La revista més vital

L’home que llegia Joan Fuster

Fotografia: Luvmissile

Obri els ulls i la claror sobtada li fa pampallugues a la vista. Després les basques, el dolor punyent al clatell. Vol tocar-se’l amb la mà, just on la molèstia li batega, però no es pot moure. Prova amb l’altra mà, però res. Llavors mira de bellugar també les cames, però el resultat és el mateix. El pànic l’ompli com una febrada. Perquè, siga el que siga, el que li ha ocorregut, no pot moure’s. El cap sí que es mou. Gira d’un costat a l’altre. Es veu estirat al final d’una escala, els peus recolzats en els últims graons, justament els que no ofereixen el recolzament de la barana. Ara ho veu. Les espurnes, que al principi li omplien la visió, es dilueixen a poc a poc. Sent la gelor del terra, que és llis i polsós. Ho nota en la punta dels dits. Sent un fil de vent, com una mà invisible, que li aparta els cabells del front. I ara tot un seguit de sorolls que van desfent el tel de silenci. Sembla que està sol, al ras, al pati d’una casa que no pot reconèixer. Vol cridar algú. Però el cap és buit de noms. Es regira els calaixos de la memòria però no hi troba res. És un full en blanc. Prova d’estossegar, perquè vol comprovar si també ha perdut la capacitat d’emetre sons, ni que siga coneguts, però una nova fiblada de dolor al pit el fa renunciar. No pot assegurar-ho, però té la roba xopa d’una substància freda i enganxosa. Com que el moviment no li ha tornat, no pot palpar-se la samarreta amb les mans. El pànic, ara creixent, li porta ganes de plorar. I s’hagués deixat anar si no fos perquè, tot d’una, escolta el soroll metàl·lic del pany d’una porta en obrir-se i unes passes que se li apropen amb estranya parsimònia. Emet una cosa pareguda a un sospir d’alleujament. Ara pot veure, clarament, el rostre desconegut d’una persona que el mira amb un posat entre sorprès i enutjat i que, després d’observar-lo amb certa calma freda, li rebla: “Collons, com n’ets, de dur!”. Dit açò, li apropa el canó d’un revòlver que cobreix amb un petit llibre, per esmorteir el soroll del tret. “Ara sí que caus!”. Ell prem les dents i tanca els ulls i a la retina li queda imprès el títol de la coberta, com una premonició: “Combustible per a falles”. Un esclat i, acte seguit, una claror sobtada el xucla com si tot ell es vessés per un embornal assedegat.

Temps de lectura: 2 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close