La revista més vital

Les ànimes del metro

Era negra nit d’un dia entre setmana. Plovisquejava i feia fresca, però jo no duia ni paraigua ni abric. Havia sortit apressada de l’oficina. Tenia moltes ganes de marxar d’aquelles quatre parets, que m’ofegaven, que m’escanyaven, i no tenia cap interès a tornar a casa, que últimament em semblava un infern. Ho tenia decidit: avui seria el dia. Ja no hi havia cap excusa per fer un pas enrere: només es tractava de tancar els ulls, de respirar fondo i de saltar al buit. El metro s’encarregaria de fer la resta.

La parada de Rocafort era la que tenia més a prop. No podria arribar a comptar les vegades que m’havia passejat per aquella andana. Vestida i pentinada com per anar a un casament, quan hi havia algun tracte important per tancar a la feina. Escabellada i engolint un grapat de galetes i un cafè de màquina bullent, quan el despertador —o la meva son— m’havia jugat una mala passada. Parlant per telèfon, quan la meva mare em trucava per saber si baixaria al poble el cap de setmana. Llegint un llibre, quan la meva ment buscava en les paraules escrites una mica de relaxació. Plorant desconsoladament, quan el col·lapse em duia a aquell carreró sense sortida que tenia tan vist i que em feia avorrir i desesperar a parts iguals.

En els últims temps —ho havia de reconèixer— hi havia molts dies en què les llàgrimes eren les meves úniques companyes de viatge. Al principi em feia cosa que la gent em veiés, perquè sempre és incòmode per als uns i per als altres conviure amb els sentiments tristos, però m’hi havia acabat per avesar. I crec que ells també. I és que ja no em miraven preocupats, ni em demanaven si anava tot bé, ni em tocaven lleugerament com per donar-me ànims. La desolació s’havia anat apoderant, de mica en mica, de tot: d’ells, de mi i de l’andana.

Per això no temia el que estava a punt de fer. De segur que tant l’espai com les persones donarien el seu vistiplau quan se n’assabentessin. “Si la pobra tenia aquest desig, res ni ningú no l’hi podia impedir…”. De vegades m’agradava que les coses poguessin ser tan fàcils: sense justificacions, sense explicacions, sense remordiments. Simplement volant i essent lliure.

En començar a baixar les escales que m’havien de dur a la meva meta em vaig creuar amb una dona amb posat estranyat i que xiuxiuejava paraules inintel·ligibles. Jo no tenia cap interès a conversar-hi, però ella, en veure’m, no ho va poder evitar.

—Ai, maca, avui el metro està estrany…

—Què vol dir?

—Que no hi ha ni una ànima! Encara no ho havia vist mai, això, en els meus vuitanta-dos anys de vida…

El que a ella la ruboritzava a mi em donava una sensació de tranquil·litat i de benestar inexplicable. Si hagués gosat m’hauria posat a riure de felicitat. Encara no sé per què no ho vaig fer…

Però un cop a l’andana em vaig endur una sorpresa. Amb allò sí que no hi comptava per ben res. Hi havia una trentena de persones mal comptades que pul·lulaven sense rumb per aquells pams de terra. Duien la roba esquinçada, estaven mal ferits i tenien una mirada desconcertant i que deixava sense alè.

—Tu també els pots veure?

Era la veu d’un conductor de metro, que m’entrava per les orelles i se m’escampava per a tot el cos. Li vaig contestar amb un gest que volia ser un sí, perquè no m’atrevia a articular cap paraula.

—M’ho he imaginat… Només hi ha dos tipus de persones que poden fer-ho: els que treballem aquí, perquè hi convivim cada dia, i els que volen acabar igual que ells.

—Vol dir que…

—Sí, tots van decidir suïcidar-se aquí. Però ja veus que no han aconseguit la llibertat que tant devien anhelar, perquè continuen a Rocafort, a dins dels seus cossos i amb la mateixa pena que tenien llavors.

Em va entrar un calfred que em va mig esquerdar i sense ni acomiadar-me del conductor vaig córrer per les escales fins que la pluja i el fred es van apoderar de mi. Era hora de tornar a casa. Ho desitjava amb tota la meva ànima.

Temps de lectura: 3 minuts

0

Deixa una resposta