Els nascuts en la dècada dels noranta vam ser sabedors, d’una manera o d’una altra, de la tragèdia del càmping Els Alfacs, a Alcanar, que va tenir lloc l’11 de juliol de 1978. Uns vint anys després, quan les televisions seguien emetent reportatges d’aquella bola de foc que arrasà tot senyal de vida humana, que feu bullir la mar a uns dos mil graus centígrads, que pintà de roig, de negre i de devastació aquell territori tarragoní, els pares ho recordaven i ens ho recordaven: una de les majors catàstrofes evitables.
Perquè sí, la tragèdia —com tantes d’altres tragèdies; ho acabem de veure amb la DANA—, s’haguera pogut evitar: si el camió de l’empresa Enpetrol haguera respectat la quantitat de tones de propilè líquid permesa (se’n transportaven entre 23 i 25, quan el màxim n’eren entre 19 i 20) o si haguera disposat d’una vàlvula de sobrepressió; si haguera circulat per l’AP-7 i no per la N-340, a tocar del paratge; si els responsables del càmping hagueren limitat l’aforament a les 300 persones establertes i no hagueren obert les mànegues fins a les 800; si; si; si; si… Tots els condicionals, però, tenen el denominador comú dels diners, de l’estalvi dels maleïts diners per intentar guanyar-ne molts més.
Els fets d’Els Alfacs, quasi mig segle després, s’han literaturitzat de la mà de la dramaturga Clàudia Serra (Alacant-Sueca, 1996), que ens regala Un estiu, text teatral amb què guanyà el 29è Premi Ciutat de Castelló de Teatre el 2023 i que li’n comportà la publicació a càrrec de l’Ajuntament de Castelló. Ara, però, s’ha reeditat en el segell Sembra Llibres, amb una magnífica i prolèptica coberta d’Ignasi Font i un epíleg clarificador de Xavier Hernàndez. En la peça, la família principal, que consta del pare, el Pep, de la seua parella, la Laura, i dels fills d’aquell, el Martí, l’Aleix i el Toni, ens permet viure en primera persona els dies
previs d’aquella explosió.
Són justament aquests, els nens, la gràcia i la innocència que traspuen, els autèntics protagonistes de l’obra. Porten la veu de la història; coneixem els esdeveniments a través dels seus ulls, tant pel que expliciten com pel que, com a xiquets, només són capaços de descriure sense dobles sentits; i saben crear escenes divertides que, entre tanta misèria, ens trauen algun somriure. Com quan l’Aleix parla «com un senyor gran» i el Martí li ho recrimina. O quan la Laura i el Jean, el fill adolescent de la família veïna de francesos, «parlen del cafè, però és com si no estiguessin parlant del cafè».
Tanmateix, projecten una radiografia de la societat masclista i misògina de l’època. Som en uns anys anteriors a l’aprovació de la llei de divorci; hi ha una mare fugada titllada, per part del pare —que és «l’únic que sembla que la recorde»—, de desequilibrada, de no haver sabut «mai quin és el seu lloc com a dona», de «mala mare», de «cabra boja». Tenim la Laura, una jove que cau rendida als encants del Pep, i que abandonarà tots els seus somnis per acabar servint-li de minyona, atés que ell és qui porta els diners a la llar (paradoxalment, per això se’n salva, per no ser al càmping en el moment clau). I també tenim el racisme i la xenofòbia que desperten en ell els veïns francesos, un racisme i una xenofòbia basats, entre altres motius, per la distància idiomàtica. Sí: el Pep seria el que ara en diríem un «cunyat», l’oncle llunyà de Conca que arriba a la comunió d’una cosina i amolla una tirallonga d’acudits contra les dones, la parenta i la sogra.
I tot això, la fotografia social, la construcció i la caracterització dels personatges, el paisatge cremat i socarrimat de fons, la crítica al salvatge sistema econòmic, és fruit del treball i, sobretot, del talent —o del talent i, sobretot, del treball, tant se val l’ordre dels factors ací— de Clàudia Serra. Agafar una situació, una anècdota d’aquest món podrit, d’aquesta societat malaltissa, d’aquest capitalisme ferotge, i fer-ne una història que mantinga el lector (o l’espectador, quan se’n fa la funció) enganxat fins a la darrera pàgina (o fins al darrer segon) no és gens fàcil. Serra hi reïx, de sobra, una volta més, com ja havia fet amb Una carretera sense arbres (Sembra, 2024) i com ja està fent amb Llibre de meravelles (Onada, 2024). I hi triomfa, en aquesta crítica social, defugint el «drama», amb pinzellades d’ironia i, en algun punt, d’humor, com hem apuntat.
Un estiu s’ha de llegir i s’ha de pair. I s’ha de tornar a llegir i s’ha de seguir paint. I, si se’n té l’oportunitat, s’ha de veure. Les noves generacions —aquest llibre és, justament, l’elegit per a l’edició del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves del 2025, cosa que, d’altra banda, en posa de manifest la qualitat literària— han de conéixer la desgràcia del càmping d’Els Alfacs; les víctimes, per descomptat, ho mereixen. Però, sobretot, perquè el caràcter cíclic de la vida fa que contínuament assistim a noves tragèdies que, per negligència o per interessos de qualsevol tipus, es podrien haver evitat. Els que perdem, ja siga una família que gaudeix d’un estiu a un càmping, ja siga una persona que tornava amb el seu cotxe del treball i mor ofegat, sempre som els mateixos. Com també ho són, els mateixos, els responsables, no ho oblidem.
Temps de lectura: 5 minuts
0
