Hi ha una atracció misteriosa, magnètica, que els mena a la fira. És com un imant sensorial: el ritme de les llums, les músiques simultànies que competeixen entre elles, el baf que s’eleva de les fregidores… Tot forma un conjunt indivisible que els crida com les sirenes de la llegenda. De lluny, la fira se sent, es veu i els captiva. Les sirenes diuen que cantaven encisadorament i harmònica, i que els mariners que els hi passaven prop hi queien sense remei. La fira, no: és tot el contrari: estridència, caos, arítmia. I, tot i això, és impossible negar-s’hi. Una volta dins, els sentits no són prou hàbils i no arriben a destriar cada estímul. Quan proven de parar atenció a un so o acció concrets (el clàxon que anuncia el canvi de viatge, la veu nasal i amplificada del venedor de bolletes de la rifa, el moviment circular de la granera de la bruixa del tren abans d’espolsar-li el cap a algú…), una altra distracció igual de colpidora els fa girar la cara i desviar-ne l’esguard. La fira com a mescla d’estímuls aparentment inconnexos que formen un tot informal. Barreja sense ordre, sense rèplica, sense simplificació, que no és de cap manera la suma de cada part. No cal que busquen cap fórmula que concrete o descriga la raó de tot plegat.
Com qui no vol, pugen a un cotxe dels autos de xoc després d’haver passat per la taquilla. Fiquen la fitxa per la ranura dins la panxa del cotxe. I quan la sirena dóna l’ordre i comença el viatge, el corrent elèctric s’activa i circula des de la pista metàl·lica a través d’una guia o pica que contacta la malla del sostre. Instantàniament la força elèctrica mou el cotxe (primer ingovernable) que, a poc a poc, es deixa dominar i hi traça circuits invisibles. Que no els deu moure a ells també, l’electricitat? ¿No deu ser que la càrrega ambiental els entra pel cap prop del bescoll, els baixa per la columna i acaba eixint pel peu que prem el pedal? Les purnes salten per un mal contacte i socarren l’aire que entra pels narius i els fa olor de metall carregat i aïllador cremat. Les papil·les de la llengua també en senten el gust. Gust de motor elèctric en funcionament, d’arc voltaic, de llamp de tronada. Les llums de l’atracció centellegen com si volgueren seguir el ritme de la música. Però no poden, van descompassades. Tots els estímuls, alhora, els activen els sentits d’una manera indestriable i, impel·lits per l’energia elèctrica, busquen la topada amb els altres híbrids cotxes-persona, màquines humanes o humans elèctrics. Els acacen, fugen dels altres, colpegen la goma protectora, se sacsegen amb l’espenta traïdora, ressegueixen les mirades còmplices o desafiadores.
Ixen de la pista en acabar el viatge, mig torbats, abraçats, reviscolats com frankensteins. Amb les cames que no hi volen respondre, encara connectades per un fil immaterial al pedal del cotxe. Miren al seu voltant per a deixar-se seduir per alguna altra atracció: les escopetes, la muntanya russa, el túnel del terror, la sala dels espills… L’electricitat omnipresent que tot ho ompli i ho satura. Per un instant, observen com a observadors exteriors. Pensen que han fet ben fet de vindre-hi, de deixar els succedanis per a un altre dia. Però el distanciament virtual no dura gaire. No pot perllongar-se. L’estímul elèctric és massa potent, massa encisador, massa real. Quina és l’ànima de la fira? ¿El seu impuls vital? Què els mou i què els atrau? Com és que se’n riuen inconscientment?
Temps de lectura: 3 minuts
