Com cada diumenge de vesprada quan heu acabat el concert, sé que feu rogle de comiat davant la porta del teatre. T’has canviat de roba i ja no dus vestit i calces negres. Uniforme de concertista. Portes texans, avui, i una camisa estampada, de flors.
Negues amb el cap, ajuntes els palmells de les mans i te les acostes a la galta dreta. Inclines lleugerament el cos i tanques els ulls. Et responen amb cara de desaprovació i arronsen els muscles. Tot i que no ho sent, podria llegir-los els llavis: sempre igual, diuen, quan serà el dia que t’hi apuntaràs. Fan mitja volta, conversen i riuen, i se’n van amb les maletes dels instruments carrer amunt, cap al bar que solen freqüentar.
T’hi carregues la funda del violoncel i camines avall per la vorera, una passa darrere de l’altra, com si interpretares un adagio. Ja fa mesos que et conec. La violoncel·lista dels diumenges. Diràs que puc intuir que t’hi acostes, que passes per les illes de cases que separen el teatre del cafè on treballe. I, efectivament, des de darrere de la barra, veig a través de les finestres que t’aproximes a la porta. En el trànsit entre el cantó i l’entrada, mantens el tempo mentre camines i la teua figura apareix i desapareix a intervals regulars.
Com solc fer, vaig a obrir la porta perquè tingues les mans lliures i pugues entrar sense que l’instrument colpege el marc. “Ai, gràcies”, em dius i gairebé no alces la vista i abaixes les parpelles amb un moviment involuntari. D’esquena a mi, vas cap al racó de sempre. Una taula menuda arrimada a la paret on refermes el violoncel. Al cap d’un moment, em mires i alces un poc la mà dreta amb el dit índex apuntant al sostre i arrupeixes mínimament el cos. Assentisc sense emetre cap so, amb una única oscil·lació del cap. El cafè amb llet ja l’estava preparant abans i tot que el demanares.
−Ací el tens. Ben calent. Com t’agrada.
−Gràcies −respons.
−Quina camisa! Et para molt bé, l’estampat de flors –i observe que se t’il·lumina la cara i et fas roja a l’instant, com si la pell fóra transparent al batec d’algun foc interior.
Recorde el primer dia que vau entrar-hi, tu i violoncel, provant d’aguantar la porta oberta amb el peu, mentre passàveu amb dificultat a l’interior del local. Vas buscar amb la mirada un lloc per seure i els ulls saltaven sense ordre per les taules lliures. Et va costar. Però, per fi, t’hi vas decidir. Vaig eixir de darrere de la barra per veure què t’abellia i m’hi vaig acostar. Aquell diumenge, vas demanar un cafè amb llet, amb la llet molt calenta, vas dir. I em vaig fixar en tu.
A la vista de l’instrument i de l’hora en què entraves al cafè, no em va resultar gens difícil esbrinar d’on venies. Al bar, la gent parla i se senten comentaris: una orquestra de la ciutat farà concerts setmanals durant tota la temporada. Per fi un ajuntament amb un poc de gust per la música clàssica. I coses per l’estil que sentia que deia la clientela. Li vaig demanar un favor a un company i, un diumenge, em vaig escapar de la faena per anar a sentir l’actuació.
No vaig consultar el programa. Per a què?
A l’hora exacta, el personal de l’orquestra va marxar en línia i cadascú va ocupar el lloc que corresponia a l’escenari. Et vaig veure com caminaves cap a la posició assignada, vestida de negre, amb la mirada perduda en algun punt infinit de la platea. Seies i t’amagaves entre el bosc d’instruments, com una nimfa que s’oculta darrere dels arbres. Vaig contemplar com, en interpretar algunes peces, tancaves els ulls i et balancejaves d’un costat a l’altre en sincronia amb el ritme. I em va parèixer deliciós.
Quan va acabar el concert i els bravos saltaven impel·lits per un públic entusiasta, el director us va fer alçar per complir amb el ritual de les ovacions. Vas agafar l’arc amb la mà dreta i l’esquerra sostenia el violoncel pel mànec, però decantaves el cap lleugerament, la vista en terra, mirant a uns pocs metres de distància. En cap moment no vas alçar l’esguard de cara al públic.
Fent faena per la barra, observe de reüll com et prens el cafè i m’hi acoste.
−Fa uns quants diumenges, vaig anar al teatre a sentir l’orquestra –dic, ara que ja l’has acabat.
−Ah sí? Et va agradar? –faig que sí amb el cap−. Som encara principiants. A poc a poc, anem guanyant confiança.
−Ja podeu estar contentes. Hi ha moments molt intensos, al concert –dic, per seguir la conversa.
−Gràcies –respons. I com ha passat adés, una flamerada interior aflora per la pell de la cara.
−Fa temps que vens per ací i no sé com et dius –m’aventure a preguntar−. Potser…
−Natàlia. Em diuen Natàlia –em talles de colp i el temps es para.
−Carme. Soc Carme.
Temps de lectura: 4 minuts
