fbpx
La revista més vital

L’estranger

Feia tan sols un quart que havia arribat a la ciutat. Gairebé dos metres d’alçada, el cabell negre fins a la cintura i l’esguard vermell. Tot ell pudia a nínxol. A mesura que s’endinsava en el trànsit de pampallugues i xiscles de l’urbs, s’anava espolsant el sofre acumulat en el viatge.

De cap a l’església. Quan hi va arribar, en forçà el pany i hi entrà. Picors. Basca. Mareig. Era la part que més odiava de la seva professió.

Emparat per la fosca, l’estranger observava com en Mossèn Aníbal netejava els estris amb què havia esquarterat la seva darrera víctima. A l’estranger se li arrissà el serrell quan va clissar el crist, a escala natural, que s’enlairava darrere l’escriptori del capellà. El mossèn remugava no sé què d’un manyà. Que la imatge del fill de Déu grinyolava. Arrepapat a la seva butaca, n’Aníbal repassava l’agenda de l’endemà.

—Bona nit, Aníbal.

Després d’un segon de vacil·lació, el capellà entomà amb desdeny la salutació del nouvingut, de l’estranger.

—Bona nit…?

—Legnadroc, al vostre servei.

—Les Santes Escriptures sempre han parlat dels de la vostra raça.

—Però mai no havíeu tingut l’oportunitat de dialogar-ne amb un, oi?

—Suposo que era qüestió de sort —apuntà l’eclesiàstic, desafiant.

—La sort no existeix, Aníbal; a aquestes alçades, ja ho hauríeu de saber.

—Puc saber per què heu vingut?

—A mi m’ho pregunteu? Aníbal…

—Encara no puc marxar: és massa d’hora, encara no he acabat la tasca que m’ha encomanat el Senyor.

—Benvolgut Aníbal, no entrarem en polèmica ara. L’únic que us puc dir és que jo compleixo ordres del meu Mestre. I, per cert, hauríem d’afanyar-nos. Us ho demano si us plau…

—El meu Senyor em salvarà. Deu haver un error en tot plegat…

—El vostre Senyor, com vós l’anomeneu, n’està fart. N’heu fet un gra massa. Ja fa massa temps que ho sabeu.

—No em feu por. Em sentiu? Ni vós ni el vostre Mestre!

Van pactar el silenci durant uns segons. Per la seva part, en Mossèn Aníbal restava immòbil, assegut a la seva butaca, i tan sols es veia en cor de gemegar. En Legnadroc, en canvi, xiulava una melodia impossible i es netejava les ungles amb un obrecartes que havia trobat entremig un munt de paperassa de l’escriptori del capellà.

—Déu meu… —sanglotà el capellà.

Ambdós van fitar-se. El mossèn plorava, rendit. L’estranger somreia. Només havien d’esperar.

Un instant més tard, el crist tornà a grinyolar i va lliscar paret avall fins a caure damunt d’Aníbal i esclafar-li el cap.

FI

Temps de lectura: 2 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close