Malauradament, la seva xicota no se n’havia sortit. Ningú no li havia comentat ni fava vers l’estat en què havia derivat l’Alícia després d’assumir l’impacte contra la traïdora blancor de la vall. Un dia que, per fi, prenien la decisió d’escapolir-se dels gratacels i raure enmig de la salvatge, gèlida i cada cop més centreeuropea Andorra, i la malastruga havia cisellat el futur de la seva estimada promesa. Tan sols havien pogut estar un parell d’hores tot gaudint dels revolts, els massissos avets i la pluja blanca que els glaçava els pensaments. Però ara ja poc importava la natura en la seva estroncada vida. L’Alícia era morta i ell no ho havia sabut impedir.
En Mallol, el xicot de la difunta, no podia aturar la cataracta de llàgrimes que li provocaven una visió totalment distorsionada de la veritat. Mentre esperava que algú es dignés a revelar-li què carai li havia ocorregut, amb exactitud, a la seva xicota, el noi s’empassava els planys amarat per un silenci tan perfecte que li recordava el que es podia inhalar als tanatoris. Encara no havia tingut temps ni de mudar-se. Així doncs, en Mallol encara vestia l’uniforme d’esquiador ocasional de cap de setmana; el mateix vestuari que lluïa la seva estimada Alícia, l’única dona que li havia fet el suficient pes per plantejar-se compartir els mals endreços plegats. I tot just quan ja somiaven dates, viatges i un decàleg rodó de felicitat, ella s’havia evaporat del seu calendari etern.
No podia recordar amb pèls i senyals com havia anat la topada. Des de feia una estona que una repel•lent migranya l’impedia pensar amb el ritme habitual. Patia una d’aquelles sensacions que no has sofert mai, però de les quals tothom n’enraona. Empatia, en deien els psiquiatres. Amor, en deia ell. Raonat això, en Mallol se la va tornar a mirar. Més atractiva que maca, més intel•ligent que llesta, més revolucionària que extremista. Se l’estimava de sempre, des d’aquella tarda de cafè col•loquial que un conegut d’una amiga de sa cosina segona la va fer seure a la cadira del costat. T’estimo, li va confessar amb la mirada. Jo també, va entendre amb el primer somriure.
No podia comprendre pas com era possible que encara no s’hi hagués apropat ni cap metge, ni cap infermera, ni cap familiar, ni d’ell ni, sobretot, de l’Alícia. I els seus futurs sogres? De debò, era incomprensible que cap de les innombrables persones que s’havien estimat l’Alícia no hagués fet, encara, acte de presència. Inversemblant de totes-totes.
Al cap d’una imprecisa estona, el mal de cap s’havia mudat en un pessigolleig que li voltava pels braços i les cames, per les tripes i pels genitals, pel cabell i per la llengua. Devien ser els primers efectes secundaris del disgust. Si tingués sort de trobar-se algú amb bata blanca, li podria demanar alguna píndola que altra…
Però el que va descobrir darrera de la mampara que acomplia funcions asèptiques al voltant del cos de la seva companya no va ser la figura d’un entès en medecina, sinó un personatge molt més singular.
—Hola, Mallol. Com et trobes?
—Bona nit…
Era un parell de dits més alt que ell, tenia el cutis més net que recordava haver vist en un home i vestia amb elegància però sense lligadures de sastre. Fins aquí, tot molt normal. Ara, hi havia dos detalls que el van acabar de marejar: l’aroma a encens que l’embriagava de cap a peus i les dues immenses ales que duia cosides a l’esquena.
—Preparat? —li preguntà sense obrir la boca el nouvingut.
—No t’entenc… —va limitar-se a articular un desencaixat Mallol.
—Aviat la vindran a recollir, ja no cal que pateixis més per ella, t’ho juro.
—Però com vols que la deixi tota sola? —es defensà atacant d’immediat el xicot, cada vegada més desesperat per comprendre tot el que estava passant en aquella solitària habitació d’hospital.
—Se’n sortirà, et dono la meva paraula. Al començament et trobarà molt a faltar, plorarà el teu record cada nit, però arribarà un dia, i no trigarà gaire, que es llevarà i tot serà, més o menys, com abans. D’acord, Mallol? —va insistir el visitant, mentre tornava a gesticular un somriure tan carinyós que et feien venir ganes d’abraçar-lo.
—Però és que jo no sé què és el que ha succeït… No ho acabo d’entendre… Encara no m’has dit qui ets, oi?
—No puc dir-te el meu nom perquè no en tinc —va justificar-se l’ésser alat—, però si m’acompanyes fora un instant de no-re ho comprendràs tot. Què me’n dius, Mallol?
Trobar-se cara a cara amb algú que et parla directament a la closca imaginària fou l’excusa ideal perquè el noi acceptés l’oferta de l’estrany aparegut. Quan va creuar la porta de l’habitació, però, ja res no podia ser igual que un segon abans.
—Ho comences a entendre, Mallol? —li va qüestionar el seu àngel de la guarda.
—Sí… —va sincerar-se el noi, en ple trànsit.
—Morir-se no és tan dolent com sembla des del cantó de la vida. T’ho passaràs força bé, fes-me cas. A més, tingues en compte que hi ha una cua de gent que desitja saludar-te des de fa un munt de temps.
—M’ho imagino… —continuava plorant, desolat, en Mallol.
—Tanca els ulls i dóna’m la mà. Quan els tornis a obrir, ja no seràs capaç de sentir-te malament per re. T’ho asseguro. Som-hi?
—I l’Alícia? —va insistir l’enamorat, per darrer cop abans del seu definitiu viatge.
—T’estimarà sempre, no hi donis més voltes, vols?
—I per què no me’n puc anar amb ella? —li preguntà un plorós Mallol,
—Encara no ho has entès del tot, veritat?
El silenci va ser acceptat com la solució idònia al dubte de l’àngel.
—Ella no està morta, Mallol.
—Però si jo…
—Vas ser tu el que va xocar contra la roca i vas morir a l’acte. Ella només té un parell de cops a les cames i un tall a la galta. La resta del dolor és d’amor. M’has entès ara?
—Vull anar-me’n ara mateix… Ja no ho aguanto més… És tan maca…
—Tanca els ulls, respira tres vegades i no pensis en re…
FI
Temps de lectura: 5 minuts
