Feia poc més d’un mes que l’Àurea havia començat aquella feina de repartidora. N’hi havia parlat un amic seu que també hi treballava i que, en part, havia incidit perquè la contractessin. No cobrava una gran fortuna —quatre euros per comanda entregada a domicili—, però aquell petit sou li permetia tenir algun que altre caprici.
Durant altres estius havia fet un fotimer d’hores en una fàbrica de plàstic i després en una d’embotits, en una gasolinera i també en un supermercat de barri. Cap de les feines no li havia entusiasmat, però mai li havia acabat d’importar, perquè se les intentava agafar amb ganes. Sabia que era quelcom totalment provisional, que quan passessin aquells tres mesos, a mitjan setembre, tornaria a la universitat i pensaria que estudiar tenia el seu què.
Aquell final de juny havia optat per portar plats preparats a les cases. La moto que li havien assignat era una de les més velles que hi havia, però no es va voler queixar. Al capdavall si havia estat l’última de la plantilla a arribar —i a més ho havia fet per bones recomanacions— trobava just que fos la que tingués menys luxes. Mentre no la deixés penjada i anés prou ràpida per fer-li guanyar els quatre euros de cada comanda ja es donava per satisfeta.
L’Àurea havia de reconèixer que mai havia demanat res perquè li duguessin a casa. Ni tan sols una pizza. Normalment se les comprava al supermercat i, si havia de fer un extra, preferia anar de restaurant. Però s’adonava que la gent tenia molta tirada a aquella pràctica, i no només els dissabtes i els diumenges, sinó que entre setmana els encàrrecs també eren generosos. Ho entenia: a ella també li feia molta mandra cuinar, i sort en tenia de les carmanyoles que li preparava la seva mare o dels productes congelats que en un tres i no res estaven llestos per servir i menjar.
Aquell divendres ja es veia que el servei seria complicat. Gairebé al mateix moment havia de portar una pizza napolitana i una quatre formatges a un bloc de pisos, un assortiment de sushi a una de les cases de la urbanització que s’estava construint a la part nova de la ciutat, unes quantes hamburgueses amb patates a un centre cívic on tenien la cuina espatllada i una paella —de veritat que la gent s’atrevia amb l’arròs amb extra de guarnició per sopar?— a un altre bloc de pisos. Dubtava que amb una hora tingués prou temps de fer la feina, perquè els quatre domicilis no eren precisament a prop els uns dels altres, però ho havia d’intentar: setze euros l’hora era un dels preus més acceptables que hi havia.
Mentre anava posant les comandes al maleter, des de l’establiment ja li van dir que hi havia un problema amb la paella d’arròs: era sense gambes. Havia sigut un error de cuina, que havien fet curt a l’hora de comprar-ne de fresques i que, a més, no en tenien de reserva. Per ser exactes en quedaven dues al congelador, de ben vermelles i fresques, però encara seria més ridícul que no posar-n’hi cap. Sabien que molta gent els demanava aquell plat per les gambes, perquè eren de les millors del mercat i perquè no les escatimaven. El cap de l’Àurea ja temia que allò li passaria factura amb aquells clients, i per això es va voler curar amb salut i a banda de repetir-li fins a la sacietat que els demanés mil disculpes també li va recalcar que els oferís un parell d’ampolles de vi blanc i una capsa de trufes.
L’Àurea no sabia en quines condicions arribaria tot plegat a lloc, perquè cada vegada havia d’entaforar més coses a dins d’aquell maleter tan minúscul. Va mirar el rellotge, va calcular mentalment la ruta que havia de fer i quant de temps tardaria per anar d’un lloc a l’altre, comptant també els cinc minuts de mitjana que li suposaria baixar de la moto, fer unes mínimes relacions públiques amb els clients, respondre alguna pregunta —amb tota l’amabilitat de què fos capaç— que li fessin, i tornar cap al vehicle. Sort que es podia estalviar tot el tema del cobrament, ja que les comandes sempre es pagaven prèviament amb targeta. Si no entre els problemes per trobar canvi, els graciosos que farien els possibles per no pagar i els personatges que abans de buidar la cartera li farien suar la cansalada amb bromes pesades, floretes o insinuacions no passaria d’un repartiment per hora. I amb quatre euros ja era sabut que no es podia anar enlloc.
Aquell vespre, malgrat ser divendres, el trànsit semblava que s’havia posat de part de l’Àurea, perquè podia circular amb fluïdesa per la carretera, sense haver-se de barallar amb altres motos i, especialment, amb els cotxes, que n’hi havia que sempre es volien passar de llestos i es creien ves a saber què per anar a sobre de quatre rodes. Les pizzes, el sushi i les hamburgueses amb patates eren a lloc. Sense queixes. Tot havia anat correctament. Només faltava l’arròs, i això sí que la feia patir una mica, perquè en funció de l’exigència dels comensals no tenia clar que el vi i les trufes poguessin substituir les gambes. L’Àurea, inconscientment, es va posar a suar. Si no hi havia el producte estrella potser els ho havien d’haver advertit en el moment que havien fet la comanda i no pas voler-ho tapar amb un parell de regals. Ja es preparava per a l’escridassada… I el pitjor és que els hauria de donar la raó. El client sempre la tenia i, en aquell cas, encara més.
Quan va tocar al timbre, amb cautela i molt de temor, no la va anar a obrir ningú. Va insistir, perquè es va adonar que a dins hi havia música i que de segur que per això no l’havien sentit. Va trucar amb ganes, quasi com si li anés la vida, i, finalment, va veure les quatre persones a l’altra banda de la porta. L’Àurea va quedar perplexa, perquè no es creia allò que tenia al davant, i per això va moure els ulls, i el cap i tot, unes quantes vegades per assegurar-se que no s’ho estava imaginant. Els dos homes i les dues dones que l’havien sortit a rebre no podien parar de riure de la cara que feia ella.
—Potser la setmana que ve haurem de buscar unes disfresses més discretes per al nostre sopar. Amb les de gamba em sembla que ens hem passat!
L’un ho va dir i els altres tres no van poder parar de riure. En qüestió de segons aquelles rialles van ser més fortes que la mateixa música i fins i tot més estridents que aquell vermell-taronja que duien a sobre i que els feia de segona pell.
L’Àurea, quan va abandonar el pis, també ho va fer amb un somriure dibuixat al rostre. Amb els nervis s’havia oblidat d’entregar-los les dues ampolles i les porcions de xocolata, i tampoc no els havia donat cap mena d’explicació ni de disculpa. Estava convençuda que a aquella colla no els importaria gens que l’arròs que havien demanat no tingués ni una sola gamba. Que fàcil que era en ocasions guanyar setze euros l’hora. I mentre ho pensava desfilava amb la moto per la carretera ben feliç, com si de tan nova l’hagués acabat d’estrenar.
Temps de lectura: 6 minuts
