L’anarquisme és amor

Per Carme Pinyana Última actualització 18 oct., 2022 135

Imatge: La macroestafa bancaria, Público.

L’any 1922, només cinc anys després del triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia, Fernando Pessoa, més conegut com a poeta, va escriure i publicar el que ell anomenava una “faula dialèctica”, O banqueiro anarquista, en una revista de Lisboa, una de les seues obres més reconegudes, potser perquè va ser de les poques que va publicar en vida.

S’han escrit ressenyes sobre aquesta mena d’assaig en format narratiu (que fa una cinquantena de pàgines) quasi més extenses que la pròpia obra per remarcar la paradoxa que ja reflecteix el títol mateix: ¿es pot ser banquer, amb totes les implicacions capitalistes que comporta, i alhora anarquista, i mantenir-ho i defendre-ho amb convicció? Hi ha un plantejament cínic? Té un fonament o només és un exercici de retòrica sarcàstica?

Aquesta edició de Quaderns Crema aporta, a més, uns fragments de textos alternatius trobats posteriorment on, mentre fuma el seu havà i li reomplin la copa de cognac, el banquer s’esplaia un poc més amb els arguments sobre l’anarquisme que ell practica, que és l’autèntic i veritable, l’intel·ligent, i sobretot se centra en la seua desqualificació contundent del socialisme i del comunisme que al seu parer són “règims d’odi”, atenent que l’objectiu que cerquen no és “elevar el treballador, sinó rebaixar el burgés […] L’anarquisme, per contra, és un règim d’amor”.

Una curiositat de lectura poc extensa, que cent anys després, encara es llig amb interès per la clarividència que manifesta i per l’estil depurat i argumentació lògica de Pessoa. No sembla ninguna broma que l’anarquia és amor, i que s’ha de començar amant-se a un mateix.

Fernando Pessoa (Lisboa 1888-1935) no devia ser un tipus simple. Escriptor, principalment poeta i assagista. Va viure de jove a Sud-àfrica, perquè el padrastre era diplomàtic, i a banda del portugués, va escriure i traduir de l’anglés. Es va dedicar al periodisme, la publicitat (sembla que traduïa i venia textos d’horòscops) i sobretot a la literatura. Es va desdoblar en diverses personalitats, per això es diu que l’heteronímia és fonamental en els estudis sobre la seua obra. Es coneix que va arribar a crear 72 heterònims que, a diferència del pseudònim, no és només l’ús d’un nom diferent al propi, sinó la creació d’una biografia, fictícia, completa. Entre els heterònims més famosos de Pessoa hi ha Bernardo Soares (Llibre del desassossec), Alberto Caeiro, Álvaro de Campos. Ricardo Reis… cadascú amb la seua història, ideologia… A banda, hi ha el seu ortònim que és quan un creador d’heterònims escriu amb la seua identitat, precisament el que va ocórrer amb aquesta obra. Va morir, per problemes hepàtics, als 47 anys.