Tirat a terra, atordit i sense a penes poder respirar, s’havia quedat desprès d’entropessar amb un dels autobusos de l’empresa metropolitana de transports. Caminava pastant i repastant les properes eleccions a pas ràpid per no fer tard al tren. De sobte eixí de l’institut que enfrontava amb l’estació una adolescent escotada, de carn dura i tot se li féu fosc. No recordava massa cosa, sols que la mirava luxuriosament mentre li dedicava una dolça indiferència i creuà el carrer sense mirar.
“Vamos a más” resava el cartell electoral adherit a l’EMT amb una alcaldessa pletòrica, mentre algú cridava “L’ha matat!”. No estava clar si havia esta l’autobús qui se l’havia emportat per davant o si havia segut ell qui havia atropellat el rogenc transport públic.
A bonament el van plegar de terra marejat com un allioli. La sort que havia tingut és que el xofer no anava massa ràpid perquè tot just acabava de començar el servei. En adonar-se’n que estava bé, la cara del conductor se li transformà d’un blanc pàl·lid a un roig colèric. Començà a escridassar-lo per què no havia mirat, que quan es creuen els carrers cal fixar-se, que per alguna cosa estan els passos de vianants… La jove ja no hi era, havia desaparegut entre la confusió de l’impacte. El xofer seguia escridassant-lo mentre a aquell pobre pèssim les cames li feien figa, la gent escodrinyava i l’alcaldessa des del cartell somreia sota el nas.
Uns turistes alemanys xiuxiuejaven en la seua germànica llengua, assenyalaven amb el dit i feien fotos amb les càmeres del mòbil. Dolorit i amb l’animeta encara entre el si i l’esquena, bevia l’aigua que un desconegut li havia donat. Ja hauria perdut el rodalia de les 15,23 hores. Ara sí que faria tard a una vesprada programada de reunions i cridades telefòniques. Els calçotets marcats era l’únic que aquella batxiller li havia deixat.
Poc a poc es reprengué la circulació en aquella atapeïda artèria del bell mig de la ciutat de València farcida de vehicles. L’autobús carregat amb els usuaris reprengué la línia i amb certa sorna s’acomiadà d’ell aquell cartell electoral… “Vamos a más”…
Ja feia una setmana del seu particular accident. De nou creuava la ciutat enraonant tot sol, cap calent absort amb mil i un pensaments. Les calors de primeries de juny delataven el xafogós estiu que d’aviat se’ls vendria al damunt. Les gavines sobrevolaven plàcidament el cel blau de la ciutat.
A la porta de l’institut que enfronta amb l’estació de trens la retrobà. Allí estava el motiu del seu particular ensurt. En aquell moment s’adonà que no era més que una monyicota amb grans en la cara, que fumava una cigarreta i li menjava la boca a un altre adolescent. Indiferents ambdós al pas dels vianants.
En el mateix punt es va aturar. Les eleccions ja havien passat i l’alcaldessa havia revalidat la seua majoria absoluta per governar prepotentment. Ara sí que riuria, va pensar mentre passava pel seu davant un autobús metropolità. Desprès de mirar a dreta i esquerra, a tord i a dret, creuà amb compte la via per no perdre el tren que el conduiria a una vesprada farcida de reunions i cridades telefòniques.
Temps de lectura: 2 minuts
