l’exemple? Tots els ciutadans som iguals als ulls de Déu i de la justícia, però jo no puc venir a estudiar perquè he nascut amb el sexe equivocat. Tots som lliures, però jo he hagut de renunciar a la meva imatge, tallar-m’hi els cabells i posar-me aquesta roba de segona mà per poder formar-me humanísticament. Amb la qual cosa la conclusió és clara, la Universitat no compleix el que els seus propis professors prediquen.

—Entenc el malentès… sovint es prenen aquests valors, com la llibertat i la igualtat, com un terme absolut quan no ho són. La llei dels homes estableix, efectivament, que tots som iguals davant la llei, però la llei natural ens fa diferenciar entre igualtat i equitat.

—No comprenc on vol arribar.

—Fàcil. Un home i altre home han de ser iguals en terminis absoluts davant la llei, igual que una dona i una altra dona. Però un home i una dona han de ser iguals d’altra manera, perquè tots dos han sigut creats diferents per Déu, i per tant no podem aplicar exactament els mateixos preceptes, però sí fer que els dos tinguen els mateixos drets. Potser no podrà estudiar dret, però el seu marit tampoc podrà estudiar cuina.

—Doncs en primer lloc li diré que pel que fa a aquesta institució un home tampoc és igual que altre home, almenys pel que fa a la seva renda. Però això potser és una altra qüestió. En segon lloc li preguntaré educadament quines característiques són aquelles que fan que una dona no siga una bona jurista.

—No és una qüestió física, sinó d’equilibri mental. Els homes són més estables emocionalment, més racionals i reflexius. Són capaços de mantenir una postura sense perdre els nervis, per molt que els provoque el rival. Tenen una visió estratègica excel·lent; això és així perquè Déu els va crear com a caps de família, protectors fronts agressions externes, caçadors… En canvi les dones sou molt més emocionals, més inestables. Un home pot perdre els nervis, clar, però una dona els perdrà més fàcilment. Ara mateix vostè és un clar exemple. Això és perquè vàreu ser creades com la protectora interna, la mare, la que és capaç de sintonitzar amb les emocions dels fills… bones qualitats, sens dubte, però poc assenyades per a una professió com són aquelles relacionades amb el dret.

—Però deu saber que les normes mai són absolutes, sinó que correspon a un jurista interpretar-les de la forma que semble més adequada. D’aquesta manera està interpretant de forma personal i estricta una llei natural. De la mateixa forma que els trets que fan a l’home molt eficaç per la batalla s’adapten per ser un bon advocat, els trets que fan a la dona molt eficaç per la maternitat també es poden adaptar. ¿Que millor que una dona per vetllar per la justícia dels ciutadans, donat que a casa ja vetlla perquè hi haja justícia entre els seus fills? Un home pot ser un feroç estrateg en el camp de batalla i en la cort judicial, però la maternitat és un món desconegut per ell. Igualment, l’habilitat per empatitzar amb els seus fills, es pot utilitzar per empatitzar amb el representat.

—Empatitzar amb el seu representat està molt bé, però l’excés pot ser perjudicial. I si es posa a plorar per enganyar-la?

—Precisament, un dels principals trets de ser mare és saber quan és fingit o no. Tem que un home, en estar poc acostumat a aquestes situacions, seria més fàcil d’enganyar. O tal volta puga tenir la temptació de, estratègicament, aprofitar-ho.

—O si perd els nervis perquè el seu adversari la provoca, per exemple. Especialment quan… està en certa fase cíclica. O en període de bona esperança.

—Així que en resum no podem estudiar dret perquè som éssers irascibles que ens deixaríem dur emocionalment, descuidant al nostre representat a més de tota norma de comportament i ètica, especialment en determinats períodes de la nostra vida. Cosa curiosa quan som capaces de portar una vida humana durant nou mesos al ventre, i no perdre el seny. Vol que parlem de paciència?

—Lamente que haja interpretat malament les meves paraules, el que pretenc dir és que el sexe femení no té els atributs que es necessiten per ser persona de dret.

—I quan s’ha decidit això? En quin moment es varen decidir els estudis de forma que siguen inaccessibles per les dones? Sòcrates va aprendre la seva “Maièutica” de sa mare, que era partera. Està allà, als seus llibres de “cultura clàssica”: “Desperta i calma els dolors del part, condueix els parts difícils, i provoca, si és necessari, l’avortament”. La mateixa paraula deriva del terme grec que defineix la tècnica d’assistir en els parts. Pot un ensenyament que ha sortit de les dones ser vetat a elles?

—Això és una qüestió sobre la qual podríem estar hores debatent, però el cas és que ha incomplert les normes. Té molta sort d’haver sigut únicament una oient, perquè en cas contrari a més de prohibir-li l’accés hauria d’imposar-li una sanció.

—Clar que no! Per què debatre quan hi ha una norma escrita? Però perquè veja que no els guarde rancor, li diré quin és el seu problema, i el d’aquesta institució. Tal com ha dit els homes tenen la fortalesa i el temple d’un roure, però també la seva rigidesa. Aquesta universitat, governada per homes, és tan rígida com els seus dirigents i les normes que promulguen. No enteneu que les lleis no poden ser simples instruments repressius, sinó les normes per les quals s’ha de regir la societat pel bé comú. Quan són els homes els que legislen sempre s’acaba arribant tard, perquè no escolten. Les dones sí que estan acostumades a fer-ho; una dona és més receptiva, pot escoltar el canvi abans que aquest es produesca. Per això aquesta institució gairebé podrà sobreviure cinc, potser deu anys més. La seva universitat es petrificarà per moments, fins a ser un fòssil a ulls de la societat: curiós, però inútil. I, aleshores, potser es plantegen canvis, però ja serà tard. Però no s’ha de preocupar per mi, no vindré a contar-li que “ja li ho vaig dir”. Seria… molt home per la meva part.

Abans que el senyor Rector la convidara a sortir es va alçar de la cadira. Bé, per ser just hauria de dir abans de plorar també. “Li has plantat cara al mateix rector de la universitat, i li has dit el que pensaves sobre la institució i la colla de mascles que la governa. I ara et posaràs a sanglotar com una nena?”. Doncs sí, per impotència. Per haver sigut pescada d’una forma tan estúpida. Perquè probablement havia arruïnat qualsevol possibilitat d’estudiar allà, malgrat canviaren les normes en el futur. I per l’única vida injusta a la qual podia aspirar.

—Senyoreta, no marxe, si us plau

Es va girar lentament, el senyor rector continuava, impassible, rere l’escriptori, però ara dempeus.

—Continue pensant que la professió de jurista no és professió per una dona, però únicament Déu és perfecte, i per tant potser estic equivocat. O potser no, qui sap. He de reconèixer que ha aprofitat molt bé aquest temps en què ha pogut acudir a classe sense que la descobrirem, potser fins i tot millor que alguns dels alumnes matriculats. Tal volta puga impressionar a algun dels meus col·legues. Té una setmana per preparar una ponència sobre el dret suprem de la igualtat, que exposarà davant el Claustre a l’Aula Magna. Si supera aquesta prova estic disposat a oferir-li una plaça com estudiant.
—Senyor, jo…
—No em done les gràcies. No ho faig per compassió. Ho faig perquè com va ensenyar el nostre senyor Jesucrist, tothom mereix una oportunitat. I ara, pot marxar del meu despatx, si us plau.

Els records sobre el que passà després d’aquell moment restaven borrosos en la memòria. Únicament va ser conscient que, en aquell despatx, va morir definitivament Raimon Penya, i va renàixer Concepción Arenal. I es va adonar que, a vegades, la vida podia no ser tan injusta.

Franxapa & Bea Vil

Concepción Arenal va ser una dona pionera, tant en el feminisme com en el dret, especialment el Penal. De gran intel·ligència i fortes conviccions cristianes, va assistir durant gairebé un any com oient a la Facultat de Dret de la Universidad Central de Madrid (Actualment, la Complutense), fins que va ser descoberta. En aquell moment es va dirigir al Rector que li va donar l’oportunitat de realitzar un examen per guanyar-se el dret de ser alumna oficial fins al 1.845, any en què acaba els seus estudis. Va escriure nombrosos llibres, en els quals denunciava la situació dels presos a les presons espanyoles, i establia la relació entre la pobresa i la possibilitat d’acabar entre reixes.

Aquest relat tracta d’escenificar la conversa entre Concepción i el senyor Rector. El llenguatge ha sigut adaptat com una llicència poètica.

Temps de lectura: 10 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close