Feia fred, era de nit, no me’n volia tornar caminant a casa, tot açò era nou per a mi. Jo, que crec en el destí, no volia deixar passar el primer autobús. Tenia alguna cosa a perdre? Potser tinguera pressa? No crec, ningú m’esperaria en arribar.
Es van obrir les portes del número 10, jo, decidida, hi vaig entrar. La conductora de l’autobús em va assenyalar amablement el preu del trajecte. Recorde que la primera cosa que vaig pensar va ser -1,5€ i et recorres la ciutat, potser València no era tan mala idea-.
L’autobús anava quasi buit i jo me’n vaig anar directa cap als seients de darrere, el més lluny de l’entrada. Aragó-Passeig Albereda, serà la meua parada? Eixe passeig per l’Albereda que ni veus començar ni veus acabar al mateix temps, el passeig en el que pots anar recordant les etapes de la teua vida mentre vas deixant enrere els històrics ponts de València, la parada on mai ningú volia pujar, seria una pena deixar aquell lloc, on pots sentir la passió de milers de persones cada volta que Mestalla obri les seues portes. Jo no vaig voler baixar, sentia que el meu viatge encara no havia acabat.
Creuant el pont d’Aragó, en la meua ment passaven imatges de tot allò pel que jo havia vingut a València.
Quan observes, has de tindre clar el que vols descobrir, però quan mires, només fas això, mirar i en eixos 15 minuts de trajecte, jo només volia mirar. Vaig alçar la mirada i davant només vaig vore gent, gent que mirava els seus mòbils, alçant-se dels seus seients una parada abans de la seua, semblava que a ells i elles sí que els esperava algú o alguna cosa en arribar. Com podien disfrutar d’aquell viatge ni tan sols mirant?
Pl. De l’Ajuntament-Font, no sé quantes parades porte, encara no volia baixar, no volia, no podia. Parada, allí en aquell seient posterior de l’autobús, estava començant a observar més i pensar menys, serà l’arquitectura d’aquell monument històric artístic nacional. De sobte tornem a emprendre el viatge, deixant enrere una de les places que més lliure de records m’havia fet sentir, estava començant a disfrutar d’aquell trajecte.
Quan vaig eixir d’eixa profunda llibertat, vaig conseguir vore en el reflex de la finestra a un xic, que, sense ell saber que jo l’havia pillat, estava mirant-me, o potser observant-me. Que bé li quedava la llum tènue de la nit barrejada amb els focus groguencs de l’autobús.
Vaig girar el cap lentament i vaig vore que ell va baixar la seua mirada, però no estava mirant el mòbil, estava llegint un llibre i havia deixat de fer-ho per a mirar-me a mi. Jo somreia, perquè en aquell moment, tot el que no aconseguia que se me n’anara del cap, havia desaparegut, només desitjava que ni ell baixara en la següent parada, ni que jo haguera de fer-ho.
Ell seguia mirant-me tímidament, quan no ho esperava, vaig notar la seua mà en el meu muscle, em vaig espantar, ell movia la boca mentre desplegava un mapa. Jo, vaig obrir els ulls en aquell moment. Tornaven a aparéixer tots aquells records, eixa impotència crònica de saber, que per molt que ho desitge i encara que per lògica aconseguira entendre allò que m’estava preguntant, mai podré dir-li amb paraules que, des de fa un temps, la meua veu es va quedar apagada i que la música ja no arriba a la meua oïda.
La seua cara era d’incomprensió, mentre esperava que li contestara, a mi em començaven a plorar els ulls, vaig girar el cap i quasi no podia vore que estàvem en la parada de Carcaixent, aquell parc era difícil d’oblidar, vaig sentir que havia de baixar i així ho vaig fer.
Vaig llançar el bolso a terra i em vaig posar a plorar més encara, l’autobús seguia parat i amb les portes obertes. Vaig notar com algú es posava davant de mi. Jo no volia a ningú al meu costat però quan vaig alçar la mirada, ell ja no movia la seua boca, movia les seues mans. Em vaig quedar paralitzada, alguna cosa va començar a canviar en mi, podia entendre el meu idioma, podia comunicar-se amb mi amb facilitat, em va convidar a pujar novament a l’autobús.
Vaig passar la resta del trajecte parlant amb ell en llengua de signes. Em va explicar que encara que ell no era sordmut, va voler aprendre a signar igual que altres idiomes perquè l’idioma no fora una limitació. Per què perdre’s poder conéixer una altra persona simplement per no poder comunicar-se amb ella? Va traure un altaveu portàtil de la seua motxilla i em va dir que posaria música, jo vaig creure que m’estava vacil·lant, però no, va agafar la meua mà i la va col·locar en l’altaveu, em va demanar que tancara els ulls, podia sentir la música a través del tacte, quan vaig obrir els ulls, en la parada de Dr. Tomás-Sant Marcel·lí, una sensació de llibertat recorria el meu cos, mai havia vist València tan bonica. Feia temps que no m’havia vist tan humana, tan jo una altra volta.
Fi del trajecte, però principi de la meua nova vida.
Temps de lectura: 4 minuts
