L’Àngel era un solitari, tot un anacoreta celeste.
Sempre s’arraulia sota el seu plomall grisós quan els seus col·legues dels núvols l’apressaven per tal d’anar a treballar. Ell, emperò, mai no en tenia ganes, mai no l’hi venia de gust. I no és que fos un tros de gandul, és que era retorçat de mena.
Fins i tot el senyor Pere i el senyor Pau, els seus capitostos laborals, li havien hagut de cridar l’atenció en un parell d’ocasions; sempre l’amenaçaven amb un trasllat:
—Miri, jove: si no li agrada la feina, a la Planta Baixa falta gent!
L’Àngel, d’altra banda, no es prenia malament la represàlia. A més, no li feia el pes feinejar a la Planta Baixa. L’encarregat, que es deia senyor Lluís Xifrer, era un bord que tirava d’esquena amb el qual ja havia tingut l’oportunitat de treballar plegats a Les Golfes, on s’havien enganxat de les ales un parell de cops. I és que el senyor Lluís no era pas sant de la seva devoció, que diguem…
Recordava, com tothom en aquella cooperativa, com hi havia anat a parar el cap del soterrani, que el senyor Lluís havia acceptat l’oferta que li havia proposat el cap de la Planta Baixa tan sols pel guany econòmic i pel nou estatus. El fill de l’amo, en Xus, va jurar per sa mare que ja calia que s’atengués a les conseqüències. A ell, ningú no li robava un oficial de primera com aquell —el millor, de fet— davant de les seves barbes; no pensava quedar-se de braços creuats, ni molt menys! Tot just quan va formar-se l’enrenou de la fuga, amb les ales entre les cames, de l’home de confiança d’en Xus —la seva ala dreta—, l’Àngel va pensar, tot innocència, que ell podia esdevenir l’escollit per tal d’ocupar aquell buit dins l’elit de l’organigrama de l’equip directiu. Tot seguit, presentà el seu currículum i va resar a tots els seus coneguts per tal d’aconseguir l’anhelat càrrec. Però el seu tarannà conflictiu i els dos expedients que arrossegava de temps ençà —el primer quan encara no havia mudat ni el plomall— van acabar essent decisius per rebutjar la seva candidatura: no fou seleccionat entre els millors, ni per aproximació. De l’enrabiada, va tornar-se encara més sorrut. No trigà ni mig segon a sol·licitar una excedència que li va ser denegada a l’instant. A la desesperada, va demanar un canvi d’horari, tan sols per anar a contracorrent; i, vés per on, va tenir sort: acceptà, encantat de la vida, el torn de nit.
A la nit, emperò, la feina minvava moltíssim. Aprofitava que disposava de molt més temps lliure per estudiar: es proposava treure’s, com fos, el carnet d’especialista. Potser d’aquesta manera el fill de l’amo es convenceria, d’una refotuda vegada, que ell era el millor i que no havia estat mai prou valorat. La vanitat era el seu gran defecte; el reconeixia, nogensmenys.
Les primeres nits va tenir un munt de treball, desagradable de totes-totes: conductors ebris, aspirants a violadors castrats, suïcides penedits. Tots li tocaven, sense excepció. I pesats com ells sols, pobrets… El trepanaven amb interrogatoris del tipus: Per què jo?, I on anem ara?, I a vostè no li cauen les ales de vergonya d’anar amb aquesta pinta pel món? Estava ben fart de tots els mortals; n’estava fins als mateixos alerons.
Divendres, no obstant, a última hora abans de plegar de cap de setmana, va rebre l’avís urgent de recollir una mercaderia, de les registrades com Antigalla fràgil de col·leccionista.
En Mateu era un vell centenari que havia expirat després de gaudir, per televisió i en directe, com el seu equip de futbol havia guanyat la Superlliga Europea, per primera vegada a la història. Senzillament, havia sofert una sobtada taquicàrdia que s’havia accelerat fins col·lapsar-li els ventricles i el rec sanguini.
Així doncs, el cos sense vida d’en Mateu romania damunt la catifa del seu menjador, amb la cara socarrimada pel crepitar de la llar de foc encara encesa. La seva ànima, en canvi, continuava asseguda a la butaca, com si res no hagués tingut lloc. Pocs minuts abans de morir, havia enregistrat les imatges de la fita esportiva. De fet, en el precís moment de l’aturada cardíaca es disposava a reviure els moments més interessants, en diferit. Però no tingué esma ni de prémer el play.
L’esperit novell d’en Mateu s’esperava, doncs, arrepapat al sofà que arribés el seu àngel particular, l’Àngel.
L’àngel Àngel, per la seva part, va alliberar-se del casc integral antipolució abans de traspassar la porta de la saleta d’estar, on romania a l’aguait l’essència d’en Mateu.
—Déu vos guard… —va saludar-lo l’Àngel acabat d’aterrar. Mentre esperava la tardana reacció de l’espectre, aprofità per espolsar-se les plomes tenyides de gris cendra per culpa de la contaminació que l’havia acollit tot just creuar la frontera entre ambdós mons.
—Així que tu ets el missatger, oi? —li preguntà en Mateu versió difuminada.
—Servidor per la gràcia divina. El meu nom és Àngel i si puc fer re per vós…
—I amb tu representa que he de viatjar fins tan lluny? Ni somiar-ho… Vas bé, cirerer! —van botzinar les deixalles d’en Mateu. Després de repassar, una darrera vegada, de cap a peus el nouvingut va negar amb el cap en silenci i s’atansà al comandament a distància del vídeo.
—No us hi encaparreu, mestre: ja no funciona. De fet, re ja no funciona en la vostra nova situació.
—Com dius, jove…?
—Que dic que no s’engegarà pas la tele, no perdeu més el temps. Escolteu-me, de debò, és divendres i m’agradaria moltíssim plegar a la meva hora, sabeu?
—No fumis! Però això no pot ser!
—Tampoc no cal que us poseu així, home…
—Però fill, que no saps quin miracle ha succeït aquesta tarda? En tens remota idea, eh? —li exposà l’ancià mentre plegava la bufanda de l’equip dels seus amors.
—Afirmatiu: vós acabeu de morir —sentencià, impàvid, l’Àngel, cansat de sempre veure les mateixes cares i escoltar les mateixes bajanades.
—Hem guanyat la Lliga, la primera en cent anys i escaig.
—Perdó…
—Hem tocat el Cel… —va informar l’avi alhora que besava l’escut del seu estimat club cosit a la bufanda que sostenia entre ambdues mans.
—Perdoneu, però no crec que aquesta apreciació sigui del tot exacte. Justament ara mateix ens n’hi anem.
—Ho dubto, noi. El Cel és el que ha passat aquesta tarda a l’Estadi. Que no has vist encara els gols?
—És que no tenim televisió nosaltres. I la veritat és que tampoc no tenim temps per perdre amb aquestes humanades.
—T’explico —feu cas omís en Mateu, eufòric—: Primera part, minut 33. Corner a favor nostre. El Sergi el llança i el Facundo, des del punt de penalti, es tira en planxa i es fica dins la porteria, amb pilota i tot. Brutal!
—Molt bé, mestre, però, de debò, que tinc unes ganes de plegar que ni us conto…
—Espera’t un moment, xato: Segona part. Canvi tàctic: surt el Víctor pel Marc. Faltava trempera, saps què vull dir-te, oi? Bé, tant és, la qüestió és que el contrari ataca, en clar fora de joc, i, per variar, ens xiulen un injust penal en contra. Tu creus que hi ha dret?
—No, però…
—El capità d’ells que hi planta la pilota. En Diego que se la mira. Xuta. I amb la mà canviada, mira el que et dic, frega el cuiro amb la punta dels dits. Al pal, al travesser i fora. La bogeria!
—I…
—I la jugada del segle, és clar: L’Esteban que l’obre a una banda, amb l’autoritat de sempre. L’Óscar que la toca de primeres per al Matías i aquest, amb l’esquerra, al Jonathan. Un retall, un altre. Se’n va cap al banderí. Fa ballar l’esfèric entre tres defenses i, no t’ho perdis, de taló se la passa al Wu, qui treu les teranyines de l’escaire dret.
De cop i volta, en Mateu va caure damunt la butaca i començà a bramar a cor que no vols. I ara què li agafa, a aquest, va pensar histèric de l’Àngel.
—De veritat, em sap molt de greu que s’ho prengui així. Però tampoc no pot ser tan egoista, home. Que tenia més anys que el seu estimat club…
—No, si tant se me’n fot haver-me mort…
—Llavors? Es pot saber per què carai es posa d’aquesta manera?
—És que dimecres…
—Dimecres què?
—M’agradaria demanar-ne un ajornament, si fos possible.
—Home, ho puc consultar. Suposo que no hi haurà cap problema. Només són tres dies de re…
—Fes-ho, fill, consulta-ho a qui vulguis, per l’amor de Déu! Pots fer servir el telèfon, si vols, com si fossis a casa teva.
—A casa meva, hi hauríem d’haver anat fa molta estona, mestre…
Tot seguit, l’Àngel va extreure el seu mòbil via satèl·lit amb antena parabòlica i polsà el codi de la central.
—Bona nit. Soc l’Àngel, fitxa 1369/F. Passa’m amb la secretària del Senyor del Triangle. Sí, és una emergència. Espero, gràcies.
Al cap de poc, l’Àngel va poder enraonar amb la persona requerida per a tal menester.
—Hola, Cris. Es tracta d’una sol·licitud d’ajornament de 72 hores per a l’última entrega d’avui. Sí, Mateu, sí. El tinc aquí davant. Un cas especial, molt especial diria jo… D’acord, espero doncs.
Mentrestant, en Mateu s’esperava ansiós per saber si era acceptada la seva demanda.
—Un moment que ho pregunto, que jo tampoc no ho sé. La companya me’n pregunta el motiu.
—El motiu de què?
—De l’ajornament, evidentment —precisà l’Àngel.
—La Copa.
—Com?
—La final de la Copa. La juguem dimecres. I a més és un clàssic, tu diràs…
—És clar… D’això que aquest paio és un fanàtic de l’Espanyol, com l’amo. Ja, m’ho temia. Bé, doncs, cap problema. Ara mateix vinc. Adeu.
Després de plegar l’antena del seu sense fils sideral, l’Àngel va donar la bona notícia al seu darrer client del dia.
—Felicitats: li han concedit un ajornament especial de 72 hores, però ni un segon més, eh?
—Encara que hi hagi pròrroga?
—Encara que hi hagi penals: paraula beneïda d’àngel.
—Visca!!
Mentre en Mateu començava a botar per tota la casa, l’Àngel va consultar el seu rellotge de sorra de butxaca i comprovà que arribaria tan tard a la seva llar que se li havien esfumat les ganes que tenia d’anar de gresca amb els seus col·legues de la Planta Baixa, els únics amb els quals se sentia a gust.
—Tinc una pregunta —va dir l’avi.
—I jo una altra. Vós primer, mestre.
—Per què jo?
—Molt senzill: tothom sap que el Cel és blanc-i-blau.
—És clar… I tu, fill, què vols saber?
—Abans de tornar-me’n, em podríeu explicar què carai és això del VAR, que no hi ha ni Déu que ho entengui allà dalt?
FI
Temps de lectura: 9 minuts
