Feia dies que es plantava al davant de l’aparador i es mirava el conjunt. Era realment preciós. La faldilla, força curta, tenia una tonalitat grisosa i estava farcida de brodats que semblaven rams minúsculs de flors. La camisa, amb un caient que no aconseguien ni les estalactites més perfectes, era del color de les perles. I llavors hi havia la jaqueta, ben groga i amb un tacte que fins i tot el vidre de la botiga deixava traspuar que era de pell de préssec.
El problema, és clar, era el preu. Excessivament desorbitat. Quantes hores extres hauria de fer a la cadena d’envasat de la fàbrica per poder-se permetre aquell luxe? No volia ni comptar-ho, però les tres peces quedarien tan boniques al damunt del seu cos prim i estirat…
Al final, la seva mare, veient-li aquelles espurnes als ulls que no recordava d’ençà que era una criatura, va accedir a comprar-li faldilla, camisa i jaqueta. I fins i tot hi va afegir unes sabates negres, com el mateix carbó, que a parer seu hi quedaven que ni pintades. No va voler per res del món que li prometés tornar-li els diners. Veient-la feliç —la dèria de les progenitores!— deia que es donava per ben pagada.
I així va ser com posar-se aquell conjunt va deixar de ser un anhel per esdevenir una realitat. Però ben aviat van arribar els problemes, i és que cada cop que es vestia amb aquella roba tan exquisida alguna n’hi passava: una errada monumental a la feina, una discussió de traca i mocador amb la seva parella, una avaria al cotxe, una fuga d’aigua o un electrodomèstic malmès a casa, una contractura a l’esquena, un herpes labial, una infecció d’orina…
Era deixar que el teixit entrés en contacte amb la seva pell i, al cap de poc, l’espectacle estava servit. Durant un temps va resistir-se a abandonar aquell bé de Déu, però l’onada de desastres va anar en augment i no va quedar cap més solució que prescindir-ne. Ho va regalar a la seva mare, abans que relegar-ho a l’armari, i la dona, amb aquella decisió, no podia estar més eufòrica. Li esqueia tant aquella roba! I el que era millor: cada vegada que se la posava tenia algun un cop de sort.
Temps de lectura: 2 minuts
