L’altra platja

Els dies d’estiu quan ja havíem acabat l’escola: quina sensació més agradable de no tindre cap obligació ni cap deure. Eixíem els amics, ja dinats, amb les bicicletes cap a la mar. Baixar-hi per les carreteres no ens agradava gens i sempre triàvem algun dels camins que corren a la vora de les séquies perpendiculars a la mar. El camí Fondo, el camí Vell, el camí d’Almalafa. Tota la Plana es divideix en partides amb forma més o menys allargada que segueixen les séquies principals. Els horts de tarongers la poblaven per complet (ara n’hi ha molts d’abandonats) fins a arribar a la marjal: el territori de les hortetes i dels canyars, abans del pinar i de la platja. Paisatges diversos entre els límits de la ciutat i la mar, amb pocs quilòmetres entre l’una i l’altra. Els dies d’estiu quan bufava el llevant ja sentíem des de casa l’olor salobrenca que ens cridava com un tam-tam marí.

Entràvem les bicicletes fins a la vora mateixa de la mar, encara que sabíem que l’arena s’apegava a la cadena i que ens costaria el doble pujar a la ciutat amb la cadena bruta. I, en un punt, ens despullàvem i entràvem a l’aigua en tropell, cridant. Fins que ens quedàvem sense forces i les onades paraven l’espenta. Des de dins l’aigua miràvem la vora i ens sorprenia la quantitat de coses diferents que feia la gent: prendre el sol (clar), llegir, escoltar música, fer calça, fer castells, menjar i beure, parlar, mirar, acariciar-se, besar-se… Pensàvem que la gent s’emportava un tros de casa a la platja. Cadascú tenia el seu lloc domèstic de la mida d’una tovalla a la vista de tothom. La gent s’hi esplaiava lliurement, els uns al costat dels altres, amb una mena de privacitat pública. També hi havia els qui es dedicaven a activitats més productives i hi anaven a fer tellines o a tirar el rall. Això últim sí que ens cridava l’atenció, com abaixaven el cap i veien els peixos contrastats en l’onada i tiraven el rall amb un moviment d’extensió ràpid que obria la xàrcia. Nosaltres jugàvem a llançar-nos grapats d’arena que, si t’encertaven la cara, feien mal i tot. I algú deia que ja en tenia prou, ens eixugàvem com podíem i trèiem les bicicletes de la platja.

Però, d’arena, n’anàvem plens i, amb la calor i la suor, molestava a la pell (les platges amb dutxa són cosa de fa pocs anys). El nostre lloc especial per a llevar-nos-la era un ullal entre les canyes i el senill que feia un toll fantàstic d’aigua dolcíssima i gelada. Havíem de pedalar amunt, amb les tovalles al coll, per arribar-hi, tots suats. Encara que havíem de fer un parell de quilòmetres, valia la pena l’esforç, i tant! La nostra segona platja s’alimentava d’un riu subterrani que eixia fora d’una cova amb un cabal important. Era aigua dels aqüífers que aflorava en els límits entre les muntanyes i la Plana. Els anys plovedors, la vèiem com brollava al mig dels horts i tot. (El nostre ullal no forma part de la immensa reserva de l’aqüífer del Maestrat que vessa l’aigua directament a la mar més al nord, i que va estar en perill greu per causa de les prospeccions amb la tècnica del fracking. Ja en parlarem un altre dia).

L’aigua transparent eixia contínuament de la cavitat i se n’anava avall per la séquia. L’assut d’un molí antic parava l’aigua que s’hi entollava. Al toll vivien peixos, granotes, tortugues, pixavins i serps. I també peixos d’aigua salada, com ara llobarros i llisses,  que pujaven séquia amunt a nadar tranquil·lament. Fins que algú de nosaltres tirava la bicicleta en terra i s’hi llançava en bomba i feia fugir tots els animals. Al crit de guerra: «Gerónimo!» ja érem tots dins l’aigua. Però molt no t’hi podies estar, la diferència de temperatura entre fora i dins et gelava el cos ràpidament. Teníem una altra raó per anar a banyar-nos a la segona platja: les xiquetes. Ningú no deia res, però tots esperàvem que les xiquetes també hi hagueren anat. Vivien en alguna de les alqueries dels horts de prop i solien acostar-s’hi d’estiu els dies de calor. Aquells biquinis de colors que tapaven uns pits incipients ens captivaven les mirades, i ens impel·lien a fer demostracions acrobàtiques. A voltes efectives. Xarràvem en rogle o esquitxàvem algú que s’havia posat al sol en companyia d’alguna xiqueta. Fins que anava fent-se tard. El sol es ponia per les muntanyes i la llum baixava d’intensitat. Uns altres animals, nocturns, apareixien de colp. Les rates penades eixien de la cavitat de l’ullal a menjar mosquits i les lluernes volaven entre el senill i ens avisaven que ja havia arribat l’hora de pujar a les bicicletes i tornar a la ciutat.

(Imatge: http://sosmarjal.blogspot.com.es/2010/08/fotos-moli-la-font-visites-al-paratge.html )

Temps de lectura: 4 minuts

8+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar

També podria agradar-li Més de l'autor

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close