Molt probablement, si ens posem a llegir Esmolem les eines. Debats de l’Economia Solidària per a la Transformació Social tindrem ja, com a mínim, una disposició (o voluntat) d’informar-nos per generar una consciència crítica respecte als valors de l’economia neoliberal. La crisi que estem vivint (tant econòmica com moral i ètica) fa que abans d’obrir el llibre portem el cap carregat de preguntes que enceten i dirigeixen els nostres punts de partida, de lectura. Per exemple, podem sentir la curiositat de si el model cooperatiu pot ser una sortida viable a l’alt percentatge d’atur; si pot millorar, per tant, les polítiques ocupacionals que estan fallant a molt nivells. Però, d’altra banda, també podem estar preguntant-nos si les nostres vides són un producte de les empreses. O…, qui comercialitza amb nosaltres, amb el nostre temps.
De fet, ens trobem enmig del capitalisme, del ritme ràpid del consum, de les fronteres vermelles o verdes en funció de si el que –o el qui– circula és útil o inútil dins de la lògica del mercat. Ens trobem enmig del boom de la informació, de polítiques de passadís, de portes giratòries, de justícia corporativa…, d’exigència de llum i taquígrafs. Enmig de la lluita de l’ecologisme, dels feminismes. De guerres, de refugiades. Vivim vides que tant s’han considerat líquides com volàtils. Diem paraules que han perdut substància, com “llibertat”, “democràcia”, “poble”, “justícia” o “amor”, i, buides de contingut, s’utilitzen per defensar idees i actituds antagòniques.
Així doncs, quan diem que estem en crisi, què volem dir? Què entenem per crisi? La crisi financera del 2008 (que s’inicia el 2006 amb l’esclat de la bombolla immobiliària als EUA) ha beneficiat econòmicament sectors socials que, tot i ser minoritaris, concentren gran part del poder internacional i de la riquesa mundial –i ha reforçat, en conseqüència, el desnivell desproporcionat entre rics i pobres. Davant d’aquesta voracitat, ha crescut la consciència que les crisis econòmiques són només unes fases del propi sistema i, per tant, en formen part de manera intrínseca –juntament amb altres elements fonamentals i estructuradors com són la raó instrumental, la competència i l’individualisme més radical. O sigui que, a més d’una crisi financera, estem patint una crisi de valors, una crisi cultural, i per sortir-ne cal incentivar altres narratives que serveixin d’alternativa als principis del capitalisme. Concretament, el llibre que es vol ressenyar parteix de les opcions d’alternativa econòmica.
Esmolem les eines ens situa dins d’un espai de generació i divulgació de coneixement on es pensa i es reflexiona sobre les opcions d’alternativa econòmica que possibilita l’Economia Solidària. Però… Què és l’Economia Solidària? Es tracta de formes de producció, consum i distribució de riqueses que posen en el centre els àmbits personal, ambiental i social; els quals són per sobre de la importància de la productivitat. Per tant, es tracta d’un tipus de projectes on el posicionament polític té un pes que va més enllà de l’eficàcia econòmica. Evidentment, la conveniència d’esmolar les eines significa que encara no s’ha arribat al punt d’eficàcia pràctica que es voldria. En aquest sentit, es topa amb les dificultats de la majoria de discursos que pretenen anar més enllà dels valors arrelats al sistema, ja que si entenem que la cultura dominant és la de la classe dominant, en el camí de qualsevol tipus de dissidència hi ha força “entrebancs” –com podria ser la falta de línies d’estudi i investigació; o els suports institucionals.
A tall d’exemple, ens podem preguntar pel disseny dels temaris d’economia que s’ensenyen als instituts (amb un cop d’ull, queda clar que l’espai dedicat a models cooperatius és del tot anecdòtic. De fet, la necessitat de seguir aprofundint i investigant en el coneixement teòric, tècnic i estratègic és un dels motius que ha impulsat aquest llibre). Per tant, es tracta d’un gest, també, d’apoderament. D’altra banda, cal tenir en compte que Esmolem les eines és una publicació d’autoria compartida, cosa que té molt de sentit, ja que rere els capítols hi ha tot un corpus de debats sorgits, incentivats i treballats en l’Escola de l’Economia Solidària de Catalunya: un projecte impulsat per la XES (Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya) responent a la necessitat, com ja s’ha esmentat anteriorment, de crear vies i espais de formació en alternatives econòmiques.
El cos del llibre està format per cinc articles de Jean-Louis Laville, Elba Mansilla, Ivan Miró, Óscar Rando, i Anna Fernàndez i Rubèn Suriñach. La distribució dels continguts segueix un ordre lògic que permet anar d’allò més global i abstracte a reflexions cada vegada més concretes; fins a arribar a projectes amb, fins i tot, concreció geogràfica (o d’espais web) i abast local (o de barri). Per tant, té un interès tant per a les que s’inicien en el món de l’Economia Solidària com per a les que hi treballen i volen seguir creixent i millorant (en diversos sentits). Així doncs, s’emfasitza la importància de crear ecosistema i relacions, ja que, sense teixit social no té sentit intentar transformar el sistema. D’altra banda, tant el pròleg com l’epíleg, escrits per Jordi Estivill, possibiliten una mirada unitària. Agafant les idees generals d’ambdós, es divisa el lema de: anem lluny perquè venim de lluny. Aquí hi trobem mirades que posen en valor el coneixement històric (importància que també es percep en altres capítols del llibre) per tal d’explicar i, alhora, donar perspectiva a la comprensió de la realitat actual. De fet, tal com assenyala Laville, els qüestionaments sorgits en el Maig del 68 són palpables en diverses iniciatives com, per exemple, serveis de proximitat, comerç just, monedes socials, finances solidàries, etc.
Cal tenir en compte que reflexionar sobre què és l’Economia Solidària en un context de lluites transversals (com l’ecologisme i el feminisme) porta des de repensar conscientment els paradigmes d’organització, per tal de no reproduir rols estigmatitzadors, fins a donar importància tant als suports institucionals com als moviments socials; o per preguntar-nos, per exemple: què significa “propietat comuna”? Acollir la diversitat, superar les especialitzacions de gènere, abastar les diferents necessitats de les persones treballadores. De fet, si una de les bases del lliure mercat és la competència, entesa com a incentiu de progrés que troba respatller en l’individualisme ontològic, certs valors i actituds com la solidaritat, la cooperació, la importància de generar intel·ligència col·lectiva i gestió conjunta de béns comuns, són agents de canvi que nodreixen les alternatives.
Per acabar, cal reforçar la idea que els projectes, serveis, empreses o nocions que utilitzen el model impulsat pels mecanismes de reproducció del sistema trobaran més facilitats de ser viables, eficaços o, segons l’escala de valors capitalista, exitosos; per tant, tot esforç de crear espais de pensament i reflexió orientada vers la pràctica d’alternatives de comerç i consum és, com a mínim, digne de ser tingut en compte. De fet, si pensem quines dimensions socials articulen i organitzen les nostres vides, una resposta ràpida i intuïtiva podria començar parlant de l’habitatge i l’alimentació. I, seguidament, de cultura, educació, mobilitat, tecnologies de la comunicació… Serveis que, sovint, van a càrrec d’empreses privades. Així doncs, es tracta d’un llibre que fa pensar, però no només pel que fa a la teoria; sinó que, en la mesura que es donen exemples concrets de projectes que aposten per models d’economia sostenible, permet també encarar la realitat d’una manera diferent. Tot depèn del nivell de compromís i interès de cada lector o lectora.
Títol: Esmolem les eines. Debats de l’Economia Solidària per a la Transformació Social
Autores i autors: Jordi Estivill, Jean Louis Laville, Elba Mansilla, Ivan Miró, Óscar Rando, Anna Fernàndez i Rubén Suriñach
Any de publicació: maig 2017
Editorials: Xarxa d’economia solidària de Catalunya; Pol·len Edicions sccl; Tigre de Paper; Icaria editorial
ISBN: 978-84-16828-15-9
Temps de lectura: 7 minuts
