Cada divendres a la tarda després de plegar de l’Ajuntament, on treballa de tècnic de cultura, el Martí inicia el seu covard trajecte cap a l’oblit, encara que cada cop que ho intenta és totalment debades, perquè el record vital de la Marta, la seva companya, torna al seu present d’una manera cruel, distorsionada, barroera, que frega la paranoia.
El primer que duu a terme és respirar ben profundament ans de baixar el darrer esglaó de la seva oficina i aterrar a la catifa de llambordes grises, brutes i opaques que han pervertit aquell carreró del casc antic de la ciutat. Un peu. Ara l’altre. Ja hi som.
La primera passa sempre és la més complexa, la més dura i la menys agradable. El segon pas ja és una mica diferent. Com que el Martí ho sap del cert, el seu enuig és un pèl fals, però ja l’hi està bé per tal d’escalfar la seva deprimida ànima. No recula. Continua endavant fins que té a tombar la primera cantonada.
Ha canviat d’illa i tot continua igual. Les mateixes cares. Els mateixos rètols. La mateixa amargor. En Martí està esdevenint un nàufrag de quitrà enmig d’un desert neutre on ningú no es mira, on ningú no estima. Però la primera esgarrapada a les entranyes sempre l’enxampa amb el cap encara una mica més cot de l’habitual. Ja és aquí, pensa. La Marta… Mai no em deixarà en pau, oi? Ni ho sap ni ho vol saber. S’ha acostumat a aquell terror urbà. Mai més no serà feliç, assumeix. ¿Per tant, què més dóna que la seva exparella vulgui acompanyar-lo cada divendres en aquell camí a la penombra?
Ara sí que ja comença a sentir-se prou malament. Ser conscient que unes ungles et rebreguen l’eix de la columna és molt plaent quan la persona que t’ho està fent és viva. La Marta, emperò, va morir fa tres mesos en un atemptat terrorista dels espanyols a l’estació de Sants; el Martí, malauradament, va sobreviure’n i ara malviu el dia a dia, la nit a nit, un malson rere un altre. Reconeix que ha estat temptat de treure’s la vida unes quantes vegades. Però no gosa no encertar-la i que al final del viatge no hi sigui la Marta tot esperant-lo amb les cuixes obertes i la mirada de zel.
Una llengua àcida s’endinsa pel seu llombrígol. No tindrà més remei que patir una erecció. Ell encara és humà. Ella ho sembla cada cop més. És com fer l’amor amb un ésser estrany, reflexiona el Martí. Tant de bo s’ho haguessin passat tan bé en vida. El primer botó dels texans tiba. Una primerenca taca de flux masculí s’intueix al bell centre dels bòxers arrapats que sempre porta per anar a treballar. La Marta era una dona prou activa sexualment, però la imaginació sempre la hi posava ell. Ara tot ha canviat.
Continua essent un vianant més, anodí entre l’escudella humana que bull el preàmbul d’un cap de setmana de tardor. Però ell sap que allò encara no s’ha acabat. Ara ve el millor. La Marta és constant. La Marta no té res millor que fer que estimar-lo des de molt lluny, però a l’hora ben a prop, a fregar del seu esperit esquinçat.
En aquest punt ja no sap si és llengua, capcirons o natges. El plaer és brutal, immens, plusquamperfet. El somni eròtic de qualsevol persona en directe i davant de tothom que sigui capaç de capir-ho. El Martí està del tot sorprès, excitadíssim, a punt de fer vessar el seu orgull masculí, malgrat el públic cec que no entén re però que tampoc no fa cap esforç per comprendre-ho.
Encara que prova de no deixar-se anar del tot, no té més remei que cedir davant l’inevitable: un torrent de plaer que el deixarà moll des del serrell fins als turmells i que li il·luminarà l’esguard.
En aquell precís instant, sona el seu mòbil. Ell no té amics ni família, no sap qui pot ser. Segurament deu ser un comercial pesat que el pretén mudar-lo de companyia. Número desconegut. Ho veus? Ja t’ho deia jo…
No se sent bé. No hi ha bona cobertura. Un soroll metàl·lic li ha impregnat l’oïda. És una noia. I es diu Marta.
—Hola…
—Sí?
—Sóc jo…
—No et sento bé… Qui?
—Carinyet…
No podia ser. De cap de les maneres. Allò no podia estar ocorrent.
—Em sembla que t’has equivocat de número.
—Martí…
Era ella. Però com?
—T’agrada el que t’estic fent?
L’erecció havia tornat, in crescendo.
—Per què ho fas? Jo no t’he demanat re…
—Perquè t’estimo. Perquè t’enyoro. Perquè em fa sentir viva.
—On ets, Marta?
No sabia si plorar o riure. Però el que té claríssim és que la seva fava és a punt d’esclatar.
—A tot arreu i a cap lloc en concret. Només vull donar-te plaer…
—Et trobo tant a faltar… —brama desconsolat el jove vidu.
—Sempre em tindràs al teu costat. Sempre. Però no em pots deixar sola, Martí. No ho permetria.
—No t’entenc…
—No desfacis el camí. Continua endavant. Jo et guiaré. No has de patir per re.
—Però és que vull veure’t, abraçar-te, donar-te petons…
—No pot ser, Martí. Ho sento. Aquestes són les regles. No vinguis i jo sempre estaré amb tu. D’acord?
L’escorreguda li ha arribat als genolls. L’orella continua absorta, no obstant.
—Sí…
—Molt bé, així m’agrada… Doncs ara ves a casa, neteja’t i pensa en mi. Ho faràs?
La conversa s’ha tallat. El mòbil està gelat. El so de metall ha finit. La Marta se n’ha anat.
Li mancaven només un centenar de metres per arribar a la primera parada de metro que el portaria a la seva llar. Faria el que li havia dit l’amor de la seva vida. Ell no era ningú per contradir-la. Ell ja no era ningú en aquell món fosc, sense sentit i curull de melangia. Tan sols esperaria que la Marta li donés permís per reunir-se amb ella. Mentrestant, continuaria gaudint d’aquella violació fora dels límits cada divendres. Era el seu premi, encara que també el seu càstig. Viure és una dualitat, afirma el Martí. Confia que morir-se sigui més diàfan, saludable i honrat.
Els esglaons ja no són el que eren…
FI
Temps de lectura: 5 minuts
