fbpx
La revista més vital

Les tres peces de roba

Feia dies que es plantava al davant de l’aparador i es mirava el conjunt. Era realment preciós. La faldilla, força curta, tenia una tonalitat grisosa i estava farcida de brodats que semblaven rams minúsculs de flors. La camisa, amb un caient que no aconseguien ni les estalactites més perfectes, era del color de les perles. I llavors hi havia la jaqueta, ben groga i amb un tacte que fins i tot el vidre de la botiga deixava traspuar que era de pell de préssec.

El problema, és clar, era el preu. Excessivament desorbitat. Quantes hores extres hauria de fer a la cadena d’envasat de la fàbrica per poder-se permetre aquell luxe? No volia ni comptar-ho, però les tres peces quedarien tan boniques al damunt del seu cos prim i estirat…

Al final, la seva mare, veient-li aquelles espurnes als ulls que no recordava d’ençà que era una criatura, va accedir a comprar-li faldilla, camisa i jaqueta. I fins i tot hi va afegir unes sabates negres, com el mateix carbó, que a parer seu hi quedaven que ni pintades. No va voler per res del món que li prometés tornar-li els diners. Veient-la feliç —la dèria de les progenitores!— deia que es donava per ben pagada.

I així va ser com posar-se aquell conjunt va deixar de ser un anhel per esdevenir una realitat. Però ben aviat van arribar els problemes, i és que cada cop que es vestia amb aquella roba tan exquisida alguna n’hi passava: una errada monumental a la feina, una discussió de traca i mocador amb la seva parella, una avaria al cotxe, una fuga d’aigua o un electrodomèstic malmès a casa, una contractura a l’esquena, un herpes labial, una infecció d’orina…

Era deixar que el teixit entrés en contacte amb la seva pell i, al cap de poc, l’espectacle estava servit. Durant un temps va resistir-se a abandonar aquell bé de Déu, però l’onada de desastres va anar en augment i no va quedar cap més solució que prescindir-ne. Ho va regalar a la seva mare, abans que relegar-ho a l’armari, i la dona, amb aquella decisió, no podia estar més eufòrica. Li esqueia tant aquella roba! I el que era millor: cada vegada que se la posava tenia algun un cop de sort.

Temps de lectura: 2 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close