La revista més vital

L’aniversari

Aquell dia era prompte, no més de les sis i mitja, i fora hi plovia. Ho feia a bots i barrals i encara no havia sortit el sol, però la gent havia de moure; i on haguera de moure, allí seríem, perquè, com una volta digué el meu finat besavi, antic orgull de la cotxera: «on haja gent, som necessaris».

Jo no era acostumat a matinar tant, i menys el dia del meu aniversari, de forma que per quan va haver entrat Vicent, sempre el primer de tots, encara dormia amb les bateries en stand by. Eixe dilluns era molt important, havíem de ser a punt i hora i plens de forces —això comentava ell amb un company abans de marxar; i jo, satisfet, assentia, content de que se’n recordaren que complia un any a València—, així que quan es decidí, vaig tractar de donar-li el meu millor bon dia; com m’hi ensenyaren a l’escola: sense remolejar, arrancant a la primera.

Doncs allí érem Sento i jo, i plovia com mai no m’ha plogut al damunt, mentre, preparats, esperàvem la nostra particular tempesta. A tres quarts de huit començaren a sortir del Cabanyal i cinc minuts després ja érem tots «ready to go», que deia el senyor Roice, amic de mon pare. Primer pujaren Raquel i el seu home, Martí, seguits de Laura, Núria, Xisco i, per últim, el Ionut, com sempre, acompanyant la senyora Carla, que ja era molt gran i es dirigia a ell com a Joan —i ho feia per indicació del propi cuidador, que, conscient de les dificultats de l’àvia per pronunciar el romanés, preferia Joan a qualsevol dels noms tribals amb els que Carla el sorprenia nombrant-lo cada matí—; encara recorde amb bell somriure aquell dia d’estiu que la vella el cridava per que s’adonés que ja érem allí —conductor i conduït— i havia d’ajudar-la a pujar-se’m: «Húnuc!», «Innu, Innu!», es desganyitava la senyora Carla des de el nostre llindar, mentre ell fullejava el diari assegut sota la marquesina.

I amb l’Húnuc i la Carla ja eren tots els habituals. Bo!, quasi tots, doncs faltava la Tània, que feia temps que no hi estava, amb nosaltres; no havia mort ni res semblant, només que decidí voler allargar la nit —al llit, per descansar; almenys això li digué a sa mare, encara que tots dos, ella i jo, sabíem que les passava en blanc, enfonsada en les mateixes novel·les d’aventures que la ocuparen als seus trajectes amb mi—; dos mesos arrere va canviar el tren matiner per un cosí meu, que la recollia davant de casa seva i la deixava a classe a primera hora. La Tània era molt especial, de veres que sí, i encara els dies més concorreguts la trobava a faltar; i eixe era un d’especial, i la mancança la sentia, de ser possible, encara més forta.

Però aquell dilluns no cabien ni tristors ni melancolies. Als més habituals es sumaren d’altres com la Sílvia i la Patri, que de volta en volta m’agafaven, el Joan —aquest de naixement—, que era professor a filosofia, com Manel, Maråële o Héctor, als que no veia des que hem portaren a València, a més de l’Ovidi, la Marta, Maria, Lluís, Ami, Lola… I fins i tot Robert i Antoni, dos homes grans i esportistes que sempre criticaven els iaios de la seva quinta per no voler caminar, però que aquell dia, com que volien celebrar-lo amb mi, pujaren per no amerar-se més del que ja estaven.

 

I així, tots junts, començàrem a avançar per Blasco Ibáñez entre cotxes, motos, i algun ciclista valent o —més probablement— despistat. Sento conduïa amb l’habilitat d’un pilot de raid, sortejant amb seguretat els obstacles al seu davant i portant-nos a través d’aquell miscel·lani mar de pluja, fum i boira que ens envoltava; sens dubte, el meu company i capità havia estat practicant durant la nit amb la consola del seu fill per estar a l’altura de l’èpica del dia. Comerços, redones i monuments quedaven a babord mentre els convidats que podien, des de dins, els miraven pels meus ulls de bou.

Pel camí, entre d’altres, recollirem el Vicent i l’Andrés, dos jubilats que habitualment feien ruta fins al port per comprar el pa a la seva fleca de confiança i, després, agafaven rumb oest fins a Ramon Llull; s’hi acomodaren al seients de proa, que trobaren reservats ad hoc, i la seva presència fou coartada suficient per que ens decidirem a penjar el cartell de complet.

Allí, ara sí, érem tots. Tota una mar al meu interior: per l’aigua que havia calat als permeables dels assistents, que s’escorrien banyant la meva planta, però també per la formació de banc que adoptaren, tots a una, com si d’una llanda de sardines ens tractarem; ells els habitants i jo l’alumini que els envoltava. I era feliç, perquè tots aquells peixets havien vingut per celebrar el meu aniversari i, a més, jo estava fent el que més m’agradava en el món, portar-los. I ells s’apinyaven dins de mi, estic segur que més per l’amor que es tenien —i que normalment no pareixien voler demostrar-se— que pel fred de fora, que dins, gràcies al calor que infonia al meu cos l’alegria del moment, no era tant.

I com que era un dia de festa, calia convidar.

I el Robert convidà la Dolors a seure al seu lloc, perquè era major i no podia suportar els meus vaivens, escletxes de goig que em brollaven, a pesar de Sento i la seva habitual suau combinació de fre, embragatge i velocitat que durant anys feren l’enveja de la cotxera. També el Miquel convidà la Paula a agafar-se a una de les barres de subjecció per no caure, i la Núria a la Judit, al seu costat, i la… Caram! La Tània! També la Tània, que era allí —que no la havia vist entre tanta gent!—, que havia vingut per felicitar-me! També la Tània convidà amb una ullada de disgust el senyor del costat a no fer tant soroll parlant per Skype; ho feia amb una dona jove i rossa, amb tota probabilitat una científica-espia de la Interpol a Alemanya —o això va imaginar la Tània, sempre disposada a fantasiejar; així, pensava ella, no havia qui poguera concentrar-se en les aventures del capità Cook a aigües de l’ Índic!—.

I la Tània no fou la darrera que convidà: tot el bus sencer —abans d´allò del complet— convidà Marc a pujar i fer-se lloc, primer demanant-li a Sento que, per favor, fera eixir la rampeta i, després, cedint-li  l’espai que ell també tenia reservat dins de mi. Quan es varen tancar les portes en pujar el Marc, tots recuperaren la formació, envoltant-li com en una gran abraçada col·lectiva; un gest del que no sé si els autors foren conscients, però que m’agradà, que m’encantà. Tant com quan la Dora va convidar amb el colze el seu marit Jorge a que no remugara en veure la Sònia i l’Elena besant-se; «Què no faries tu a la mar i jo et vull igual», li reprengué la dona, i tota l’eslora, encara el soroll, ho escoltà i trencà a riure.

Aquell dilluns del meu aniversari, quan Mestalla ací, Pont de Fusta més enllà, l’Alameda al nostre darrere, vaig comprendre a la fi el que deien els majors de la cotxera, allò de que tots portem, a cada viatge, un univers al nostre interior; mai no havia portat tanta gent endins i mai no havia sentit una riquesa com la d´aquell dia de febrer. Els meus convidats i jo, jo i ells, rodàvem junts, com un sol cos, com un xicotet cos transportant-se pel gran cos de València, avançant per les seves venes i artèries d´asfalt.

Sóc un bus jove, amb els cautxús com a nous i un motor prou vital com per portar milers i milers de passatgers encara. A la cotxera em diuen Bustavo gràcies a ma mare, que lluità i guanyà envers l’alternativa de mon pare, un amant de la historia que haguera preferit César AuBusto. Així i tot, que sóc jove i no porte més d´un any a la EMT d´ací, des d’aquell dia del meu aniversari m’adoní que València sempre em fascinaria, que cada dia era una nova oportunitat de viatjar com foraster encisat pels seus camins, amunt i avall dels seus carrers; que jo era part seva com ella meva, perquè la portava al meu cor i, al temps, dins de mi, portava, dins d’ella, el vertader cor de la ciutat, la seva gent.

«Xàtiva, final de trajecte», es manifestà una veu. Havíem arribat. Sento obrí les portes i aquell mar de persones eixí per fer lloc a un de nou, a tot un micro-univers renovat, allà, dins de mi. I continuava plovent, i ja no era tant prompte, però no encara tard, i encara d’aniversari; i com que la gent havia de moure, nosaltres férem marxa. Perquè on haguera gent que ens necessités, ja se sap, allà estaríem.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close