fbpx
La revista més vital

L’embruix de la mar

L’Ainoa pateix un malson; s’està ofegant. Ha caigut des de la coberta d’un creuer. Al somni no sap nedar. L’oceà l’engoleix, irremeiablement, cap a les seves entranyes. El vaixell s’allunya i ningú no s’adona de l’accident. Prova de cridar, però un glop d’aigua salada l’hi impedeix. S’hi endinsa voltada d’un banc de peixos tropicals. La llum del sol s’ha fet fonedissa. Un regust a òxid li envernissa les genives. De sobte, un tauró blanc se li apropa. L’Ainoa prega despertar-se’n. L’animal se li abraona. Ella tanca els ulls, tot just un segon abans de la primera mossegada…

S’acaba de despertar, per fi. Sempre somia amb el mar, però mai no havia tingut un malson com aquell. Li fan molt de mal tant el nas com la boca. Està sagnant. També té migranya. No entén per què és tan fosc: sempre deixa la persiana mig oberta. Tampoc no pot girar-se, ni aixecar-se. Està com encaixada. Fa olor de nou, de metàl·lic. Porta una mena de camisa de dormir. No ho comprèn, tampoc: ella dorm amb pijama, sigui hivern o estiu. Sent una nosa al coll: duu un collar, com de pedres; no és seu, n’està ben segura. No sap on és ni com hi ha anat a parar. La ment li treballa massa de pressa. Encara està mig endormiscada. Se sent molt dèbil. S’ofega, li falta l’aire. Es concentra tant com pot i comença a recordar, de mica en mica…

Tota la vida s’havia il·lusionat a trobar un home apassionat pel mar, com ella. Era l’únic que exigia: la passió pels oceans i per la gastronomia; es delia per compartir la cuina amb la seva parella.

Precisament, la tarda abans del malson, tot sortint de la feina va coincidir al tren amb el nou company, el Dídac. Tot xerrant va descobrir que aquell noi era submarinista i que, a més, col·leccionava fòssils marins. No s’ho podia creure: sense buscar-lo l’havia trobat. La Lluna i la marea de ben segur que tenien part de culpa en aquell encontre. Van baixar a la mateixa estació: eren gairebé veïns. De casualitat en casualitat, en Dídac va decidir convidar-la a sopar. L’Ainoa ho desitjava tant o més que ell i, per tant, li va acceptar, encantada, la invitació. Ell, emperò, va insistir amb fervor en anar al seu pis: cuinaria ell mateix.

Li va pregar que es posés còmoda: era a casa seva. El menjador estava pintat de diferents tonalitats de blau. Totes les parets estaven adornades amb fotografies, preses per en Dídac, de les profunditats marines. En una vitrina, alta fins al sostre, estaven exposats tots els fòssils amb una etiqueta que els identificava. Ell es va excusar i anà a preparar el sopar. Va negar-se en rodó que l’Ainoa l’ajudés: era la seva convidada. Mentrestant, ella es va entretenir fullejant diverses revistes d’esports aquàtics i veient un documental d’en Cousteau. Al cap de tres quarts d’hora en Dídac la va cridar: El sopar és a taula.

De primer havia fet una amanida de cranc i bacallà, i de segon, ostres amb rap. El vi blanc feia estona que havia estovat la timidesa. Ella, en aquell moment, s’imaginava com seria fer l’amor amb aquell príncep blau-marí. En Dídac li devia haver llegit el pensament perquè, seguidament, la va agafar de la mà i li demanà que el seguís. Era una casa de tres pisos; quina intimitat, va pensar l’Ainoa: la cuina i el menjador al mig, les habitacions i els lavabos a dalt, i a baix el garatge; idíl·lic. Van pujar unes escales i arribaren a l’habitació on en Dídac dormia. Quan va obrir la porta, l’Ainoa quedà bocabadada quan guaità l’immens aquari, en forma de badia, que envoltava un matalàs d’aigua de matrimoni. Dins l’aquari, va poder comptar-hi una infinitat de peixos del tròpic, de totes mides i colors, que hi recreaven el seu hàbitat natural. Al fons hi havia una àncora, àmfores, una parella de rems, un timó, un escafandre i, fins i tot, un cofre corsari. Aquell espectacle es difuminà quan en Dídac va continuar seduint-la. A cau d’orella li va confessar: Tinc l’esperit pirata, ves… Sense més preàmbuls, li va amanyagar el clatell i compartiren un petó humit. Els seus cossos van balandrejar per les aigües imaginàries del matalàs, fins ben entrada la mitjanit.

Fins aquí, l’Ainoa ho recorda amb claredat. El que succeí més tard és una boira que va desfilant a poc a poc…

Va despertar-se de cop, tenia molta set. Davant seu hi havia en Dídac. Ja s’havia vestit. No entenia per què s’havia disfressat d’aquella manera: un pegat en un ull, un barret amb una calavera dibuixada, i un garfi a la mà dreta. Li va agafar per riure. Ell, emperò, no reia pas. I no li va fer gaire gràcia que l’Ainoa ho hagués fet. Va espantar-se de debò quan s’adonà que duia, a més de la disfressa, una espasa i mitja dotzena de ganivets al cinturó. Era a punt de xisclar quan en Dídac la va mig estabornir d’un cop, amb el garfi, al mig de la cara, entre el nas i la boca. Tot seguit, l’Ainoa va notar com l’agafava en braços i la traslladava al soterrani, al garatge.

L’últim que recorda, mentre inspira el darrer alè de vida, és quan en Dídac li va estripar la llenceria i la vestí amb una túnica blanca i un collaret de coral. Després la va tancar dins un taüt, d’acer inoxidable, que hi havia lliure, al costat d’una filera inacable, per un cantó de tancats i per un altre d’oberts, buits.

Temps de lectura: 5 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close