Banquets, banquets, on són els banquets?
A l’estació tots dempeus, ben plantats.
Molts esguards amunt, cercant andanes,
pocs avall, al sòl pulcre i sense pelats.
Una dona de banda en banda, de dalt a baix.
La dona mai s’atura, alienada de la societat,
ella escura el terra, a ella li escuren la paga,
espenta i engoleix passatgers sense pietat.
Quan arribarà el dia? Quan serà?
Quan deixarà de polir mosaics?
Quan de la vida es jubilarà?
Quan algú de nou la mirarà?
Un substitut mecànic,
un autòmat, qui sap.
Tal volta l’única forma
d’enyorar-li la humanitat.
Temps de lectura: 0 minuts
