fbpx
La revista més vital

L’assiduïtat

A un quart tocat de dotze, fent cap a l’estació subterrània de rodalies de plaça Catalunya, l’Ausiàs va començar a baixar a poc a poc les escales ennegrides. Com si es tractés de la boca gegant d’un ésser monstruós, els raigs del sol evitaven acostar-se a l’entrada, i l’única manera de combatre la negror indefugible que s’hi feia a dins era amb florescents, l’anomenada llum freda, i amb raó. L’alè que desprenia la boca del monstre de formigó era una barreja execrable de resclosit, aigua estancada i humitat calenta i enganxosa.

Arribant a les tanques per passar el bitllet, abans de res va mirar cap a un costat i després cap a l’altre dibuixant una semi circumferència amb els ulls i en parpellejar una sola vegada, totes i cada una de les persones que estaven creuant per la resta de tanques, algunes amb més pressa i d’altres amb no tanta, es van convertir en ovelles. Caminaven dretes i anaven vestides com si fossin persones. Va arquejar les celles en un intent d’esforç mental per entendre què estava passant i es va preguntar a si mateix si cabia la possibilitat de que estigués somiant, o en el pitjor dels casos, de que s’estigués tornant boig. La resta de gent, o del ramat (no les tenia totes en com s’hi havia de dirigir a partir d’ara) semblaven completament alienes a l’estat de xoc en què es trobava l’Ausiàs. Algunes belaven per telèfon, d’altres belaven entre elles i algunes portaven agafats de la mà o renyaven a algun xaiet. De fet, a part de l’aspecte físic, en general no canviaven gaire, per no dir gens, en la manera de fer.

De sobte va notar uns copets impacients a l’esquena i tothom va tornar a la normalitat, a ser persones. Després d’expirar alleujat, encara encallat a la tanca, va girar sobre si mateix amb desgana encarant a qui li havia cridat l’atenció per trobar-se de ben a prop a una noia jove i baixeta de cara xuclada i pell bruna que amb prou feines li arribava a la cintura. Estrenyent fort la carpeta de la universitat sota un braç decorat amb braçalets de colors, l’escridassava per bloquejar l’entrada. Obria una boca de mida desproporcionada en comparació amb la resta de la cara per deixar anar uns crits curts i aguts, que podrien haver estat ben bé els gralls d’un pelicà enrabiat. Just en el moment en què aquell pelicà exageradament trasbalsat en forma de jove universitària va tranquil·litzar-se, l’Ausiàs va obrir la boca per demanar perdó, però abans de que pogués dir res, la cara inquisidora de la noia va perdre tota expressió i es va transformar en una calavera a mig cremar, amb la mandíbula penjant i trossets de carn viva regalimant-hi com plastilina desfeta. L’horrible metamorfosi tal i com va produir-se, de seguida es va invertir, fet que pràcticament no va donar temps a l’Ausiàs de reaccionar de cap manera més enllà de mantenir una mirada fixa d’espant i d’interès a parts iguals. Si s’havia de tornar boig, preferia veure ovelles en comptes de persones que no pas cadàvers vivents.

L’estudiant, veient que la seva petita escena havia deixat completament bocabadat al noi que l’havia fet esperar, va girar cua tota airosa, gairebé satisfeta, pensant-se que d’alguna manera li havia donat una lliçó per a la pròxima vegada que badés a l’hora de creuar la tanca i que potser fins i tot el noi s’havia sentit atret per ella. Tot seguit, la mateixa veu metàl·lica de sempre va anunciar el tren que havia d’agafar l’Ausiàs; “R3 Puigcerdà, para a totes les estacions”. Quin fàstic de línia, pensava, no es mereix ni que l’anunciïn. Deu minuts deia que trigaria a arribar a la pantalla, però l’Ausiàs sabia per experiència que se n’hi podien afegir deu més.

En introduir el bitllet però, la T-Jove de sis zones de sempre mig arrugada va fallar. La va girar, i en efecte, estava caducada. N’havia de comprar una altra. Va picar la llengua amb les dents i se’n va anar fins a la màquina a fer cua. Quan finalment un parell de guiris van tenir clar quin bitllet agafar per tornar a Calella, l’Ausiàs va poguer comprar el bitllet. Per crear una T-Jove nova necessitava posar-hi el DNI, i la veritat és que no se’l sabia de memòria, en part per mandra, i en part per ferma convicció ideològica, que no tenia res a veure amb ser espanyol o deixar de ser-ho, sinó més aviat a declarar-se contrari a considerar que la seva existència era d’alguna manera equivalent a una seqüència de números seguits d’una lletra. Sense mirar, va ficar la mà a la butxaca del darrera dels texans per treure la cartera, i de la cartera, el DNI i la targeta de crèdit per pagar el bitllet. Fent una ullada al DNI va començar a repassar-lo; sense gaire interès, mentre que se sentia molt orgullós del seu nom ple de significat, odiava els seus cognoms per ser tant comuns. Dient-se Garcia i Vila, estava molt agraït amb els seus pares per haver-li posat de nom Ausiàs, per haver aconseguit, conscient o inconscientment, fugir de l’assiduïtat etimològica d’un món de possibilitats infinites empresonat per una semàntica repetitiva i haver-lo dotat d’un cert grau de peculiaritat.

Ara si, un cop travessada la tanca gràcies a aquell tros de paper imprès que li havia costat un ull de la cara, va començar a fer cap a les escales mecàniques per baixar a l’andana i esperar el tren. En un banc asseguda amb les cames creuades se’l mirava de lluny amb cara de circumstancia la universitària que l’havia escridassat feia una estona. Sense sorprendre’s gaire, les prediccions sobre el retard del tren que havia fet es van complir. Els vagons anaven tant plens que per un segon l’Ausiàs va dubtar entre agafar el tren o esperar-se al pròxim. No tenia pressa, però imaginar-se a si mateix aguantant una hora a l’andana, respirant l’aire putrefacte de les entranyes de Barcelona de seguida el va ajudar a prendre una decisió. Va entrar com va poguer, fent-se pas educadament, lluitant contra un mur de cares llargues i mala maror proletària, d’éssers atrofiats per l’habitualitat d’una vida repetitiva. La suor i la colònia barata creaven un còctel explosiu pels nassos sensibles com el de l’Ausiàs i el xivarri d’un entramat de converses diverses l’eixordava. Per a ell el soroll no era només soroll, eren agulles afilades que se li ficaven dins de les orelles i un cop a dins se li clavaven de tal manera que donava la sensació de que volguessin sortir totes disparades alhora, en totes direccions, travessant-li el cervell sense compassió.

A partir de Torre Baró, a la sortida de la ciutat comtal, els vagons es van anar buidant. Va aprofitar per seure al costat d’un senyor molt ben vestit, amb aires de superioritat, que transpirava una pudor de tabac insuportable, com si s’hagués untat cigarretes per tot el cos. El fum del tabac se li havia enganxat a la pell i de la pell li havia passat a la roba. No es va ni fixar en la cara que feia, i va marxar cap a un altre vagó. Va sortir del foc per caure a les brases. Al segon vagó una colla de nens i nenes de casa bona de Barcelona tirats de qualsevol manera pels seients i pel terra, pujaven a esquiar a la Molina, ara que en devia ser temporada. A vegades no parava atenció al pas del temps, no volia ni saber en quin mes de l’any vivia, perquè cada dia que passava li semblava una pèrdua de temps en si. L’Ausiàs escoltava als nanos esberlar el català de mala manera i es desesperava. Era en moments com aquells d’on sorgia un bri d’esperança quan es preguntava si reaccionar sobre un estímul extern com aquell demostrava que allò li importava. Li importava doncs la llengua? Li importava que es parlés bé o malament o que es deixés de parlar? Havia arribat a confeccionar un terme per quan passava això, n’hi deia interès mundà, no omplia la buidor, i de fet ni s’acostava al forat obert que portava dins seu, però el vorejava provocant una reacció. Li havia passat amb les noies, i amb algun noi amb qui havia estat.

De fet l’Ausiàs atreia els ulls de la gent i n’era conscient, però ho afrontava amb desdeny i poques ganes, a vegades aguantava una mirada i deixant caure la barbeta, movia lleugerament el coll descansant-hi el pes del cap i llavors estrenyia fort les mandíbules contraient els pòmuls en un gest que recordava al d’un ocell rapinyaire. Tot i que s’agradava a ell mateix, a vegades massa, no li agradava descriure’s, ja que ho equiparava a empresonar-se existencialment, i la solució passava per imaginar-se de mil formes diferents, com si estigués fet de metall i pogués cisellar una versió de si mateix a conveniència. En el fons, el que li feia por era llevar-se un dia, rentar-se la cara i mirar-se als ulls davant del mirall sense veure-hi res, com si no existís, com si la buidor que portava dins se’l hagués empassat sencer mentre dormia. L’Ausiàs hagués volgut que a darrera de cada somriure hi hagués intencionalitat, però no n’hi havia, ningú en tenia i ningú ho entenia. La gent tapava la seva manca de voluntat amb grans somriures en forma de mitges llunes. Podia travessar els ulls de qualsevol i veure-hi clarament la buidor d’esperit a qui ell havia declarat una guerra sens quarter dins del seu cap i dins del seu cor.

A estones s’entretenia a emmirallar-se a la pantalla negra del mòbil, a vegades semblava que no fos ell qui el mirava fixament, com si algú altre hi estigués atrapat a dins o com si fos ell en realitat qui estigués atrapat a fora. Quan deixava la mirada perduda i esdevenia absent per una bona estona, odiava haver de tornar a fixar els ulls en un punt concret i tot s’ennegria durant uns segons. Potser només tenia son. Va posar-se els auriculars de botó i el so del piano de Chopin el va fer dormitar una estona. La música el feia sentir poca cosa, tantes emocions creuades el feien sentir perdut en un món de colors inabordable, tantes possibilitats l’entristien, saber que de tot allò ell no en podia fer res, saber que no podia abastar-los l’afligia, la plàcida emoció de presenciar la bellesa s’esmunyia sobre la coneixença pràcticament immediata de la seva finitat, saber que s’acabaria a tant curt termini impedia gaudir-ne al moment. Sempre ho havia passat malament a l’hora d’intentar conservar les emocions que sentia, evitar que unes ataquessin les altres i que el no sentir res, la buidor, s’erigís vencedora. A vegades el caos emocional que es formava dins seu l’asfixiava.

Tot i que no tenia clar si havia aconseguit trencar el son o no, va començar a notar que almenys la cama dreta si que se li adormia. No va canviar de posició fins que pràcticament va perdre’n el contacte. El problema de fons era que el seient era massa dur, i en pensar-hi va deixar anar un mig somriure, li va venir al cap la paraula “glutis” i era una paraula que sempre li havia fet gràcia, però la incomoditat de la cama adormida de seguida va convertir el somriure en ganyota. Malauradament l’Ausiàs patia una malaltia crònica, pronosticada per la seva mare, havia nascut i crescut amb un cul incòmode.

Ja devien haver passat Granollers i les parades del Montseny perquè per la finestra es podien veure els camps sense sembrar de la plana de Vic. Semblava mentida que allà on les espigues de blat ballaven contentes al so de la primavera, no en quedés sinó un bell record que la boira s’encarregava d’esborrar sense compassió cada matí d’hivern. Va girar el cap en sentir el crit sec d’algun dels nanos de Barcelona i els hi va aguantar la mirada desafiant. Un altre cop, les horribles visions van tornar de manera inesperada i aquesta vegada implicaven a tots i cada un d’ells, o el que en quedava, cranis esberlats, braços i cames que ensenyaven ossos foradant la roba i un riu de sang que pràcticament li arribava als peus tot i que d’on seia l’Ausiàs a on eren ells hi anaven ben bé uns set o vuit metres.

Va marxar a poc a poc, sense mirar enrere, cap al següent vagó, que ja era l’últim, és a dir el vagó del capdavant. Abans de creuar la porta, va fixar-se en el noi que s’hi havia assegut tot sol al costat. Anava vestit amb una jaqueta de la selecció del Marroc, que portava amb orgull vibrant, i devia tenir uns divuit o dinou anys. Esmicolava amb parsimònia una mica de tabac i cargolava una cigarreta, l’Ausiàs se’l va mirar de reüll i ell li va respondre amb un somriure afable. Acte seguit, tal i com van fer els nanos d’abans, va transformar-se per uns segons en un cadàver vivent, en el seu cas, amb una gran ferida oberta al front, de cop sec i la jaqueta tota esparracada i cremada. Convençut de que definitivament alguna cosa li començava a fallar al cervell, l’Ausiàs va travessar la porta cap al vagó capdavanter i es va asseure tot trasbalsat, picant amb el genoll contra el braç plegable del seient. Una senyora gran, de cara rodona i amable, asseguda al seient del costat, i aparentment l’única passatgera del vagó, li va preguntar si s’havia fet mal. En comptes de respondre, l’Ausiàs va esperar pacientment, mirant-la de reüll, confiat en que presenciaria la macabre transformació d’un moment a l’altre. Passava l’estona, i res no succeïa.

Potser aquell era el final de les horribles visions que havia patit fins aleshores. Es va sentir mig alleujat per primera vegada des de que havia entrat a l’estació a un quart tocat de dotze, i una mica malament per haver actuat com un mal educat amb una persona gran. Per altre banda, el fet de retornar a la mundanitat d’un viatge en tren, sense cap sorpresa, sense cap misteri que el salvés de la monotonia, el feia sentir un pèl decebut. En tot cas, el rellotge tocava dos quarts d’una i la pròxima parada era Torelló, després d’aquesta, a Borgonyà, s’acabava el seu trajecte i la validesa del bitllet. Va donar un cop d’ull a la pantalla que marcava la ruta del tren i va seguir amb la mirada les parades que s’hi anunciaven; després de Borgonyà venia Sant Quirze, La Farga de Bebié, Ripoll, Campdevànol, Ribes… i al final de tot Puigcerdà i la Tor de Querol. Entre una cosa i l’altra, feia estona que s’havia posat a ploure. Les gotes regalimaven per la finestra nervioses, com si tinguessin pressa però no sabessin cap a on anar, donava la impressió de que pretenien resistir-se a un camí delimitat, sense possibilitats, marcat per la gravetat.

Potser van ser les gotes i la seva lluita metafòrica les que van provocar que l’Ausiàs decidís no baixar a Borgonyà, i seguir fins a Puigcerdà. De totes maneres, va pensar que una mica d’aire fresc pirinenc no li faria cap mal. Va decidir preocupar-se de trobar un lloc per dinar allà dalt encara que fos tard i potser fins i tot s’hi quedaria a dormir. Un cop passades les estacions de Sant Quirze i de Ripoll, l’Ausiàs es va sentir alliberat de la decisió presa fóra de l’ordinarietat i segur d’ell mateix. Es va adonar que s’havia quedat sol al vagó, la senyora de la cara rodona devia haver baixat a La Farga, va pensar.

La figura dels arbres i les vores de la muntanya que quedaven a l’altura de la finestra s’hi reflectien en el vidre borrós i ratllat. Canviant l’enfoc dels ulls l’Ausiàs podia veure la finestra paral·lela a l’altra cantó. Només quan el sol que de tant en tant despuntava entre un cel encara tapat i l’altura de les figures de l’exterior reflectides a la finestra ho permetien; podia entreveure’s a ell mateix. Mentre l’Ausiàs es distreia admirant el paisatge muntanyenc que oferia el Ripollès, entre Planoles i Toses, abans del túnel, el tren va descarrilar de cap en un barranc. Per uns instants va semblar ben bé que el pas del temps quedés en suspensió, com si el tren sencer hagués travessat l’atmosfera terrestre i estigués flotant per l’espai exterior sense rumb, enmig del no res. D’alguna manera el vagó del capdavant va sortir més ben parat de la caiguda que els altres, esmorteït per la cabina del conductor, que va quedar completament esclafada. De la fricció, un dels vagons, el del fons, que havia quedat partit per la meitat, començava a cremar, i dels altres pràcticament només en quedava ferralla esmicolada.

L’Ausiàs va tardar una estona a recuperar la consciència, traient-se de sobre un seient que l’aixafava. Coix i mig magolat va sortir com va poguer i va començar a caminar en direcció contrària a la via, vall endins.

A vegades semblava ben be com si tothom anés en contra seva expressament, fins i tot la maleïda RENFE. Mentre caminava, fixant-se en l’espectacle natural que l’envoltava en aquell precís instant, anava perdent noció d’ell mateix. La fragància del bosc l’embolcallava, fent dissipar el dolor de les ferides. L’herba molla era un coixí. Els raigs de sol que obrien el cel i es feien camí entre les branques dels arbres li servien d’abric. Arribant a una clariana, aixecant el cap, trobant el sol amb els ulls, les pestanyes de l’Ausiàs es van convertir en mil i una libèl·lules inquietes i brillants, voletejant davant seu. Va passar-se la mà per la cara volguent espantar-les i es va posar a riure, com mai havia rigut a la seva vida. Plorava, estossegava i reia perquè comprenia que la bellesa que l’envoltava s’esforçava en negar-li la veritat que cercava, però ja era massa tard, perquè aquest cop no se li escaparia. Perspicaçment el seu propi cos li oferia l’alliberament de l’ànima que empresonava, li oferia una resposta a la buidor, i aquesta resposta només podia ser el delit. Allò que el seu cor tant cobejava se li presentava en aquella vall pirinenca, consolidant-se com a efímer i com a etern, i per fi descobria el simple fet de fruir per existir. Tots els horrors, tot bri d’obscuritat, i totes les preocupacions mundanes i assidues desapareixien.

I així, enmig d’una revelació apoteòsica, com la més gloriosa de les simfonies, l’Ausiàs presencià abans d’anar-se’n del tot com cada partícula que el componia s’enorgullia de ser i de viure i com la seva sang es convertia en mel. Va assaborir aquell últim instant, amb la ferma convicció d’haver trobat el que buscava.

Temps de lectura: 17 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close