Feia dies que estava estressada i la meva parella em va voler sorprendre amb una estada en un balneari. Era lluny de casa, per respirar aires diferents, i summament luxós, d’aquells que surten a les revistes que només recullen indrets excepcionals. Li vaig insinuar que potser no calia fer aquell dispendi, que els nervis acumulats també podien esvair-se amb una opció més lleugera, però hi va insistir tant que ho vaig deixar estar.
Així va ser com el dissabte següent, a primera hora de la tarda, vam fer cap al més semblant al paradís. Parets i terres de marbre, llums daurades i decorades amb detalls d’or i brillants, mobiliari de fusta massissa, cortines de seda i una olor a l’ambient que combinava la vainilla, les ametlles torrades i la canyella.
Després de donar-nos uns barnussos flonjos i lleugerament tebis ens vam dirigir a la sala d’aigües. Vam fer tots els circuits: el dels glaçons, el de l’aigua freda i el de l’aigua que, de tan calenta, fumejava. També vam estar-nos uns minuts a la sauna, uns altres minuts més coberts de vapor i encara uns quants més envoltats per uns llums verds, blaus i vermells que, segons deien, aportaven calma.
Quan vam acabar d’aquella part va venir la que, per a mi, era la millor: la del massatge. Ningú sap com el necessitava: relaxar les cervicals, descontraure tota la musculatura de l’esquena, posar a lloc cada una de les vèrtebres… I tot el que em poguessin oferir.
Les mans que em van començar a acaronar el cos semblaven d’àngel, tan menudes i suaus. Se centraven en els punts justos, sense que li hagués de dir res, com si ho intuís, com si em llegís un mapa inexistent. Tanta pau em va fer deixar la ment en blanc durant una estona llarguíssima. Fins que, de cop, un soroll em va fer obrir els ulls: eren els crits de la meva parella, que gemegava de plaer. Em vaig aixecar de la llitera d’una revolada, sense tapar-me amb cap tovallola, i quan estava a punt de fer girar la maneta per veure què passava a l’habitació del costat em vaig quedar clavada. Una contractura total s’havia apoderat de mi i era incapaç de moure ni una sola pestanya. I, mentrestant, els panteixos continuaven.
Temps de lectura: 2 minuts
