El llit de fusta ordinària. El rosari que li van enviar uns familiars descansa a la tauleta de nit de tres calaixos que no tanquen bé. La làmpada que emet una llum d’un groc ranci que l’únic que genera és desconfiança envers les coses que es miren, perquè esdevenen poc autèntiques, com simples miratges. El quadre que un desconegut va pintar amb poca traça que està penjat en una de les parets, segurament la que té el paper de rombes verdosos més desgastat. El cobrellit de cireres menudes que no conviden a ser menjades. El coixí esbudellat. El penjador erm. L’armari amb un esquinç de teranyina al vidre que presagia la mala sort. La taca d’humitat del sostre, que s’escampa com un rierol enjogassat. I unes sabatilles aturades al bell mig d’una catifa descolorida i empolsinada.
Tothom mira la fotografia de l’estança amb concentració, interès i deteniment. Ningú es vol perdre ni un sol detall. Hi paren tanta atenció que fins i tot els és possible copsar algunes olors de l’indret, i fer suposicions de qui hi deu viure, i inventar-se diverses històries ocorregudes entre els blocs de rajols i ciment.
Llavors ho comparen amb altres habitacions de l’exposició, que donen al mar, que s’abracen a la muntanya, que es deixen estimar pel vent, que encara no tenen ni un desperfecte per ser acabades d’estrenar, que desprenen l’aroma tan indescriptible però plaent de les novetats. “Això és una altra cosa!”, exclama un. “Aquí sí que m’agradaria estar-m’hi!”, deixa anar un altre. “És que aquell antre feia tanta angúnia…”, diu un tercer.
La vigilant de l’exposició, a la sala estant, respira profundament. S’afluixa la corbata que va de conjunt amb l’uniforme que li va cedir el museu fa just tres mesos, quan va començar a treballar-hi, perquè nota un cert ofec. La imatge que algú ha descrit com a antre és casa seva: li van demanar si volia participar en un projecte per mostrar les diverses maneres de “viure” —les cometes se les dibuixa ella al cap cada vegada que sent aquest verb— i no s’hi va negar, potser perquè va pensar que anava implícit amb el seu contracte laboral.
Justament és allà on torna cada dia, ben sola després de les nou hores de feina però amb un cert orgull, mentalitzant-se que moltes llars només són temporals.
Temps de lectura: 2 minuts
