Fa molts anys d’això, quan en el meu edifici, aquí a Toronto, vivíem en un estat d’intranquiŀlitat perquè no trobaven l’assassí.
En el meu edifici hi viu molta gent (unes 550 persones, potser 600) i, és clar, hi passen moltes coses. Deixant de banda el trasbals cada cop que cavien les finestres, els ascensors, els balcons i tot el que s’empesquen els amos, hem tingut atacs de cor, accidents, suïcidis, focs, gent tancada als ascensors, explosió de les calderes… i un assassinat.
Estudiava a la universitat i el meu fill tenia tres anys quan, un vespre de tardor, van trucar a la porta. Era un policia que em volia fer unes preguntes: on era jo a les tres de la tarda —a casa—, si vaig sentir alguna cosa anormal —no—, si a l’apartament hi vivia algun mascle (male) —el meu fill—, ja que havia de fer-li unes preguntes. Abans que li pogués dir l’edat del nen, ell va aparèixer i es quedà mirant el policia. “Ah”, va fer l’home, “doncs res més”. “Què passa?”, vaig preguntar. I aleshores em vaig assabentar que feia unes hores havien assassinat una noia al pis 22, quatre més amunt del meu. No se sabia qui era l’assassí. El policia no em va donar cap altra informació, només va dir que no em preocupés, que tenien l’edifici vigilat. I se’n va anar a seguir la ronda de preguntes a tots els veïns.
Conec poca gent a l’edifici, només els que sempre vivim aquí, perquè una gran majoria s’hi queden entre un i quatre anys, mentre són a la universitat, generalment estudiants estrangers. Però amb els veïns que conec ens vam passar hores al telèfon intentant obtenir informació els uns dels altres, perquè el porter no responia —pobre home, va ser ell qui va haver de trucar a la policia després de veure el cos de la noia—. Vaig esbrinar que es tractava d’una noia de 17 anys que s’estava amb la seva germana de 20; eren de Kuala Lumpur (Malàisia) i feia poc que vivien a Toronto, estudiants totes dues. No les recordava.
La informació va anar augmentant així que passaven les hores: algun home s’havia ficat a l’apartament de les noies quan la petita arribava a casa, la va violar i li esberlà el cap a cops contra la banyera. Unes hores més tard la germana gran arribà a casa amb el seu xicot. Es veu que van cridar com bojos i van agafar l’ascensor cap al primer pis, amb un atac de nervis. El porter va pujar i es trobà l’espectacle macabre. L’endemà es va especular que sens dubte l’assassí estava amagat i va empènyer la noia dins de l’apartament quan va arribar a casa i obrí la porta.
El policia m’havia dit que vigilaven l’edifici, però jo estava preocupada. Ja podien vigilar l’edifici que si l’assassí era un dels veïns poc podrien fer en cas que ataqués un cop més. I les portes dels apartaments són de fireta, i amb un pany que qualsevol amb una mica de traça pot obrir. Aquella primera nit la vaig passar fent bots. De tant en tant em llevava i anava fins a la porta. Em quedava al davant sense fer soroll, escoltant amb pànic. No era només la possibilitat que algú pogués obrir-la, sinó que m’horroritzava pensar que a l’altra banda de la porta hi hagués l’assasí, escoltant sense fer soroll, com jo. Un monstre a qui imaginava mil cares diferents, amb un somriure sinistre, les mans tacades de sang, ajupit com un predador abans de l’atac. L’assasí a uns pams de mi. Vaig posar una cadira sota la maneta de la porta, com fan a les peŀlícules, em vaig enretirar amb els ulls clavats a la maneta. No es va moure, però jo suava. La imaginació se m’havia disparat i no la podia aturar. Fins i tot hauria jurat que algú respirava al passadís, a l’altra banda de la porta.
Van ser quatre mesos d’ansietat, de dormir malament, d’haver de fer malabarismes per sortir i entrar a casa. I no era jo sola; totes les dones que vivien a l’edifici estaven en un estat de pànic permanent. Si tenim en compte que l’edifici és enorme, que hi ha dues escales, una a cada banda, amb portes a cada replà —ni es pot saber si algú espera a l’escala mal iŀluminada i sense finestres—, que cada replà té una cambra on es llancen les escombraries i que durant el dia hi ha replans sencers sense una ànima a cap dels apartaments, les possibilitats de ser agafada per sorpresa i sense que ningú se n’assabenti són nombroses.
Ens miràvem els homes amb suspicàcia i sortíem de l’ascensor si n’entrava un. I només ens faltava tenir la veïna amb la burca. L’unica dona que mai he vist a Toronto amb burca vivia al meu edifici quan hi va haver l’assasinat. Alta com un sant Pau i corpulenta. Pobra, segurament ella també ho passava malament; però trobar-te-la a l’ascensor aquells dies feia força basarda, tal com em deia una veïna, que va pujar fins al seu pis morta de por al costat d’en Darth Vader, perquè ves a saber qui hi havia dins la burca, deia.
Vaig passar aquells mesos sempre amb un paraigua de bastó llarg. Quan sortia de casa al matí amb el nen, quan hi anava després d’alguna classe i quan hi tornàvem amb el meu fill. Era difícil anar de l’apartament a l’ascensor i viceversa. Tot aquell passadís llarguíssim, el silenci; saber que probablement els veïns no hi són i que les portes de les escales, dels apartaments o de les escombraries es poden obrir de sobte. Vaig acabar optant per no tornar a casa després d’alguna classe, així tallava les possibilitats d’un encontre amb l’assassí. Passava el dia a la universitat. Però no podia evitar tornar-hi amb el nen. Era horrorós. S’obria l’ascensor i havia d’encarar el passadís fins a arribar al meu apartament, molt a prop de la porta d’una de les escales. Agafava el nen amb una mà, a l’altra el paraigua aixecat com una espasa, m’omplia de coratge i avançava cap al meu apartament, concentrada, molt concentrada, disposada a una lluita ferotge. Si apareixia l’assassí el deixaria baldat a cops de bastó. Però i si l’assassí duia un ganivet de dos pams o qualsevol altra arma? Quina angúnia fins a arribar a la porta, deixar anar el meu fill, agafar el paraigua amb l’altra mà, treure la clau de la butxaca i ràpid, ràpid obrir (de cua d’ull mirant la porta de l’escala), ficar-nos a casa i tancar de cop. Així durant quatre mesos.
Fins que un dia les notícies van informar que havien trobat l’assassí. Era un home de Malàisia, immigrant al Canadà, i havia confesat. El van extradir al seu país, va ser judjat, condemnat i executat. I jo vaig poder deixar el paraigua a casa quan no plovia.
Temps de lectura: 6 minuts
