La revista més vital

L’assetjament laboral o la mediocritat de l’individu

Fa uns mesos vaig llegir un article en què es relacionava l’assetjament laboral —conegut com a mobbing— amb la síndrome de Procusto. No en sabia res, però me’n va semblar del tot adient. A la mitologia grega, Procusto era un bandoler que recollia viatgers i els oferia pernoctar a casa seva. A la nit, els tallava el cap i els braços si sobresortien del llit i si no arribaven, els estirava (el diccionari etimològic ens diu que procusto vol dir l’estirador). Possiblement a tots ens ve a la ment algun “procusto” o “procusta” amb qui al llarg de la vida laboral ens hem topat. Tots ells manifesten una por absoluta a veure’s superat per un company, més si aquest és un subordinat, i converteixen la motivació de treballar en equip en una competència improductiva. Tot i que abans acostumava a aflorar en les institucions públiques, on les places que ocupaven tenien una certa estabilitat, el fet és que cada cop més és una pràctica que abunda per tot arreu, fins i tot a les empreses privades. Bàsicament, el mobbing és la conseqüència de barrejar l’enveja amb la por i canalitzar-la a través d’una conducta que menysprea la persona eficient. Res d’això seria possible sense el consentiment implícit d’un director, un càrrec intermedi, que permet aquest maltractament. Defugir de la responsabilitat d’intervenir per aturar aquesta pràctica entre els companys de feina, és tant com permetre la concatenació de negligències que acostuma a acompanyar-la. Un bon cap ha de saber gestionar aquesta situació de risc laboral, proporcionar iniciatives i resolucions efectives. Però la majoria es renten les mans, desvien la mirada o, fins i tot, desitgen que el conflicte es resolgui de la manera més còmoda per a ells: que la persona assetjada renunciï al seu lloc de treball i que no es remogui més l’assumpte. A vegades, traslladen la responsabilitat únicament a la persona que pateix l’abús, l’increpen perquè denunciï sense oferir-li l’ajuda com a testimonis de la conducta de l’assetjador i posen en entredit qualsevol acusació. Mediocritat i gelosia van del bracet per desplegar totes les seves armes que constitueixen una vulneració del dret a la dignitat. Però no ens pensem que els assetjadors són monstres, d’urpes afilades i ullals prominents, no. Els assetjadors poden ser pares i mares de família que estimen els seus fills i també poden arribar a ser uns cònjuges excel·lents, per tant no és fàcil descobrir-ne un. Ni ells mateixos se’n consideren. La subtilesa dels seus actes és de textura prima, gairebé imperceptibles, però tots ells formen part d’un mecanisme estratègic: la renúncia del treballador assetjat. Bàsicament, aquesta conducta menysprea, aïlla, desestabilitza i alhora destrueix la imatge del company. El treballador mediocre sap de la seva mediocritat, n’és conscient, però no actua per millorar professionalment, sinó per castigar tota persona que cregui que és una amenaça laboral per a ell.

Conec casos, sí. Conec professors de llengua catalana que no saben escriure-la correctament i en lloc de perfeccionar-se, escometen contra qui ells pensen que en sap més. Conec joves directors de multinacionals que amonesten els seus empleats i fins i tot els arriben a sancionar perquè porten més anys a l’empresa que ells i, per tant, en saben més. Conec policies que són arraconats perquè qüestionen la moralitat de determinades ordres. Conec professors d’universitat que escriuen llibres, tenen un relatiu èxit, i els companys els ignoren. En conec molts malauradament. Conec una secretària que va haver de plegar perquè no li procuraven la documentació a temps, no l’avisaven de les reunions per poder dir que administrativament el recurs no funcionava. Conec un noi que de cop i volta ha deixat de somriure perquè li fan mal segons quines baixades de veu, les crítiques per l’esquena, els cops de porta, les rialles sornegueres i la manca d’empatia de la resta de companys que, tot i ser-ne conscients, la covardia els immobilitza i no s’ofereixen a ajudar-lo a aturar la situació insostenible que està vivint. En definitiva, és trist constatar que en aquesta societat abunda la mediocritat humana i per això tenim institucions mediocres en què imperen els resultats d’uns percentatges fàcilment manipulables i no les relacions humanes.

Temps de lectura: 3 minuts

7+

També ha agradat a:

  • avatar
  • avatar
  • avatar
1 comentari
  1. Shaudin Melgar-Foraster diu

    Trist i cert, Raquel.

Deixa una resposta

En utilitzar el nostre lloc web estàs consentint l'ús de cookies d'acord amb la nostra política de cookies. Obtén més informació sobre cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close