Molt em meravella l’aigua argentada
Sota la lluna amiga de la nit,
I encara més quan amb sa força calma
Topa amb el cavalló terrós que estreny.
Orgullós pretén ser com mur pugnaç,
Contenir l’impuls del raig que flueix,
Dominar la joia que el desafia.
Però el rec amatent en cerca dels trencalls
No passa cura d’eixir pels trànsits subtils,
I enaltir les lleis cordials de la Natura:
Que allò tou desborda l’estret càlcul del ferm.
Si la terra, enfurida en mostrar son poder,
S’esquerda, tràgic sacseig d´un instant,
Més em captiva la saviesa de l´aigua
Que cerca la pregona aliança dels segles
Per fixar idees a la pell de l’altiva,
I, a voltes, displicent, aplanar la tirana,
O engolir-se, d´un glop,
feixucs vaixells corcats.
Temps de lectura: 0 minuts
