Josep Vicent Cabrera (El Verger, 1976) és un poeta, traductor i professor de valencià que tix teranyines poètiques, des de la seua ubicació en la perifèria del món poètic català, aquest pistoler foraviler amb ja un munt de publicacions, poemaris i traduccions, meneja fils que no són debades, la seua obra poètica on el primer que destaca són els paratextos que ja podríem llegir com un poema es pot llegir com un conglomerat de surrealisme i metapoesia, surrealisme a la manera de Brossa, repeticions i metatextualitat que li donen un to d’autenticitat i un caire únic.
Josep Vicent Cabrera
La pandèmia de la COVID-19 ha produït un canvi de paradigma i ha activat connexions que estaven soterrades i han germinat. A la comarca de La Ribera, a la desembocadura del riu batejat pels àrabs com a destructor mora Pau i Au (Tavernes de la Valldigna, 1978) que acaba de publicar el seu segon llibre Recital privat de poesia per a una família anglesa possiblement inexistent, un llibre ben original amb poemes en prosa i notes a peu de pàgina, un llibre d’autor, on igual que en Josep Vicent la portada juga un paper important; a aquest duo podríem afegir Pere Císcar (Bellreguard, 1975) poeta, professor de valencià, sorneguer i doctor en filologia catalana, la seua tesi tracta sobre l’obra poètica de Joan Navarro, però més que aferrar-se a l’expressionisme alemà, Ciscar li fa una volta i deconstrueix el llenguatge, creant artificis i una poesia polida que es podría alinear amb els dos poetes anteriorment citats.
La cosa no acaba ací, a l’altra banda de La Ronda Nord, el cinturó que constreny la ciutat de València viu el poeta, llaurador i traductor Eduard Marco (Borbotó, 1976) home acollidor que birba els mots amb molta cura, la seua poesia es diferencia de l’anteriorment esmentada i es veuen imatges anàrquiques que brollen curulles i fan que el poema se sostinga per l’anarquia de les idees, a prop moren dos poetes més, Eduard Ramírez (València, 1972) encara que resident a Rocafort, agitador poètic i cultural i home de bon cor i Núria Garcia (Alfara del Patriarca, 1982) directora de la revista Espai Carraixet, eix vertebrador de la comarca de l’horta; per ço aquest triangle més els poetes abans esmentats més alguna base logística al Camí de Montcada que subscriu aquestes paraules creen un fil invisible poètic que lliga comarques i paraules, amb dues maneres de fer diferents però autèntiques i patrimonials.
Als moments de carestia agafen embranzida les persones que ho valen, vint-i-un anys del segle XXI i amb un canvi de paradigma és el moment oportú per crear grups, interconnexions i tirar endavant projectes de terra i fang. La vida és voler-ho, i aquest grup té molt a dir en l’estat de siti Covid-19, esperem que açò només siga un bac de vidre i amb l’escalfor del confinament grillen recitals, paraules i bombes de poemes a terres interconnectades per paraules.
Temps de lectura: 2 minuts
