La Mariona sempre havia estat una noia molt intuïtiva. De ben petita, quan anava a la llar d’infants del barri, les monitores explicaven als seus pares que era una nena especial, a voltes estranya fins i tot. Els seus progenitors mai no havien donat cap importància als fets rars que narraven les treballadores del centre educatiu, perquè ells també eren una mica estranys, com a mínim per a la majoria dels éssers humans. Ells practicaven la santeria des de feia un munt d’anys, quan van haver de contactar amb un santer del Maresme per tal que els tragués del cau on hi eren immersos des que es van arruïnar a finals del 2008 quan l’empresa cultural que havien fundat es va fondre amb els seus estalvis, les seves propietats i les seves il·lusions i esperances de compartir amb el món sencer la seva saviesa i competència en totes les arts.
Àdhuc els pares de la Mariona tiraven el tarot i les runes, feien anar el pèndol i estudiaven la signatura de la gent que els ho demanaven. No ho feien per guanyar-s’hi la vida, només per ajudar els altres, com algú els havia ajudat a ells quan més ho necessitaven. S’ha de ser agraït en aquesta vida, sempre l’hi predicaven a la Mariona els seus pares. I els donava tota la raó.
Però ella havia anat una mica més lluny que els seus estimats mare i pare. Algú, fins i tot, la podia anomenar mèdium, vident, sanadora. Ella només es deixava portar quan els éssers del Més Enllà la cridaven i obeïa aquelles ordres que tan sols pretenien fer el bé en aquest planeta.
Però tot es va complicar quan el pare d’una amiga seva la va saludar al centre comercial Diagonal Mar, on ella hi anava a dinar cada dia durant el parèntesi laboral. Per donar exemple per la crisi que encara no s’havia acabat ni de bon tros, la Mariona es comprava un sandvitx, un refresc energètic i algun complement alimentari el més sa possible. Un cop abonada la compra, s’instal·lava en un dels bancs del recinte, tot provant d’aconseguir un grau suprem de tranquil·litat i desconnexió.
A la plaça on hi construeixen cada Nadal el tinglado per als nens i nenes que encara creuen en la innocència de la raça humana, hi transitava el Manel, el pare de la seva amiga. Ella no s’havia adonat de la seva presència perquè estava totalment absorta en digerir i assaborir el dinar, però ell sí que l’havia detectada arraconada de la munió que passejava amb compres que no es podia permetre i un somriure fal·laç al rostre, d’aquell que mostra una vida però en pateix, en realitat, una de ben diferent.
Així doncs, la Mariona va alçar el cap i va dirigir la seva mirada cap al Manel. Aquest la mirava des del llunyedar però amb l’esguard esmaperdut, dilatat, tot divagant entre una boira esfilagarsada que no entenia però que el comprenia des de les celles fins a les ungles dels peus. Ell li somreia sense esma però tot sabent que era el que tocava en aquell confós instant. Ella, emperò, per desgràcia sí que comprenia el que estava ocorrent. Millor dit, el que era a punt de succeir.
I així va ser.
La Cèlia, la filla del Manel, li va enviar un whatsapp perquè no es veia en cor de comunicar-li la tragèdia de veu. Tot seguit, la Mariona va enviar un mail a la feina informant que no podria anar a treballar el dia següent, perquè li havia sorgit una desgràcia familiar. Ho compensaria amb un dia de vacances de tants que li devien.
De camí al tanatori, va parlar amb els seus pares i els va informar de la mort del pare de la seva millor amiga. Ells no van saber què dir-li perquè eren conscients, perfectament, del que estava passant, pel que estava passant la seva estimadíssima i única filla. Ells no tenien aquell do, però la Mariona sí; i cada dia anava a més.
Va arribar al tanatori al vespre, quan la fosca ja s’intuïa al firmament i la Lluna començava a mostrar la seva plenitud i poder habituals. Un xiuxiueig trist li va marcar el camí fins a la sala on hi restava el cos sense vida del Manel; no li va caldre consultar la pissarra de recepció. Una flaire de bàlsam d’afaitar la va marejar uns segons, el temps suficient perquè la Mariona respirés pregonament tres cops i resés a tots els seus protectors que la protegissin en aquella visita, en aquell encontre, en aquella nova experiència espiritual.
Sempre li feien cas. No li havien fallat mai. Ella era genuïna i geniüda. I tots ells ja ho sabien d’antuvi.
La Cèlia estava asseguda al costat de la seva desconsolada mare, la Mari Carme, la vídua que ja no podia plorar més. El seu únic home acabava de morir d’una embòlia cerebral i ella també volia morir-se. Però tenia una filla, la Cèlia, i un fill, el Jan, i no podia fer-los aquell monstruós lleig. La vida continuava per als altres. La seva, no obstant, ja s’havia acabat. Com la vida del seu estimadíssim marit. Descansi en pau.
Amén, va pensar cap endins la Mariona a dues passes ja de la seva amiga. La Cèlia es va aixecar com va poder del llarguíssim sofà i, amb la mirada negada de pena, va abraçar-se a la seva companya de l’ànima i va desfogar la seva consternació acumulada des que una metgessa d’urgències de Sant Pau els havia confirmat la sospita.
La Mariona intentava, en debades, calmar l’esperit dissortat de la seva amada amiga, però no podia deixar de mirar i escoltar l’efímer Manel que deambulava per l’estança com un felí condemnat dins la gàbia d’un zoològic. El Manel s’havia afluixat el nus de la corbata i els cordons de les sabates. El dol no li sentava gens bé. Però encara menys la tremolor de la ignorància del que havia de succeir a partir d’aquell moment. Ella creia saber com procedir-hi, però com que era el primer cop oficial a la seva trajectòria esotèrica, lògicament, tenia els seus minsos dubtes. D’immeditat, va pensar en què li haurien aconsellat els seus pares. Escolta les veus del teu cap, elles et guiaran. I, una vegada més, els va fer cas.
La Mariona va deixar anar la seva amiga, la va mirar fixament, li va oferir un somriure empàtic i ben franc, i li va dir:
—Vaig un moment al lavabo, ara torno.
Tots els presents es van quedar on eren.
Excepte un.
No hi havia ningú al bany de noies. Millor. El numeret que era a punt de tenir-hi lloc demanava màxima discreció. Tothom no està preparat per a la veritat. La Mariona va entrar al darrer vàter i es va asseure damunt la tapa, un cop eixugada i mig netejada amb paper higiènic, el poc que quedava al porta-rotlles. No va posar-hi el pestell, emperò.
Va entrar-hi sense avisar, amb la confiança d’haver estat una mena d’oncle favorit tots aquells anys. I ella l’hi va permetre.
Els seus ulls havien mudat de color. S’estava començant a convertir. Ja no era vell. Ja no estava malalt. Era la seva essència, perfecta, atemporal, fins i tot asexuada.
Cap dels dos interlocutors va parlar. De fet, no podien. A ella no l’hi estava permès. Ell ja no tenia veu pròpia ni mecanismes físics per exercir-la.
La telepatia entre dimensions va fer la resta.
—No sé, exactament, com puc ajudar-te…
El Manel se la va mirar sense el seu esguard original i va connectar-s’hi de la mateixa manera.
—Jo tampoc. Però no paren de dir-me que he de parlar amb tu. Encara que no sé de què…
Quin marró, va pensar la Mariona. Quina responsabilitat. Quina prova de foc. Era el seu deure donar un cop de mà a tots aquells que ho poguessin necessitar, ja estiguessin vius o no.
—Tens clar el trànsit?
—Més o menys.
—Veus alguna llum al final del túnel?
—Sí, però està com apagada, o lluny… No ho acabo d’entendre…
La Mariona creia intuir per on anaven els trets.
—A qui trobaves a faltar més quan tenies cos i consciència?
—La meva mare. El meu gos. Només ells dos…
Era un començament, va pronosticar la Mariona, tota concentració davant d’aquella demostració de talent sobrenatural.
—Bé, doncs busca’ls. Pregunta per ells. Crida els seus noms en silenci. Només ells poden escoltar-te en aquest instant, Manel. Creu-me.
Quan un és mort ja no existeix el temps i no el pot sentir. Però la Mariona sí que ho sentia tot i li va semblar que havia passat moltíssima estona des que havia formulat la pregunta al pare de la Cèlia.
—No veig re, no escolto re… M’estic espantant…
—Paciència. Ara només et cal esperar. No tens cap pressa, recorda.
Era del tot cert. El Manel semblava que començava a acceptar les noves condicions del seu destí.
El lladruc el va sentir de bones a primeres. Va notar com un ésser esquifit i pelut li llepava les pestanyes i el pírcing del llavi.
Tot ell es va il·luminar com un avet nadalenc. El seu estimat i enyorat fill de quatre potes hi era present.
Hi faltava algú, nogensmenys. Una aroma a Mediterrani va fer acte de presència en aquell atapeït habitacle. La senyora Pítia acabava d’arribar.
El plor d’un fill sense mare només és equiparat al d’una filla sense pare. Ella encara no havia hagut de patir cap d’aquests tràngols, i confiava no fer-ho fins al cap d’un munt d’anys. Tota l’estança era lluminosa. Se sentien petons, abraçades, gemecs, llàgrimes, singlots arreu. Allò era l’amor majúscul, sense fronteres, sense condicions. El que diferencia la raça humana de la resta de mamífers.
El rol de la Mariona havia conclòs. Ara només calia acomiadar-se com els déus manen.
Va obrir la porta amb total naturalitat, sense girar-se en cap moment. Ja no calia. Tot estava bé. Tots estaven bé. I ella, millor que mai.
De tornada a la sala del tanatori, on s’hi estava la carcassa caducada del Manel i mentre esperava trobar-s’hi els seus pares que ja devien estar de camí, el seu mòbil va vibrar. Ella juraria que l’havia posicionat en silenci tot just arribar a l’avantsala del cementiri i del crematori. Era la Cèlia. Devia estar amoïnada per la tardança. Li sabia molt de greu, però el primer era el primer.
—Mariona…
Estava plorant. Comprensible.
—Ja hi vaig, carinyo. Perdona, però és que m’he trobat una mica malament al lavabo…
—No sé de què em parles, ara…
La Mariona no entenia pas aquella reacció.
—Et truco per dir-te que el meu pare acaba de morir.
Com? Què? Llavors?
—Som al tanatori de Sant Andreu. A la sala 1…
Ja sabia perfectament no s’estaven. Però si ella ja hi era… Allò sí que era del tot insòlit.
De cop, s’hi van connectar en remot els seus pares.
—Mariona, ja saps que ets especial. I a les persones com tu els passen coses que no sempre es poden comprendre.
Dit i escoltat, la Mariona, ara sí, va sortir de casa i va agafar el primer taxi lliure de la tarda. Aquell cop volia arribar-hi a l’hora.
FI
Temps de lectura: 10 minuts
