Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava.
La primera sospita em va sorprendre un dimecres. Fins aleshores, d’ella
sols puc escriure elogis. Desprenia aquella perfecció… És clar que,
sabent tot el que ara sé, potser tanta perfecció m’hauria d’haver fet
sospitar. Tot en ella era exacte, ajustat, matemàtic… I la naturalesa
humana no és així, no. Si ho sabré jo!
Aquell dimecres ens havíem citat al cafè Negrito del Carme. El seu últim
whatsapp anunciava que arribaria a l’hora acordada. Però el
geo-localitzador (que mai enganya) indicava la seua presència a la plaça
del Xúquer uns segons abans. ¿Com s’havia presentat puntual –exacta com
sempre– per molt que el trànsit de la ciutat haja millorat tant des que
les bicicletes són italianes? O s’està en un lloc o en un altre. Dir el
contrari són fantasies de científics tronats.
Segurament, en observar el meu gest d’estupor per la puntualitat, ella
va forçar un somriure metàl·lic. Tan bella i sensible a tota hora, ara
creia endevinar en el seu interior, per primera volta, una maquinació
estranya. També per primera vegada, el record d’aquell frenesí sexual
que semblava (¿ho semblava o era real?) fer-nos pegar voltes i més
voltes al llit, que girava i girava propulsat per una energia
desconeguda, començava a ser inquietant. Jo sóc de lletres, però els
llits no giren sols perquè l’amor siga molt intens.
La meua perdició ha estat sempre preguntar-ho tot. Quantes voltes me
n’he penedit! No sigues tan pesat i deixa la gent fer la seua vida!,
m’aconsellava ma mare. D’haver-li fet cas, ara no passaria les nits
pensant en la meua amant perduda i mirant per la finestra les estreles
i els planetes per si ella torna algun dia.
Temps de lectura: 1 minuts
