Com cada dimecres de primavera, quan la tarda ja començava a marcir-se, la Montse sortia a la terrassa per regar el ventall de flors que hi tenia. S’hi estava tan bé amb la calidesa que el gran astre havia deixat a l’ambient que gairebé sempre s’arromangava les mànigues tan amunt com podia i també es descordava un parell de botons de la camisa per sentir-se més còmoda i poder feinejar més a gust. Tenia testos per donar i per vendre: de totes mides, formes i colors, i cada un d’ells acotxava una planta diferent.
Sortir a abocar aigua i a arreglar la terra quan calia també comportava xerrar una estona amb la veïna del costat, la Berta. Quantes tardes havien passat fent-se confessions i rient d’autèntiques banalitats? No es podien arribar a comptar! Però des que havien posat aquella tanca de fusta per marcar bé els dos territoris tot havia canviat. La idea havia estat de l’home de la Montse, que un dia, de sobte, li va dir que havien de fer alguna cosa amb aquella falta d’intimitat, que potser ja n’hi havia prou de tantes confiances. La Montse no va entendre per què just llavors feia falta canviar d’hàbits. Però en veure que la Berta no s’hi oposava, al contrari, que fins i tot li agradava la idea, no li va quedar altre remei que accedir-hi. Va voler creure que era perquè feia pocs mesos que s’havia quedat vídua i que ja no li feia gràcia ben res, ni tan sols sortir a parlar una estona amb ella les tardes de dimecres.
D’ençà que hi havia el tros de fusta, el moment d’alimentar les plantes era molt més avorrit. No hi havia rastre de la veïna per cap racó de la terrassa: només el seu estenedor plegable semblava ser l’únic que no tenia por de continuar fent-se present. Estava carregat de roba estesa, sobretot de camises de dormir. La Montse les espiava per una petita escletxa, gairebé minúscula, que hi havia, i es meravellava amb tot el repertori que hi tenia. Com és que abans no s’hi havia fixat? Teles sedoses, de colors molt pàl·lids, amb puntes, brodats i lluentons. Es copsava la finesa de les peces només mirant-les. No va dubtar que li devien quedar la mar de bé, perquè la Berta, malgrat tenir una edat, continuava conservant la figura esvelta, com de sirena, que l’havia acompanyat des de jove. Llàstima que ara no les podia lluir davant de ningú, amb el seu marit enterrat. I durant aquells instants en què els ulls de la Montse s’entretenien amb les pinces de colors i amb el que cada una d’elles sostenia li sabien greu les injustícies que podia tenir la vida. Que la Berta no es mereixia —tan de bon veure i amb tant per fer encara!— vestir-se de solitud i de tristesa i de desassossec.
Un dels dimecres en què la Montse estava regant una petúnia, el seu home, en arribar a casa, li va fer obrir un paquet que estava immaculadament embolicat.
—Que celebrem alguna cosa?—no va poder evitar preguntar-li.
—Cal que sigui un dia especial per regalar-te això?—li va respondre amb uns ulls espurnejants i amb un somriure murri.
En aquell instant la Montse va agrair el tros de fusta que la separava de la Berta, perquè va creure que li hagués fet una mica de vergonya explicar-li el detall que acabava de rebre: una camisa de dormir de color rosa molt clar, amb una punta a la part de la faldilla, i amb uns brillants i una petita papallona brodada a cada una de les mànigues, que, afortunadament, sí que podria lluir davant d’algú.
Maleïdes les vegades que la Montse s’havia queixat del seu estimat dient-li que no era romàntic ni detallista! Si és que allò no tenia perdó… L’únic que potser sí que li hauria de fer saber al seu home és que no l’havia acabat d’encertar amb la talla.
—Tants anys i encara no em tens la mida presa! Que jo, ni en somnis, he sigut mai cap sirena.
Temps de lectura: 3 minuts
