Quan el 1988 em va tocar anar a la “mili” per obra i gràcia d’haver nascut un dia més tard del que sortia de comptes la meva mare (no em vaig salvar d’anar-hi just per aquell dia) vaig anar destinat al campament militar de Santa Ana a Càceres. Allà, de catalans n’érem pocs -hi havia molts més valencians-, però no passàvem desapercebuts perquè sempre que podíem parlàvem en “llengua de cosins germans” entre nosaltres. Sigui com sigui, al meu grup d’amics tenia un que era de Càceres -de Plasència crec recordar- al qual li feia certa gràcia que parléssim entre nosaltres en català/valencià i que deia que ells també tenien idioma propi. Idioma propi a Extremadura? Estava de broma? Doncs no, no feia broma. Es referia a un llenguatge l’existència del qual m’era absolutament desconegut i que la seva existència fossilitza la història de la Reconquesta de la Península: el castúo o extremeny. El coneixieu?
“Mi jiedin los jombres que son medio jembras”, aquest fragment del poema “Varón” de José María Gabriel y Galán declamat pel meu company de servei militar va ser el meu primer contacte amb la llengua extremenya (“palra estremenya”, com diuen ells). Una llengua tan desconeguda com injuriada i que està en perill de desaparèixer, fruit del desdeny, la ignorància dels forasters i per la vergonya dels propis parlants a expressar-s’hi més enllà dels cercles familiars (vegeu L’occità o la induïda vergonya de parlar la teva pròpia llengua, també a Descriu). I és que, en ser una parla que s’ha mantingut per transmissió oral a les parts més aïllades i rurals d’Extremadura (Las Hurdes, per exemple), la sensació d’estar davant d’un castellà pagerol és molt forta. Tot i això té una història que no desmereix cap de les altres llengües de la Península.
Ens hem de remuntar a l’alta edat mitjana. Aleshores, els regnes cristians de la península Ibèrica s’havien reduït a una estreta franja al nord i nord-est, on, a més de la religió, es conservava un llatí vulgar ple de localismes, germen de les actuals llengües peninsulars. En passar dels anys, els diferents regnes cristians van començar una lenta (més aviat lentíssima diria jo) expansió cap al sud a compte dels territoris musulmans, duent amb ells la seva pròpia cultura i llengua. Al nord de la península, el Regne de Lleó -que englobava Castella i Galícia- tallava el bacallà i talment com els catalans o els aragonesos al vessant mediterrani, van expandir els seus propis idiomes.
Dialectes de l’idioma astur-lleonès
El Regne de Lleó, encotillat entre els terrenys conquerits pels castellans i pels gallecs (que s’havien desvinculat dels lleonesos), va portar l’idioma astur-lleonès de nord a sud, en repoblar les províncies de Zamora, Salamanca, Càceres i Badajoz fins al que avui és la província de Huelva. En aquest punt, el Regne de Lleó va parar la seva progressió en unir-se el 1230 amb Castella, la qual s’havia convertit en potència dominant de l’interior peninsular. Aquesta situació de poder va fer que, amb el temps, l’idioma castellà s’expandís per territoris que no eren castellans (cas de Salamanca, gràcies a la seva universitat), deixant la zona de difusió de l’antic idioma lleonès reduït i dividit. Pel nord, ocupant Astúries i les parts occidentals de Lleó i Zamora, estaria l’astur-lleonès pròpiament dit -conegut també com a bable– i al sud, aïllat a les serres de Càceres i Badajoz, l’extremeny.
Justament aquest aïllament del tronc lleonès, va fer que es desenvolupés una llengua amb un lèxic i unes característiques gramaticals ben particulars. L’existència d’un accent diferenciat i tan especial (hacs aspirades i paraules acabades en -i) ha fet que els castellanoparlants que l’escoltin tinguin la sensació d’estar davant d’un castellà mal parlat i que no hi ha manera d’entendre. Excusa que, juntament amb el seu origen estrictament rural ha donat peu que l’extremeny s’hagi denigrat en grau summe rebaixant-lo a nivell de “patois” o “xampurrejat” quan, en realitat, el que demostra és un origen molt proper entre totes elles.
Aquest menyspreu per una parla tan pagesa i que no s’ha mantingut a cap ciutat important per la pressió del proper castellà -de fet no es coneix ni el nombre de parlants, les estimacions més favorables els xifren en 200.000-, ha fet que els mateixos extremenys que la tenien com a pròpia (excepte als territoris on no és nativa, cas d’Olivença), l’hagin deixat de costat progressivament.
Així les coses, al centre i sud d’Extremadura, l’extremeny (anomenat alt-extremeny pels lingüistes) ha deixat pas a un castellà “extremenyat”, tant més castellanitzat com més al sud de la comunitat autònoma hi anem. Situació que ha embolicat encara més la troca ja que s’ha barrejat la denominació “extremeny” amb la de “castúo”, quan aquesta última va ser encunyada als anys 20 del segle XX i es referia al castellà parlat a Extremadura amb més o menys substrat extremeny. Actualment, en molts àmbits, ambdues denominacions són sinònimes, perdent-se la consciència d’estar parlant una llengua independent.
Fins a tal punt ha estat menyspreat l’extremeny, que la mateixa administració autonòmica, en comptes de vetllar per la preservació del seu patrimoni lingüístic, ha fet cas omís a les sol·licituds dels pocs col·lectius que intenten mantenir-lo i s’ha negat en rodó a fomentar-lo, donant tota la preferència a l’ensenyament del castellà. Qüestions polítiques partidistes, lligant llengua amb nacionalisme quan no hi ha cap consciència nacional ni similar a Extremadura, està permetent que l’extremeny mori agònicament.
En definitiva, que el cas de la llengua extremenya és el cas paradigmàtic del peix gran que es menja el petit amb el beneplàcit del mateix peix petit. En un món globalitzat, en què estem perdent totes les particularitats en benefici d’una uniformitat que només n’afavoreix uns quants, el fet de perdre una cosa tan profunda i rica com són les arrels culturals no ens pot deixar indiferents. Avui és l’extremeny, l’occità o el mateix valencià els que es troben en perill, però quan una llengua es perd, es perd per sempre una manera d’entendre el món, una experiència mil·lenària, una realitat humana. Una realitat que, encara que hi hagi exemples d’èxit en la recuperació artificial de llengües mortes, un cop perduda, mai, mai serà la mateixa.
Val la pena recapacitar sobre això.
Cartell bilingüe castellà-extremeny
Temps de lectura: 5 minuts
0
