La revista més vital

L’equivocació

—Pere, Joan, Roser. Alceu-vos!

—Què passa?

—Mireu, mireu!

No podíem creure-ho. Encara estàvem patint els efectes del jet lag, però, no hi podia ser. No podia tractar-se d’una al·lucinació col·lectiva. Havia de ser veritat.

Per la finestra, veiem la plaça repleta de gom a gom per gent de les més diverses edats i condicions. Cridaven i portaven pancartes i cartells. Estaven alegres, molt alegres. Es respirava un ambient de festa que ens va fer somriure, malgrat el nostre cansament.

La sorpresa va ser majúscula. Cal reconéixer que la nostra experiència va tindre certa repercussió a la premsa del lloc, i, fins i tot, algun periodista internacional s’havia acostat a nosaltres en busca d’una entrevista. No obstant això, no havíem vist ni un sol mitjà de comunicació del nostre país. Aleshores va ser una decepció d’allò més gran, però ja l’havíem oblidat. I ara, això ho compensava tot.

I tant, que ho compensava. Milers de persones reunides al voltant de la nostra habitació d’hotel, amb cartells als quals posaven frases com ara “benvinguts herois”, “amunt”, “sou els nostres ídols” i coses semblants. Mai no haguérem esperat una cosa així. Ni al millor dels nostres somnis, després del malson que hi havien patit.

Només feia quatre dies que hi tornarem. Havíem romàs per més de tres mesos segrestats, amb la por enganxada a la gola. Cada nou dia pensàvem que en seria l’últim. Fins al moment que varen rescatar-nos, és clar. Mai en la nostra vida ho oblidaríem. Ni en cent vides més que en tinguérem.

Ens havíem embarcat en eixa aventura amb l’ambició de salvar vides, i de miracle no vàrem perdre les nostres. Amb tota la il·lusió del món, viatjàrem amb una ONG per tal d’ajudar a repartir queviures i medicaments. Però, de sobte, coneixérem aquell grup de xiquetes esglaiades que demanaven auxili. Només eren unes cries, i anaven a ser mutilades salvatgement, segons la barbàrie que anomenaven costum. Per això acudiren a nosaltres. Ens contaren que en uns dies les portarien a un lloc a fer-les allò que elles descrivien com “el tall” , i que no era una altra cosa que l’ablació genital. I no vàrem pensar-ho ni per un instant. Amagarem les xiquetes i no vàrem dir-ho a ningú, convençuts que no ens descobririen.

Només havien passat un parell de dies quan aquells homes varen arribar a la nostra tenda de campanya. A empentes i redolons, ens van traslladar a un lloc desconegut, on estiguérem tancats fins que vàrem perdre la noció del temps. Cada dia ens recordaven que havíem de pagar pel que havíem fet.

Per sort, l’organització es va fer càrrec de les xiquetes abans, tot i que en eixe moment nosaltres no sabíem què hauria sigut d’elles. No vàrem conéixer allò fins al moment del nostre alliberament, i tampoc vàrem tornar a veure-les mai. Ni tan sols gosàrem preguntar-ho. Ja en teníem prou.

Però, al cap i a la fi, ens rescataren, i tornarem a casa. I ací estàvem, a un hotel on qualsevol comoditat semblava un miracle, després d’una captivitat en condicions terribles. Després d’això veure el que estàvem veient per la finestra va fer que ploràrem totes les llàgrimes que no vàrem plorar al seu moment.

Baixarem al carrer amb molta emoció. I, llavors, vàrem portar-nos una nova sorpresa. Quan ens disposàvem a saludar, un adolescent ens va cridar:

—Aparteu-vos. No deixeu veure’ls.

Darrere de nosaltres, un grup de xics amb xandall d’uniforme rebien l’aplaudiment que creiem que ens corresponia. I va envair-nos un aclaparador sentiment de ridícul. Com havíem arribat a pensar que tot allò era per nosaltres?

Els xics del xandall eren els futbolistes que jugarien aquella mateixa vesprada la final del campionat, a la que hi arribaren amb molt d’esforç, segons ens digueren. Res a veure amb allò nostre…

Quan travessaven capficats el carrer, una xica va acostar-se a mi. Amb un fort accent estranger, va dir-nos:

—Gràcies. La meua germaneta s’ha alliberat del que em feren a mi, i a ma mare, i a la mare de ma mare.

La seua abraçada va valer més que totes les pancartes i cartells. Va ser el millor gol del món, encara que ningú el celebrara amb crits i pirotècnia. Ni falta que feia.

Temps de lectura: 3 minuts

224+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close